Míriam Iscla, actriu: «Les quatre actrius tenim la tecla de la comèdia i combinada és molt potent»

L’hivern passat, quan van estrenar i fer temporada al teatre Borràs de Barcelona, ja van fer moltes funcions amb les entrades exhaurides. S’imaginaven l’èxit quan assajaven?

Va ser una sorpresa. Ja des de les prèvies, el teatre estava a rebentar. Si no vam omplir cada dia, va ser pràcticament cada dia. I tenir un teatre ple, de 680 localitats, cada nit, tarda i vespre... La sensació és que la gent té moltes ganes de veure l’obra i que, quan ve, s’ho passa estupendament bé.

«FitzRoy» té molts aspectes que la fan especial. D’entrada, el tàndem Galceran-Belbel, que ja ha signat èxits com El mètode Gronhlm o El crèdit. És un dels factors que la van portar a sumar-se al projecte?

També en tenia moltes ganes pel fet de ser quatre actrius, i tenia ganes de fer comèdia. Mai havia fet un text del Galceran, i m’agrada moltíssim treballar amb el Sergi. És com fer-ho amb la família. A més, és excels posant en escena comèdia. Tenia moltes ganes del retrobament, i les tres jabates són un pedazo de actrices. Per tot això, vaig dir: «jo no m’ho vull perdre, perquè serà molt xulo».

En comèdia, ha actuat fa poc amb Les bones intencions, fent de bons catalanets amb en Joan Negrié...

Aquest ja és un projecte que vam muntar de zero per les ganes de fer comèdia. Però jo venia de Crim i càstig, Galatea, Alguns dies d’ahir... i necessitava tornar a tocar la tecla de la comèdia. Tinc molta sort, ja sigui en petit o gran format, m’han tocat dos bombonets.

Ja ho ha comentat: les protagonistes de la comèdia són quatre dones. I això no és habitual...

Potser ni en som conscients com a espectadores. Ostres, que bé, quatre dones fent comèdia, i sent protagonistes, i d’un text del Galceran dirigit pel Belbel. Tenim molta complicitat, i és molt divertit perquè la funció ja ho porta. Tot pegat fa que la gent s’encurioseixi i el boca-orella diu que la gent s’ho passa molt bé i té ganes de venir.

Com és treballar amb aquestes companyes? Les coneixia prèviament?

Havia treballat amb la Sara [Espígul] a Temps salvatge, un muntatge del TNC. I amb la Sílvia [Bel] havíem coincidit a la Beckett i ja ens havíem tastat, però no amb la intensitat d’una hora i mitja a escena, amb toma y daca, amb un ritme trepidant de comèdia. I a la Natalia [Sánchez] no la coneixia, però ha estat un gustasso. He tingut la sort de treballar sempre amb gent molt potent, però les quatre venim de llocs diferents, i és un plaer, perquè les complicitats són molt importants en la comèdia, i hi són. La comèdia sembla que sigui molt fàcil, però no ho és gens. És un rellotge matemàtic, molt tècnic pel que fa als ritmes i molt intuïtiu en els batecs, i no tothom la pot fer. Però les quatre tenim la tecla de la comèdia, i combinada és molt potent.

Interpreten quatre escaladores que volen ser les primeres dones en fer un cim d’allò més difícil. Cadascuna té un motiu diferent davant aquest repte...

El FitzRoy és una paret que existeix a Xile. És famosa per la seva dificultat, perquè s’ha de superar una paret absolutament vertical enmig de corrents d’aire. Nosaltres estem a 3.000 mestres en un lloc anomenat la Silla de los Franceses, que és un sortint de roca, on les expedicions esperen que des del camp base els diguin si les condicions del temps són bones per escalar. Calen 20 hores per fer els 900 metres finals. Són quatre escaladores professionals, davant una fita molt important, i cadascuna té la necessitat de fer el cim peti qui peti. Però es comença a destarotar l’atac al cim de les quatre, i comença una mena de lluita a veure què passa, tensa, però en clau de comèdia, que no treu el millor de cadascú.

S’arriba a una situació límit que fa caure les màscares...

Surt el millor i el pitjor, i es posa un mirall al davant del públic. Per això rius, també. Igual jo faria com aquesta, o com l’altra. I també hi a el desig que acabin fent el cim les quatre. Hi ha un corrent de sentiments contraposats a la platea. La combinatòria de les quatre està pensada per produir la rialla.

Vostè és la Cati, la cap de l’expedició...

Cadascuna de nosaltres té una professió. I jo sóc psicòloga, i de llibres d’autoajuda, que també Déu n’hi do! Hi ha una jerarquia a nivell d’escalada, i s’ha de respectar. Però això també fa enervar el grup... Les quatre estem tota l’estona a escena, i no hi ha cap moment de pausa ni descans, perquè l’obra té un ritme molt important. Així, el públic es fa còmplice que està amb elles al repetjó de la muntanya.

El joc de la frase maleïda afavoreix la comèdia o complica la feina de les actrius?

Les dues coses, però tot plegat fa riure als espectadors. És un joc que fan per passar l’estona mentre esperen l’atac al cim. Durant la funció, la frase maleïda surt tres cops, i cada cop és per una raó diferent. És jugar des de tres llocs diferents, i això la fa molt divertida. Tensiona la trama i fa riure la gent. Però és de les coses més difícils de fer, perquè el públic, de manera inconscient, la repeteix amb nosaltres, i no et pots equivocar. Cal estar hiperconcentrada per no canviar un «si» per un «per». A més, és un joc al qual després es juga al cotxe amb les criatures, amb els amics durant un sopar... Ja torna a estar instaurat a les cases de Catalunya!

Es pot explicar què passa amb les mandarines?

Això s’ha de veure! És un dels gags, i no es pot explicar, s’ha de viure.

La gira arriba a Manresa amb tres funcions, que estan a punt de fer el ple. Ha estat a Manresa amb moltes de les seves obres...

Anar a Manresa és anar a casa. Hi tinc amigues, amics, i forma part de la meva vida de gira. Ja des dels inicis he anat passant per Manresa amb gairebé tot el que he fet. És de les places importants a les gires, i de la meva trajectòria en particular.

Li queda corda al FitzRoy?

Després de la gira, tornem a Barcelona. El 19 de desembre serem altre cop al Borràs, i no tinc gaire forat per fer res més. Però estic encantada perquè passa poques vegades que una funció tingui un recorregut tan maco i amb tanta gent. És un dels plaers de la vida que, quan passa, l’assaboreixes moltíssim.