JAUME BACARDIT
Catedràtic a la universitat de Newcastle
«Ens vam conèixer a anglaterra i ara els viatges són l’excusa per poder retrobar-nos»
L’afinitat musical és important a l’hora de fer amistats. Fins al punt que poden acabar marcant la destinació de les nostres pròximes vacances. N’és un exemple el cas del manresà Jaume Bacardit (1976), catedràtic a la universitat de Newcastle (Regne Unit). Va enamorar-se del heavy metal a la universitat, quan estudiava a Barcelona. «Els meus amics n’eren fans i, a partir daquí, aquest estil musical va començar a formar part del meu dia a dia». Anys més tard i a l’altra punta d’Europa, la seva vida és molt diferent, però el seu amor pel heavy es manté intacte. Fins al punt que tant ell com els seus amics aficionats al gènere van acabar convertint el Download Festival, a Donington Park (Regne Unit), en una tradició.
Aquest festival de rock anual, un dels més populars dins d’aquest estil musical, inicialment no només era per a Bacardit una excusa per gaudir d’uns dies de bona música. Finalment però, es va convertir en un espai on va acabar teixint amistats que acabarien convertint-se en companys d’aventures. «Els meus amics d’aquí coneixien gent d’altres països, i, després de trobar-nos a Anglaterra durant uns quants anys, alguns d’ells, els estatunidencs, van proposar-nos anar a un festival al seu país». I així ho van fer.
El Rock on the Range (Columbus, Estats Units) el 2015; el Heavy Montréal el 2016 (Mont-real, Canadà) i el CopenHell el 2022 (Copenaghen, Dinamarca) han estat les tres parades internacionals que aquest grup d’amics ha fet darrerament. La raó del destí mai sol ser casual, sinó que «el lloc és a prop de la ciutat on viu algun de nosaltres». L’única excepció, Copenhaguen, on la presència de Metallica al cartell va fer decantar la balança.
«Ens vam conèixer a Anglaterra i ara els viatges són l’excusa per poder trobar-nos i tornar-nos a veure», confessa Bacardit, qui detalla que el grup ja busca parada internacional per al 2024 després de no poder-se reunir tots el 2023 al Download Festival. Ara, però, probablement reduiran la quantitat de dies per als quals compraran entrades. «Solem fer-ne quatre, però ara ja estem plantejant fer-ne menys. Volem dosificar», afirma.
Tot i ser esgotadors, aquests viatges, per a Bacardit, no només són una oportunitat per retrobar-se amb els amics, sinó per fer turisme. Un dels grans beneficis de la filosofia del grup és que el fet d’haver-hi un amfitrió facilita l’estada de la colla. «Sempre hi ha algú que ja coneix la zona, i sap què és el que es pot fer i que és allò que no val la pena», explica Bacardit. Fins i tot, quan és factible, també els permet reduir despeses. «Intentem quedar-nos a dormir a casa de qui viu a prop», diu. Quan això no és possible, economitzen recursos «compartint habitacions». «Sempre busquem la millor forma de viure l’experiència però l’important és poder fer-ho tots junts», diu.
Els festivals es converteixen «en un oasi que em permet escapar uns dies de la rutina, alhora que puc passar temps de qualitat amb els meus amics». I no només això, sinó que s’acaben convertint en una raó de pes per viatjar a alguna ciutat o país. «Hi ha tants llocs potencialment interessants a l’hora de triar una destinació on viatjar que sempre pots de trobar un motiu per anar-hi», clou.
DIANA BAZÁN
Discjòquei
«Tothom hauria d’anar a un concert a un altre país un cop a la vida»
Quan la santfruitosenca Diana Bazán (1999) era petita, el seu pare compartia amb ella la seva passió per Coldplay. Li posava temes de la banda a totes hores i la bagenca, que ara ha convertit la música en la seva professió i fa de discjòquei, va acabar fent-se propi l’amor que el seu pare sentia pel grup de Chris Martin. I el 2022, va decidir deixar d’imaginar-se com podria ser viure un concert de Coldplay per experimentar-lo en primera persona.
La banda va anunciar el 2021 una primera tongada de dates europees de la gira «Music of the Spheres World Tour» per al 2022, però no hi va incloure Barcelona, on ella esperava poder-los veure. Això, però, no va fer que Bazán renunciés al seu somni, «ja que l’últim cop que van venir a Catalunya no vaig poder anar-hi, i aquesta vegada no m’ho podia tornar a perdre».
Que la banda de Chris Martin no anunciés una data a Catalunya, no era un impediment per a Bazán. «Quan vam veure que no sortíem a la llista, vam decidir que havíem d’anar a Londres», explica. «Ens ho vam estar pensant uns dies i, finalment, la meva parella va decidir regalar-me les entrades per al nostre aniversari».
