La fotografia sabia que Montserrat es venia bé
Encara que a vegades treu una mica el cap si els pantalons ens van ajustats, el telèfon mòbil no ens ocupa més espai que el de la butxaca del darrere, res a veure amb l’equipatge que traginava Jules Ainaud quan, a la segona meitat del segle XIX, voltava per Catalunya fent retrats i vistes monumentals. Del clic fàcil i frenètic d’avui no en sabia res aquell fotògraf professional nascut al Llenguadoc que impressionava la realitat en una placa de vidre prèviament untada amb col·lodió humit que posteriorment positivava en un paper a l’albúmina. Moure’s de poble en poble amb l’utillatge necessari per dur a terme aquesta feina deuria ser feixuc i sovint requeria la col·laboració d’un ajudant, però en aquells temps pioners la fotografia avançava a passos de gegant i aquí i allà es descobrien fórmules i mecanismes que als contemporanis els deurien semblar tan sorprenents com a nosaltres aquests petits ginys que fan fotos, envien missatges, ens diuen quantes passes fem cada dia, ens avisen al moment del gol del nostre equip i, a vegades, fins i tot serveixen per parlar amb algú que no és a prop. L’entusiasme per aquell sistema de capturar un instant de realitat sense haver-se de passar hores davant d’una tela pot ben ser que suplís qualsevol incomoditat.
Fent d’arqueòleg i investigador, Jep Martí, director de l’Arxiu Municipal de Valls, ha retornat a la vida la figura de Jules Ainaud, a qui una exposició que acull el centre KBr de la Fundació Mapfre de Barcelona fa justícia posant el seu nom i cognoms a un conjunt de fotografies que des del primer moment van dur la firma del qui pagava l’encàrrec, la Casa J. Laurent. «El concepte de l’autoria no existia», explica Carlos Gollonet, conservador en cap de fotografia de la Fundació Mapfre: «No hi ha cap foto firmada per Ainaud, totes portaven la signatura de la Casa Laurent», l’empresa que Jean Laurent va crear a Madrid i que li va fer els encàrrecs al fotògraf nascut el 25 d’abril del 1837. Just dos anys abans que Daguerre presentés el daguerrotip fent públic l’invent que, precisament, li va acabar donant un ofici a Ainaud.
La nova seu de l’Ateneu Barcelonès a la Rambla de Barcelona, prop del Teatre Principal, va allotjar el juliol del 1872 les fotografies que Jules Ainaud havia estat fent per Catalunya aquell any i l’anterior. «Des d’aleshores, ningú s’havia interrogat sobre l’autoria real de les fotografies i s’havia donat per fet que el fotògraf i empresari que les va comercialitzar a partir del 1872, Jean Laurent, n’era l’autor», explica Martí. Avui, un segle i mig després, la seva recerca ha permès tornar la criatura al seu pare i certificar el treball amb la identitat de qui el va dur a terme. Concretament, les imatges fetes al far de Buda al delta de l’Ebre, a les ciutats de Tortosa i Tarragona, als monestirs de Poblet i Santes Creus, al monestir de la muntanya de Montserrat i a la ciutat de Barcelona. Un conjunt que Laurent va comercialitzar en els catàlegs dels anys 1872 i 1879.
A Montserrat, dos dies després que el rei
Jules Ainaud va viatjar a Espanya el 1863 i sabem que va ser a Manresa. Al següent, es va casar amb la malaguenya Ana Sánchez Gálvez i la parella va tenir set fills, els dos darrers nascuts a Barcelona, on s’hi va establir el 1878. Abans de visitar diferents escenaris catalans, la Casa J. Laurent, a qui el negoci de venda de fotografies de gran format, postals apreciades per col·leccionistes i institucions, se li estava fent massa gran, li va encarregar que anés a fer vistes de ciutats i monuments de Xàtiva i València, el 1870, i Múrcia, Cieza, Archena i Cartagena, aquell mateix any i el següent, en què també va visitar Oriola, Elx i Sagunt. De retorn cap al nord de la península, Ainaud va passar per Tortosa, Poblet, Santes Creus i Montserrat, i el 1872 va anar a Tarragona i Barcelona.
