30 anys fent pinya
Manresa i, en general, la Catalunya central no s’han caracteritzat mai per ser una zona amb una marcada tradició castellera. Colles de municipis com Valls, Tarragona, Vilafranca del Penedès i Terrassa, que han fet construccions de fins a deu pisos, han portat la veu cantant pel que fa a aquesta tradició. A principis dels anys noranta, però, va sorgir un grup casteller a la capital del Bages instigat per Pere Bartumeus. Aquest manresà de 55 anys va esdevenir el president fundador dels Tirallongues, una entitat que s’ha superat temporada rere temporada i que aquest any 2023 celebra els 30 anys d’ençà de la seva fundació.
La colla va néixer el 19 de gener del 1993 i va començar a fer les seves primeres passes amb una actuació el 21 de febrer amb motiu de la Festa de la Llum de Manresa. La idea, segons explica Bartumeus, no va sorgir del no-res, sinó que van tenir el suport d’entitats de cultura popular, com Xàldiga i els Geganters de Manresa, i de l’Associació de Veïns de la Carretera Santpedor. Va iniciar el seu trajecte amb 40 integrants assajant al local de l’entitat veïnal esmentada.
Bartomeus no va emprendre aquest llarg camí sol, ja que va convèncer altres membres perquè s’afegissin a aquesta nova aventura. Un d’ells va ser Miquel Andreu, de 74 anys. «Un dia en Pere em va dir que volia muntar una colla castellera. Jo els havia vist a la televisió els anys vuitanta. Vaig anar a la reunió que va convocar i des de llavors ja va tirar endavant», explica el lateral (una de les figures de la pinya).
Sacrifici i molta passió
Des d’aleshores, la colla ha crescut de forma exponencial, amb l’excepció del parèntesi imposat per la pandèmia, que va tallar de soca-rel el progrés que havia assolit l’entitat manresana. Això no obstant, el grup es va refer de mica en mica fins a tornar a recuperar les estructures de vuit aquesta temporada. Actualment, uns 260 socis donen forma a l’agrupació castellera, que la integren persones de diferents nacionalitats i estudiants universitaris. De fet, els membres de Tirallongues no estan sols als assajos. Sovint fan sessions amb grups universitaris com la colla castellera Penjats del Campus Manresa.
La preparació que duen a terme no és fàcil, sobretot tenint en compte les llargues temporades que tenen al davant. «Tenim dues actuacions per mes com a mínim. Comencem al febrer i acabem a mitjan desembre. Som de les entitats que tenim la campanya més llarga», assenyala Anna Montenegro, cap de colla dels Tirallongues.
Per dur a terme amb èxit aquest calendari atapeït, el grup assaja dues vegades per setmana a l’espai que té a Casa Caritat. «Ens entrenem dimarts, des de les 8 del vespre fins a les 10 de la nit, i divendres, des de quarts de 8 fins a quarts de 12. Antigament, encara s’allargava més, i hi havia hagut vegades que assajàvem tres cops per setmana quan s’acostava la festa major», puntualitza.
Tot plegat és fruit d’un compromís enorme amb el món casteller que, generalment, no es veu recompensat econòmicament. «No es veu, però de feina n’hi ha molta. No es cobra, tampoc. Tot és per amor als castells. Som molts integrants treballant, sigui de la junta directiva (dirigida pel president, David Traus, on es gestionen els aspectes logístics i organitzatius); la tècnica (dinamitzada per la cap de colla, Anna Montenegro, i dedicada a gestionar els assajos i la preparació física), i els encarregats de fer els dinars i altres activitats com a colla social que som», detalla la jove cap de colla, que té 26 anys.
Una idea que remarca Bartumeus és que, rere les 30 o 40 persones que la gent aplaudeix a les actuacions, hi ha una base social que és fonamental per assolir l’èxit. «El públic aplaudeix el 10% de la gent que hi ha a la colla, però, a sota el castell, hi ha una pinya. A més, s’ha de tenir en compte tota aquella gent que aporta el seu gra de sorra i tots els condicionants que en una actuació no es veuen: l’esforç, els assajos, l’entrenament al gimnàs…», enumera el fundador.
