Quan era petita, la pintora colombiana María Eugenia Reyes, "Mariu per als amics", diu, volia ser veterinària, "sempre m’han agradat molt els animals". Però una nit, quan tenia 20 anys, en una discoteca de la seva Cali natal, va rebre l’impacte d’una bala perduda en un ajusticiament entre bandes rivals que li va provocar una lesió cervical que la va deixar tetraplègica. La seva vida va girar com un mitjó i els seus somnis se’n van anar en orris. Un accident que, dècades després, la va portar a Manresa, on viu fa sis anys i on té un nebot que en porta setze residint-hi. Ell, amb l’ajuda de l’Associació d’artistes pintors amb la boca i el peu, la van acabar de convèncer per venir a conèixer de primera mà la cultura catalana.
Perquè Reyes, després de l’inccident i sense tenir coneixements de pintura o dibuix, va començar a fer esbossos amb la boca i va anar descobrint el seu talent. La recuperació, tant física com mental, no va ser gens fàcil: "Tenia la sensació que havia de tornar a començar la meva vida de zero, i no sabia com fer-ho". Reyes, que havia de dur un collar ortopèdic perquè no podia aguantar el cap dret, va fer "molts esforços per millorar. I la col·laboració de la meva família va ser essencial". Va ser un terapeuta, recorda, qui li va proposar que comencés a pintar amb la boca. "D’entrada no em semblava una gran idea, sobretot perquè era de les persones que, a l’escola, comprava les làmines de pintura que ens posaven de deures", reconeix mentre se li escapa un somriure. "Mai m’ho hauria imaginat, però em va tocar, va ser una qüestió de supervivència".
Després d’una fugaç visita d’un artista que li va ensenyar els fonaments per a pintar amb la boca, i de gairebé quatre mesos de pràctica, Reyes va fer el pas. Va enviar les seves obres a l’Associació d’artistes pintors amb la boca i el peu, establerta a Suïssa, i va ser becada. Amb aquesta nova font d’ingressos, la pintora va fer el pas per formar-se, ja que fins aleshores tot el que havia après havia estat de manera autodidacta. Va estudiar Belles Arts a la seva Colòmbia natal, i a poc a poc es va anar instruint en el món de la pintura.
Optimista per naturalesa, Reyes reflecteix el seu positivisme a les obres que pinta i que aquests dies es poden veure al Casal de les Escodines, un recull titulat Pintando sueños. Amb colors vius, clama a favor de la vitalitat de l’ésser: "sóc d’aquelles persones que sempre intenta veure el got mig ple, confio en l’ésser humà". La cultura hebrea és un altre dels pilars a partir del qual la colombiana plasma el seu art sobre el llenç: "Les flors, la llum, la connexió amb la naturalesa... busco les energies, que és molt important dins d’aquesta cultura, d’aquí surt la meva inspiració". De fet, a la mostra manresana, Reyes exhibeix dos quadres amb referència directa a jueus practicants, amb el tali característic, al peu del Mur de les Lamentacions i inscripcions en hebreu. La seva obra preferida de l‘exposició, però, esbossa un tendre petó que fa una jove a un gat enmig d’un paisatge natural.
Aquí, a Catalunya, Reyes hi ha trobat casa seva. "Sempre m’havia interessat conèixer la cultura espanyola i catalana, estic enamorada de Barcelona, m’agradaria poder-hi viure d’aquí un temps", diu mentre se li escapa un altre somriure. A la ciutat comtal, i de cara a l’any vinent, Reyes avança que: "estem explorant fer-hi una nova exposició, amb altres obres, més grans", perquè al Casal de les Escodines sí que hi tenia una limitació pel que fa a la mida de les pintures. A Manresa, la mostra de les seves 35 obres es podrà visitar fins al 29 de setembre, de dilluns a divendres, de les 9 a les 14 h i de les 16 a les 20.30 h; i aquest dissabte, excepcionalment, de les 9 a les 14 h.