Tot i anar habitualment a concerts d’altres artistes a Catalunya, aquella era la primera vegada que viatjava fora del país per veure un espectacle. L’elecció del destí no va ser casual, ja que la parella té amics a la capital del Regne Unit, fet que els motivava encara més a triar aquesta ciutat. «Ens vam allotjar a casa seva i, de pas, vam aprofitar per fer turisme amb ells», explica. El concert el recorda amb especial il·lusió. D’una banda, perquè sempre havia volgut «viure un espectacle a Wembley» i, de l’altra, perquè «van cantar una cançó que no estava programada al ‘setlist’ i era una de les meves preferides».
Contra pronòstic, mesos més tard, la banda britànica va anunciar quatre dates per al 2023 a Barcelona. El 24,25, 27 i 28 de maig, Coldplay havia de tornar a trepitjar Catalunya i, Bazán, no s’ho va pensar dos cops. «Vaig decidir anar-hi perquè tot i ser la mateixa gira, sabia que no viuria el concert de la mateixa manera». I així ho va acabar fent.
Ara en fa balanç i confirma que la seva intuïció no li va fallar. «A Londres, es notava que la banda jugava a casa i se sentia més còmoda. A Barcelona, però, l’ambient va ser millor. La gent estava molt més eufòrica», detalla.
Ara que ha experimentat l’aventura de viure un concert fora del país, la discjòquei assegura que «ho tornaria a repetir» i considera que «una cosa així s’ha de fer un cop a la vida». De fet, no descarta tornar a agafar la maleta en els pròxims anys en alguna altra ocasió. «Tornaria a viatjar si Coldplay fa el mateix i no programa dates per a Barcelona en una nova gira, o també per poder veure altres artistes com Justin Bieber o Billie Eilish si tampoc s’aturessin a Barcelona».
ABEL MARTÍN
Infermer
«Vaig voler comprar entrades per a Taylor swift en tres ciutats, i en dues va ser impossible»
Una decisió improvisada enmig d’una situació frenètica va ser l’encarregada de determinar en quina ciutat l’infermer manresà Abel Martín (Manresa, 1998) acabaria veient la seva artista preferida, Ariana Grande, el 2018. Llavors, una venda d’entrades caòtica en una gira sense dates per a Barcelona el va dur a comprar tiquets de forma aleatòria per al concert de Viena de la cantant de «Thank U, Next». I com un déjà vu aquest infermer manresà va reviure fa uns mesos una història similar per aconseguir un parell dels cobdiciats tiquets per al «The Eras Tour de Taylor Swift», que passarà per Madrid el 30 de maig. Un sistema de codis aleatoris que restringien l’accés a la compra van convertir el seu somni en una odissea.
Una situació que cap fan vol viure és que el seu artista preferit no programi cap data prop de casa. I a Martín, això és el que el va fer plantejar-se viatjar a Viena per veure Ariana Grande i Taylor Swift a Madrid. En el cas de la primera, que feia gira per Europa amb el Sweetener World Tour, confessa que li «era igual la ciutat». «Quan vaig veure que no venia a Barcelona, vaig intentar anar a París, que és més a prop. Lamentablement, quan es va obrir la venda i em va tocar, no quedaven les entrades que jo volia». Davant d’aquesta situació, i en un context en què es premia la rapidesa i les entrades s’esgoten en minuts, l’infermer no s’ho va pensar dos cops. «Vaig obrir les pàgines de tots els concerts que aquells dies es posaven a la venda i vaig acabar comprant a la primera capital europea on vaig trobar les entrades que estava buscant», diu.
Tot i la turbulenta compra, Martín va aconseguir el seu objectiu. I va convertir el que havia de ser una experiència individual en un record compartit. «Vam aprofitar el concert com una excusa per fer un viatge en família i, de fet, és l’únic que hem fet amb el meu tiet», diu Martín.
Al xou, va trobar-se moltes persones amb la mateixa situació que ell. «Hi havia molta gent estrangera que s’havia hagut de moure perquè la cantant no havia programat cap data prop de casa seva». Encara que això no va evitar que la personalitat dels autòctons predominés durant tot l’espectacle. «A diferència dels concerts a Barcelona, es notava com la gent local era més reservada. Aquí quan passa qualsevol cosa, cridem molt», destaca.
Amb perspectiva, el bagenc recorda amb nostàlgia el preu que va pagar per l’entrada. «Em va costar 80 euros i una de similar avui dia ni la trobes per menys de 200 euros. La indústria musical ha apujat molt els preus», recalca. Aquesta tendència a l’alça, s’evidencia, segons Martín, en concerts com el de Taylor Swift al nou estadi Santiago Bernabéu d’aquest maig, on els preus oscil·laven dels 85 als 589 euros (VIP). «Els preus de The Eras Tour no el fan massa accessible», lamenta.