Actualment, les colles castelleres han experimentat avenços molt importants en el camp de la tecnologia. Tant és així, que les colles més grans fins i tot tenen gimnasos. Els de la camisa ratllada no gaudeixen de la sort de disposar d’un espai així, però sí que tenen una aplicació amb tota la gent mesurada i pesada. «Als inicis, anàvem amb els recursos bàsics, i, ara, amb aquests dispositius i aplicacions optimitzem sistemes i els integrants ja saben quina posició del castell han d’ocupar», explica Montenegro.
Consolidar els pisos de vuit
Malgrat tenir una bona massa social, no tots els socis que integren la colla assisteixen a cadascuna de les cites del calendari. En les celebracions on hi ha més participació, el grup aplega cent i escaig participants, la qual cosa els obliga a tenir una bona planificació. «Els dies de les actuacions portem les estructures en funció del volum de gent que som. Nosaltres assagem de cara al futur per no quedar-nos estancats i, a mesura que augmentem el nombre d’integrants, podem fer les construccions que hem preparat», explica Montenegro, que no amaga la satisfacció que comporta poder carregar i descarregar el 4 de 8 –el primer castell de gamma de vuit que van intentar el 1998– i la torre de 7. Una figura que «portem al cor» per la dificultat que comporta.
De cara a la pròxima temporada, la colla es marca com a objectiu consolidar les estructures de gamma de vuit i la mencionada construcció de 7, però encara no posen el focus en els pisos de 9. «Primer, afermem els pisos de 8, que també es necessita molta gent. A partir d’aquí, ja pensarem en pisos superiors», apunta Montenegro.
On sí que han fixat la mirada és a poder fer actuacions més enllà de Millars, comarca del Rosselló, a la Catalunya Nord. «Vam anar a Itàlia fa setze anys i tenim ganes de fer algun viatget, ja que tan sols hem anat a l’Aragó i a Andorra els últims anys, però depèn dels convenis de festivals que puguem anar a l’exterior», matisa la cap de colla.
Les persones encarregades de concertar els pobles on realitzaran les seves exhibicions són els responsables de relacions públiques, que fan el calendari amb una previsió d’un any. En la planificació es busquen les diades on es pugui treure alguna compensació econòmica, però, sovint, aquesta possibilitat no hi és, sigui perquè un municipi on els podrien pagar no els contracta o perquè és una localitat que no els dona cap recompensa econòmica.
A poc menys d’un mes per abaixar el teló d’aquesta reeixida temporada, que quant a actuacions van tancar dissabte passat, els Tirallongues es troben a la posició número 21 de les 92 colles registrades del baròmetre casteller global. Una associació que analitza resultats, fa difusió de les estrenes i atorga el Premi Baròmetre a les colles que acaben temporada afegint un pis més. Entrar a formar part dels vint primers seria una gran injecció de moral per continuar fent més gran la història castellera a Manresa.
La quitxalla de la colla
Els nens són l’ànima de qualsevol colla castellera. La seva contribució és essencial perquè són els encarregats de coronar els pisos que es construeixen. A més, tenen uns atributs físics no permanents que obliguen les colles a buscar relleus generacionals de forma constant. Per sort, els Tirallongues disposen d’una gran massa social jove per tirar endavant els seus objectius. Dues d’aquestes peces de l’engranatge són el Luca Ribó i l’Ona Ramos (tots dos a la foto), de sis anys. Fan d’enxaneta i d’acotxador (dues de les figures que se situen al cim de la torre). La construcció preferida de Ramos és el 3 amb agulla, mentre que l’opció preferent de Ribó és el 4 de 8. Gaudeixen de l’ambient que es genera al grup i s’entretenen fent un folre, que és el reforç de la pinya d’un castell.
David Traus
PRESIDENT DE LA COLLA CASTELLERA TIRALLONGUES
«És un orgull molt gran veure la feina que s’ha fet des de la pandèmia»
David Traus Bondia (Manresa, 28 de gener del 1977) fa nou anys que forma part de la colla castellera Tirallongues de Manresa i tres que la presideix. Tècnic metal·lúrgic de professió, Traus se situa d’agulla i lateral a la pinya i de segon en el tronc dels castells. Les seves construccions preferides són el 3de9 sense folre i la torre de 8 sense folre. Valora molt positivament l’esforç de tots els integrants de la colla des de la pandèmia i creu que les futures estructures de les colles tant en alçada com en amplada fluctuaran en funció de les necessitats i de les possibilitats de les colles en cada moment.