«De retorn de Poblet, i contràriament al que havia anunciat la premsa, Ainaud no va anar a Santes Creus sinó a Montserrat», explica el comissari, i es pregunta «per què es va desplaçar a Montserrat des de Tarragona, anar i tornar, si més endavant havia de seguir el viatge fins a Barcelona? No hauria estat més fàcil fer-hi el viatge des de Barcelona?». Un interrogant sense resposta, però Martí ha trobat al llibre de registres dels Romeros del monestir el nom d’un tal «Julio Aynau» el dia 24 de setembre del 1871, que «associo amb el nostre fotògraf, amb tota la cautela necessària». L’arxiver conta també que «hi consta que anava sol, però no hi diu quants dies hi va fer estada. Tinc per segur que per moure l’embalum fotogràfic necessari per fer les vistes de Montserrat, preparar les plaques i fer el revelat, havia de portar necessàriament un ajudant o més, que no consten inscrits al registre». Per tot plegat, l’estada d’Ainaud a la muntanya se situa «dins d’una certa nebulosa». Dos dies abans, el rei Amadeu I hi va pujar i i hi va dormir, acompanyat d’un seguici de tres centenars i mig de persones. «Des de l’arribada del rei Amadeu a Cartagena, sembla que Ainaud anés encalçant o avançant la comitiva reial per on passava», afegeix Martí sobre l’itinerari del fotògraf.
A les sales de la KBr, amples, espaioses, en un edifici annex a la torre Mapfre, que senyoreja fent parella amb l’hotel Arts el litoral barceloní, sis còpies d’època ens ressusciten el Montserrat de fa cent cinquanta anys. Són dues vistes del monestir, des de migdia una i des de llevant l’altra, dues de la Penya del Diable, una imatge amb les restes de l’antic monestir i una de la porta de l’església. Mitja dotzena d’instantànies inscrites en un encàrrec destinat a convertir-se en estampes per a la venda. Com la magnificència de les ruïnes romanes i la catedral de Tarragona, el pas de l’Ebre per Tortosa, els claustres de Poblet i Santes Creus i escenaris barcelonins com la Rambla, la Llotja, la catedral, Santa Maria del Mar i, entre altres, una imponent vista de la ciutat des de Montjuïc que en el catàleg de l’exposició podem contemplar desplegant quatre pàgines.
Fotografies que tant satisfeien el plaer estètic dels qui es podien permetre comprar-les com de museus -l’Arqueològic de Tarragona va adquirir tota una partida per ensenyar les restes romanes que, per raons òbvies, no es poden exhibir dins d’una sala- i institucions acadèmiques que necessitaven models per mostrar allò que només es pot veure in situ. Fotografies que voltaven per tot el món i que transmetien la serena majestuositat de la muntanya de Montserrat.
Estudi fix i vocació itinerant
Quan Jules Ainaud va irrompre en la fotografia, aquesta pràctica ja havia desvetllat el seu potencial com a negoci. La descoberta de la tècnica del col·lodió humit i l’estesa de la xarxa de ferrocarril, que facilitava el transport dels estris, van fer créixer les possibilitats dels fotògrafs. El 1856, el francès Jean Laurent va obrir un estudi a Madrid, concretament al número 39 de la Carrera de San Jerónimo reaprofitant l’estudi de Charles Clifford, un altre nom imprescindible de la història de la fotografia a l’Estat. Era una època d’efervescència: sis anys abans, per exemple, va obrir a la Rambla de Barcelona l’estudi dels fotògrafs Napoleón. I el 1861, Laurent va ser nomenat fotògraf de la reina Isabel II.
Ainaud, com altres professionals, va treballar per Laurent traient tot el partit a aquella nova tècnica que fusionava el daguerrotip primigeni i el calotip, el primer procediment que va permetre crear un negatiu a partir del qual es podia generar un positiu. El col·lodió humit i les plaques de vidre feien possible la impressió de còpies i, per tant, el comerç de fotografies i postals. El francès es va acabar instal·lant també pel seu compte: el 1892 va obrir l’establiment Mr. Jules. Fotografia Franco-Hispana, a l’estudi del fotògraf Antoni Esplugues, al costat del teatre Principal, associant-se amb Anacleto Planas. Mai, però, va deixar de voltar complint encàrrecs de tercers, i el darrer el va realitzar a Portbou el mes de maig del 1900, ben poc abans de traspassar. Jules Ainaud va morir el 3 de juny.