Martín, aficionat de Swift, va viure un déjà vuquan la cantant de Shake it off va anunciar les dates de la seva gira europea i va veure que no anava a Barcelona. Es repetia la història de feia uns anys. A això, va haver-li d’afegir la implantació d’un sistema de codis encara no molt habitual, el mètode verified fan de l’empresa de venda d’entrades Ticketmaster. Amb la finalitat d’evitar revendes, la plataforma només permet comprar a qui rep un codi prèviament sol·licitat i atorgat de forma aleatòria. Això va fer viure uns dies «complicats» a Martín. «Vaig sol·licitar codis per a unes quantes ciutats i només en vaig aconseguir per a Madrid, Lisboa i Milà», comenta. «La venda va ser esglaonada i vaig intentar-ho a les tres. Milà i Lisboa van ser impossibles, finalment, vaig aconseguir-ne per a Madrid», diu.
Ara, mira al futur més immediat i espera «viure el xou de Swift de la mateixa manera que el de Grande i tornar amb la maleta farcida de records, en aquest cas, amb la meva parella». I també es proposa nous objectius: «m’agradaria poder anar a un dels famosos concerts de Halloween de Harry Styles».
JORDI BARRABÉS
Director esportiu
«Bruce Springsteen no farà gires d’aquesta magnitud eternament, i les volem viure al màxim»
Barcelona, Lisboa, Monza i Belfast. Aquestes quatre ciutats tenen un denominador comú per als manresans Jordi Barrabés i Sandra Alcazar: Bruce Springsteen. A banda de veure’l en reiterades ocasions a Barcelona, fins l’any passat la parella havia agafat en dues ocasions l’avió per veure el cantant de rock estatunidenc, una per anar a Portugal i, l’altra, a Itàlia. Aquest 2024 repeteixen concert a la capital catalana i també aniran a Irlanda del Nord, on Bruce Springsteen & The E Street Band hi seran el 9 de maig.
Barrabés és seguidor incondicional de The Boss des dels 14 anys, quan un amic va donar-li una casset seva. «Des de llavors, l’he intentat veure sempre que ha vingut a Barcelona». El primer concert el va viure amb 17 anys, a la plaça Monumental de la capital catalana. Anava acompanyat del seu pare i un amic.
Ara, comparteix l’afició amb la seva família i, sobretot, amb la seva dona, amb qui s’ha embarcat en les dues aventures internacionals que ha viscut fins ara. La primera aturada va ser a Lisboa, a Portugal, on l’artista va tocar al Rock in Rio el 2012. La segona va ser l’any passat, poc després de veure’l el 20 i el 22 de juny a l’Estadi Olímpic de Barcelona. Barrabés i Alcazar van viatjar fins a Monza, a Itàlia, per veure l’últim concert de la gira europea de 2023 de Springsteen & The E Street.
La parella busca gaudir de la vitalitat d’un artista que, amb 74 anys, es mostra incansable i genera fervor cada cop que puja l’escenari. «Som conscients que no farà gires d’aquesta magnitud eternament i les volem viure al màxim», confessa Barrabés.
A cinc mesos del seu tercer viatge, Barrabés recorda els anteriors com «únics». Si bé, hi troba diferències amb els xous a Barcelona. «Aquí t’ho sents com teu, perquè ha vingut a casa teva. A fora ho vius d’una forma menys passional en aquest sentit».
Un dels elements que més l’han sorprès dels viatges és la forma en què el públic es comporta a cada país. «A Itàlia són com aquí, els agrada cridar i cantar amb força. A Portugal, potser és perquè es tractava d’un festival, però no es mostraven tan apassionats. Per contra, eren molt patriòtics. Cridaven com si fos un partit de futbol», rememora.
Cada viatge, tot i «suposar un cost addicional», implica una experiència més completa que quan el xou és a Barcelona, ja que «surts del país i alhora vas a veure l’artista que t’agrada», detalla el manresà. Tot plegat, viatjar l’ha fet adonar-se del «fenomen global» que genera The Boss. «Viatjant a fora te n’adones que hi ha molta gent que es mou per veure’l. A Catalunya, tenim la sort que l’hem pogut veure regularment, però hi ha gent que no ho té tan fàcil», explica.
La capacitat de mobilització de Springsteen, segons Barrabés, rau en la diferència d’edat dels públics a qui apassiona. «Hi ha artistes que mouen públics de diferents generacions i això fa que arribin a més gent», diu. I, aquesta és la clau per a Barrabés que fa que el fenomen d’un artista es maximitzi. «Considero que grups com Coldplay, que ara ja ho venen tot, en uns anys aconseguiran que molts dels joves que ara els segueixen, hi portin els seus fills, com ja passa amb The Boss».