Fa trenta anys que es va fundar la colla castellera dels Tirallongues a Manresa. Quina valoració fa de la seva evolució al llarg d’aquestes tres dècades?
Han estat 30 anys molt reeixits. Primer, perquè Manresa no és una ciutat tradicionalment castellera, i això no juga a favor nostre. En segon lloc, costa mantenir-se a dalt tant de temps i, a més, amb una pandèmia entremig. La massa social ha crescut exponencialment, sobretot aquest últim any, i, econòmicament, ens trobem en una situació estable, tot i disposar de recursos limitats.
La covid els va obligar, com en molts altres sectors, a aturar l’activitat després de 28 anys d’història de l’entitat. Com van ser els primers dies després de la pandèmia?
Vam tenir dificultats perquè, durant molt de temps, vam estar fent assajos amb grups bombolla de vint-i-cinc persones i no podíem efectuar els exercicis amb normalitat. A mesura que es van anar aixecant les restriccions ja ens vam anar posant més al dia, però va ser un cop dur perquè vam perdre molta massa social que ens va costar recuperar.
Un dels problemes que va assenyalar en el seu moment era la manca de canalla. S’han refet d’aquest contratemps?
Sí, tot i que sempre falten infants. Mai s’està content, però vam poder esmenar el problema. Actualment, tenim nens i nenes bons i valents que ens han ajudat a aconseguir els objectius d’aquesta temporada.
Quines campanyes i accions emprenen per atreure canalla a la colla?
Ho fem de diverses maneres. D’una banda, realitzem tallers a les escoles i instituts per ensenyar la nostra pràctica i que ells després vinguin a provar-ho amb nosaltres. A més, en celebracions com la festa major o altres actes fem activitats a l’aire lliure per tal d’aconseguir que hi vinguin nens.
Com valora la feina feta com a president des que va agafar el càrrec, fa pràcticament tres anys, i en un moment tan complicat?
Penso que s’ha fet una molt bona feina. És el meu segon mandat, que dura dos anys, i l’any vinent en farà quatre que estic a càrrec dels Tirallongues. Veníem d’una situació molt difícil, amb el confinament i les mesures restrictives, però ens n’hem sortit i aquesta temporada hem assolit, de nou, les torres de 8 pisos.
Fa uns dies van organitzar una pedalada i una caminada popular per celebrar els 30 anys. Tenen la intenció de portar a terme més activitats d’aquest estil?
Sí, tot i que costa organitzar gaires activitats perquè tenim molta feina amb la temporada castellera, L’any vinent, no descartem repetir i ampliar la pedalada i la caminada. Al final, totes les activitats que es puguin dur a terme són positives per fer colla, malgrat que l’agenda castellera és molt complicada.
El 2017 es feia ressò que va ser un any reeixit per a les colles castelleres de la Catalunya central, amb un creixement de l’interès i del gruix social que va propiciar construccions cada vegada més elevades. Avui dia s’ha recuperat aquella afició d’aquesta pràctica des de la pandèmia?
El món casteller està molt bé, potser en els nivells de prepandèmia. Això es pot comprovar amb els castells que estan portant les colles grans i amb la gent que segueix les actuacions amb entusiasme a les places. Tot i que hi ha colles, però, que els està costant més i, fins i tot, algunes actualment s’han donat de baixa.
Quin futur els espera als Tirallongues?
Un futur molt esperançador, especialment per la manera com ha treballat la gent. És un orgull molt gran per a la colla veure la feina que s’ha fet des de la pandèmia. S’ha de valorar la tasca de tots els integrants, no només dels que són visibles en les actuacions, sinó de tots aquells que fan massa social i hi aporten el seu gra de sorra. Si hem aconseguit el més difícil, que és començar pràcticament des de zero pel confinament i assolir els pisos de 8 en tres anys, puc imaginar-me un futur molt bo si seguim en la mateixa direcció.