Un segle i mig és molt temps, però fins que Jep Martí no ha començat a posar els punts sobre les is amb una recerca exhaustiva, el treball d’Ainaud va viure en un absolut anominat. «Alguna vegada s’havia mostrat alguna foto sola», apunta Carlos Gollonet, però si el 1872 la seva obra es va exposar a l’Ateneu Barcelonès sense que li fos atribuïda, el treball realitzat arreu del país es va anar disgregant, conseqüència lògica de la naturalesa mateixa de l’encàrrec: les fotografies eren concebudes per ser venudes. No en va, la llista de prestataris de l’exposició és extensa, començant per l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on hi ha moltes de les imatges que s’ensenyen.
No hi ha cap més rastre que ens parli de la presència d’Ainaud a la Catalunya central, però per a la posteritat han quedat les fotografies de la muntanya de Montserrat i l’entorn monàstic. Un paisatge descrit per la literatura, la pintura i, a partir d’un cert moment, també per la fotografia, que no deixa indiferent per les seves formes abruptes, la sobrietat de l’arquitectura religiosa i la dimensió simbòlica i espiritual.
L’exposició és el resultat final –en la mesura que tota recerca mai pot pressuposar un tancament definitiu– d’un treball d’investigació d’una minuciositat gairebé policial. Carlos Teixidor, conservador de fotografia a la Fototeca de l’Instituto del Patrimonio Cultural de España, explica que en aquesta institució que pertany al Ministeri de Cultura es conserven prop d’11.000 negatius de vidre al col·lodió de l’antiga Casa Laurent, i prop de tres-cents són vistes preses a Catalunya per José Martínez Sánchez (1866-1867), Jules Ainaud (1871-1872) i un tercer autor desconegut. El treball sobre l’obra del francès ha permès certificar que el mateix Laurent ben probablement mai va fer fotografies a Catalunya –curiosa ironia del destí, doncs, que durant tant temps li fos atribuïda a l’empresari l’autoria de les imatges– i que totes les vistes estereoscòpiques de Catalunya que hi ha a la Fototeca de l’Instituto les va fer Ainaud.
La KBr, doncs, situa el fotògraf en el lloc que li correspon dins del relat històric d’una tècnica que feia poc més de trenta anys que s’havia inventat. Mai més es podrà ignorar qui va prendre, armat amb càmera i laboratori, aquelles vistes de Montserrat que són de les més antigues que es conserven.
Ainaud va passar per Manresa, Cardona i Igualada abans d’anar al sud
No sabem per què Ainaud va deixar França i va creuar els Pirineus, però la seva intenció no era establir-s’hi gaire temps, volia recórrer Espanya i Portugal i tornar a casa seva. Gràcies a la premsa de l’època, Jep Martí ha trobat el rastre del fotògraf a Manresa el febrer del 1863, on «durant gairebé dos mesos es va oferir per retratar en fotografia els manresans que ho desitgessin». Ainaud era un «fotògraf itinerant», explica Carlos Gollonet. La intenció d’Ainaud era tornar a la ciutat de retorn cap a França un cop completat el viatge previst, al cap de sis mesos, però sortint de la capital del Bages va marxar cap a Cardona, un destí sorprenent perque els retratistes ambulants només anaven a localitats amb prou població per fer rendible l’estada. Els retrats no eren barats i només se’ls podien permetre una minoria de famílies. Per tant, per què Cardona? Jep Martí apunta que la raó és en els dibuixos que va fer Alexandre de Laborde el 1806 per al llibre Voyage pitorresque et historique de l’Espagne. L’arxiver es va adonar que les vistes d’Ainaud del monestir de Poblet, l’aqüeducte de les Ferreres i la torre dels Escipions tenien el mateix –i gens convencional– punt de vista que els gravats de Laborde. I, per tant, volia conèixer el castell i la muntanya de sal que el viatger parisenc també havia immortalitzat, i ho va fer el 23 d’abril. Després del periple bagenc, el fotògraf va fer via cap a Igualada, «on es va oferir per fer retrats entre mitjan maig i mitjan juny del 1863». Jep Martí afegeix que «en el recorregut per la Catalunya central, no va perdre mai de vista la muntanya de Montserrat, i no podem descartar que en algun moment del trajecte hagués decidit fer-hi una visita». La sortida d’Ainaud de la capital de l’Anoia va ser anunciada per al 16 de juny del 1863, i des d’aquella data i fins a finals de maig del 1864, quan el situem a Alacant, transcorre un any «durant el qual no el puc ubicar, de moment, en cap altra població». La biografia del fotògraf llenguadocià té ombres que la recerca potser anirà aclarint en els propers anys.
