El concert que Beth Rodergas i Cols (Súria, 1981) oferirà aquest dissabte (20 h) a la Sala Gran del teatre Kursaal de Manresa és especial per molts motius. D’una banda, hi celebra 20 anys de trajectòria artística i ho fa «a casa»: «la gent m’ho ha sentit dir moltes vegades: Manresa, Súria, Cardona són casa. Però, a més, al pati del Kursaal vaig fer-hi el meu primeríssim concert, amb el meu grup quan tenia 16 o 17 anys. I tornar-hi tants anys més tard, després de tot el que he fet, i cantar-hi a dins, amb la platea gairebé plena, celebrant tota la trajectòria, em fa sentir molt orgullosa i agraïda».
D’altra banda, serà el seu darrer concert «abans de parir» el que serà el seu tercer fill, després de la Lia i en Kai. Ara bé, tot i que l’aniversari rodó dels 20 anys ha estat aquest 2023, creu que l’espectacle de celebració –que va estrenar al festival Strenes de Girona i que, entre altres llocs, ha portat a la sala Luz de Gas de Barcelona– és «prou ric i prou currat» perquè pugui programar-se més endavant, tot i que la bagenca ja està preparant nou material.
Quin recorregut ofereix per les cançons que l’han acompanyat dalt dels escenaris?
Allò més guai és que hem anat passant una mica per tots els discos i, sobretot, els primers, en què hi ha cançons que fa molts anys, en alguns casos gairebé 20 anys, que no cantava. Hi ha les cançons del boom del 2003, amb Operación Triunfo, Eurovisió, amb un primer disc [Otra realidad] del qual es van vendre moltes còpies. I quan la gent les torna a escoltar fa un viatge a 20 anys enrere. Però es fa un recorregut per cançons, episodis de la meva vida, des de tots els discos fins al meu pas pel teatre.
La seva experiència teatral és prolífica: ha fet des de comèdies com Pels pèls o musicals com La dona vinguda del futur. Quin tast ha volgut incloure en aquest espectacle?
He fet molt teatre de text i he fet teatre musical, obres més grans i més petites, però m’he volgut quedar amb Flor de nit. És un dels papers més importants que he fet, encara que fos en un teatre petit i en una companyia petita. És el repte més heavy que he tingut mai, perquè és una partitura complicada, 2 hores i 45 minuts cantant sempre a escena, acabàvem esgotats... Va ser molt guai interpretar la Rosa de Flor de Nit i l’he volgut recuperar.
Com defineix aquest concert? Com un exercici de celebració, de reconeixement a la feina feta, de nostàlgia...
Jo diria que és un viatge i una festa amb el públic. Junts anem travessant tots aquests capítols i fem cançons en castellà, català, anglès... Hi ha cançons tranquil·les i d’altres de més enèrgiques. Però per sobre de tot celebrem que 20 anys després estem vius, fem música. És un agraïment al públic que encara hi és, a la gent que ha seguit la meva trajectòria, els meus discos.
Ha estat l’ocasió per reconciliar-se amb Dime, la seva cançó eurovisiva. L’ha tornat a cantar i n’ha protagonitzat un documental Dime, historia de una canción.
Ha estat un apropament, per donar-li la mà. La tenia completament apartada, també a tot un capítol de la meva vida, a tot el que vaig viure. Va ser un passar pàgina literal, no ho havia tornat a mirar, a analitzar. Gràcies a la proposta de tornar-la a cantar, he fet un procés molt maco. I sí, he curat la ferida i hi ha hagut una reconciliació.
Cal recordar que el seu primer disc, que incloïa Dime, el va promocionar en helicòpter. D’on venia el seu rebuig a aquesta cançó?
No sé exactament el què era, però tenia molt coll avall que això era un episodi passat. Al documental ho explico extensament. El que vaig viure no només jo, sinó tot els companys, va ser tant bèstia, que ens va marcar. No sé si per la meva joventut o per la determinació de tenir les coses clares, crec que durant molts anys tornar-hi era sinònim de no ser coherent amb mi mateixa. Ara, passats 20 anys, amb la perspectiva de la meva carrera, del projecte que he fet, he vist que si vaig a visitar-ho no passa res, perquè ja tinc un bagatge.
Sempre hi ha crítics, com els que li retreuen que canti en català...
Quan abans s’assumeix que no es pot agradar tothom, més tranquil estàs. Escolto entrevistes en què ja deia que preferia agradar a menys gent, però que el que faci sigui el que realment vull. I aquests són comentaris de gent poc informada, perquè a Origen [2021] canto en castellà, català i anglès. Però sembla que sinó surts a les teles i no sones a la ràdio no existeix la teva feina, i sap greu.
Què li diria ara a aquell noia amb rastes i pírcing?
Quan miro enrera, m’aplaudeixo. Em sento parlar i penso que, amb 20 anys, tenia les coses molt clares, era molt madura i sabia molt bé el que volia. Me’n sento orgullosa. Va ser un moment de tanta bogeria, que jo tenia la por de no poder fer el meu camí, de no trobar el meu so, el meu públic, i li diria que «tranquil·la, que ho acabaràs fent».
Aquesta mirada enrere l’ha atrapat després de dos anys en què ha publicat dos discos, Origen i Natural Women. I ja diu que té nou material?
Penso en un nou disc, però les cançons encara no estan escrites. Sí que ja hi ha una cançó nova, que faig al final del concert que és la cançó d’agraïment al públic pels 20 anys. La resta són idees, però està bé fer una mica de previsió, perquè amb el dia a dia, una altra criatura, la marca de roba... no vull que em torni a passar d’estar tant de temps sense treure música nova [abans d’Origen hi va haver 8 anys de silenci discogràfic].
Al seu Instagram, ha penjat una foto feta per Adrià Colomer en què diu que sent la música i la vida que porta a dins. Què significa per vostè la música?
És un refugi, m’hi sento com a casa, salvada. És el que porto més anys fent. I no vull que soni místic o hippy, però crec que és el que he vingut a fer aquí. Estudiar tècnica vocal o tenir més o menys experiència es pot adquirir, però fer sentir i emocionar, això no es pot estudiar, i sento que se m’ha donat aquest do. I com a oient, la música també em salva. És una eina molt poderosa.
El concert de Manresa serà l’últim abans de ser mare, però també hi ha els concerts del novembre amb la Simfònica de Cobla i Corda...
És un projecte en el qual fa 10 anys que col·laboro, i me’ls estimo moltíssim. Té dues fases, l’enregistrament del disc, que ja està fet, i el directe. Però els concerts són molt justos amb les dates en què surto de comptes. M’encantaria ser-hi, però no mano jo.
A més, aquest any, hi haurà una nadala que ha compost vostè.
Em fa molta il·lusió! Aquest any la temàtica és el Nadal, i em van encarregar una nadala de nova creació en anglès. Es diu The Spirit of Christmas, com el projecte, i els arranjaments són d’Adrià Barbosa. Va ser molt emocionant l’altre dia quan la gravàvem. Sentir-la arranjada amb la Simfònica, la Polifònica de Puig-reig i tots els solistes, que aquest cop som més que mai: Elena Gadel, Miki Núñez, Mariona Escoda, Joan Garrido i La Pau [Paula Giberga]. Espero poder-la fer en directe, si no pot ser ara, que surti en algun altre bolo!
