Cinc anys després de L’art de portar gavardina, Sergi Pàmies, fidel a una veu i un estil inconfusible, ha tornat a presentar-se davant dels lectors amb A les dues seran les tres, un llibre de relats, al capdamunt de les llistes de més venuts, on s’ha centrat «en el poder estricte de la narració», sense amagar la condició «d’impostor». L’autor argumenta que, després d’estar molts anys ocupat «en qüestions importants, encara que comunes a la vida, com l’envelliment dels pares, el naixement dels fills o el fracàs de l’amor», ara es troba en una etapa en què «per pur atzar biogràfic ha desaparegut la càrrega emocional», i així pot experimentar coses noves.

«Els llibres que escric són com fotos d’època. Són una seqüència, el que té molt de terapèutic, perquè vaig escrivint així que vaig vivint. No tinc encara prou perspectiva, però sí la sensació que l’escriptor d’aquest últim llibre és més verborreic, utilitza més la densitat, fins i tot és més complicat», apunta Pàmies. Tot això vol que es noti, perquè és «un reflex de la meva experiència i que la meva vida va per aquí». Al seu parer, si el lector s’endinsa ara en els títols dels vuitanta, «segur que es trobaran frases molt curtes, pocs adjectius, un subjecte, un verb i un complement directe. Aquí, no. Aquí hi ha un gust pel parèntesi, per un incís, per un recurs, per entrar i sortir de la narració... un plaer molt gran que et dona els anys d’ofici».

Publicat per Quaderns Crema i en espera de traduir-lo al castellà d’aquí a uns mesos, el volum inclou deu històries en què hi ha al·lusions a moments significatius, com la mort de Franco, els Jocs Olímpics de Barcelona i els atemptats d’agost del 2017. Un cop posat el punt final, es va adonar, a més, que al llarg de les 132 pàgines apareixen dues grans obsessions com són el «pas del temps i l’ofici, el gust per narrar, per escriure, per com llegim».

El relat Fires i congressos és protagonitzat per Manuel Vázquez Montalbán, crònica d’un viatge de tres dies en què van coincidir al Salon du Livre de Quebec. Està pensat «com el conte d’un fan, però si el fan l’hagués escrit quan tenia trenta anys, hauria sortit molt pla perquè m’hauria limitat a elogiar-lo». En un altre, descobreix que la seva ex, que havia estudiat grafologia, li va analitzar la firma fa més de tres dècades i va concloure que «era una persona que intentava ser el que no és. El diccionari diu que això és un impostor. Sí, ho soc. Hi ha una part d’impostura que va amb l’ofici, però en el meu cas ha de ser més greu. A molta honra».