«He vist grans grups per 3.000 pessetes, que són 18 euros. Ara, la globalització ho ha convertit tot en una subhasta». Amb aquestes paraules, Marc
ANNA CASASAMPERA I MARC VILAPLANA
Propietaris de la botiga de cosmètica natural manresana Tarannà
«El públic als xous cada cop és més homogeni, hi ha molta gent que hi viatja expressament»
«He vist grans grups per 3.000 pessetes, que són 18 euros. Ara, la globalització ho ha convertit tot en una subhasta». Amb aquestes paraules, Marc Vilaplana (1976) defineix el panorama actual que impera en la venda d’entrades de molts concerts. Tant Vilaplana com la seva parella, Anna Casasampera (1982), manresans i propietaris de la botiga de cosmètica natural Tarannà de la capital del Bages, han recorregut Europa en diverses ocasions des de 2011, quan van fe rel seu primer viatge plegats per gaudir de música en directe. Des de llavors, l’increment de preus és un dels elements on més han notat el canvi.
«Ara, de seguida, una entrada d’un grup gran ja oscil·la entre els 80 i els 100 euros, quan fa 10 anys, potser en pagàvem 50», expliquen. La resposta a aquest encariment, la troba en la tendència a viatjar per veure artistes internacionals. «Actualment, quan compres entrades es competeix amb gent de tot el món i, encara que es posin a 200 euros, es vendran», argumenta Vilaplana. Arran d’això, és habitual «trobar un públic cada cop més homogeneïtzat i amb molta gent que hi viatja expressament», detalla la parella.
Ells, amants del rock, en són un exemple. El seu primer viatge junts va ser el 2011, quan van decidir fer una petita escapada a Milà per veure Mark Knopfler i Bob Dylan. Des de llavors, han trepitjat plegats recintes mítics com el Royal Albert Hall de Londres, on van anar a veure l’Eric Clapton el 2022. També s’han deixat la veu corejant els himnes dels Rolling Stones l’estadi Santiago Bernabéu (2014) i han tingut temps per planejar dues noves aventures per aquest 2024.
Els pròxims mesos venen carregats de música per a la parella, que tornarà a veure Clapton, en aquesta ocasió a Newcastle, i viurà una experiència irrepetible: gaudir dos cops en un any de l’energia de Bruce Springsteen. Aquest 2024 repetiran destinació. Tornen a Milà, la ciutat on van viure el seu primer espectacle internacional junts. Serà el preludi per al que viuran unes setmanes després, ja que en només 21 dies, viuran dos concerts del «boss», el primer a Milà i el segon a casa, a Barcelona.
La música en directe atorga una excusa a la parella per viure noves aventures plegats a l’estranger i, cada cop que planifiquen una escapada, «revisen l’agenda cultural» de la seva destinació, detalla Vilaplana. Per a ell, «són una part més del viatge» i asseguren que l’experiència té similituds amb altres plans que no poden faltar en el llistat de coses a fer durant uns dies a l’estranger. «És un al·licient més i, al final, no és tant diferent a passar tota una tarda en un museu. Hi arribes, gaudeixes i marxes», diu Casasampera.
De fet, l’experiència els ha portat a adonar-se que, contra pronòstic, l’aventura pot arribar a ser més còmoda del que s’esperaven quan va plantejar-la. «Pensant-ho fredament, hi ha dies que és més feixuc anar a un concert a Barcelona i tornar a Manresa que desplaçar-t’hi sent turista i allotjar-te a la ciutat on es fa». Tot plegat, la finalitat dels viatges, confessen, sempre és la mateixa. «Ho solem fer per veure artistes d’aquesta generació que ja va plegant». I, mentre l’energia dels clàssics del rock es mantingui intacta, Vilaplana i Casasampera continuaran rememorant anècdotes.
LLUÍS GUAL
Compositor i professor al conservatori dels Pirineus
«Aquí no hi ha el mateix respecte que en altres països d’Europa per la música clàssica»
El berguedà Lluís Gual (1996) ha experimentat la màgia de marxar a l’estranger per veure concerts de música clàssica de tres formes diferents. Els seus primers viatges van ser com a alumne de l’Escola de Música de Berga, una tradició que va acabar adoptant amb els amics i que anys després encara conserva. La vida, però, ara l’ha portat a reviure les seves primeres vegades veient orquestres internacionals en directe també en el marc de l’educació, però a la inversa. Com a professor del Conservatori dels Pirineus en l’actualitat, Gual acompanya els alumnes en les seves primeres aventures en altres països.
L’interès de Gual per la música és pràcticament innat. «Quan tenia 4 o 5 anys, els Reis em van portar un petit teclat i vaig començar a tocar música de la Patum sense tenir-ne ni idea. I així va començar tot», recorda. Amb el pas dels anys, confessa, l’interès l’ha portat a voler veure en directe «orquestres, directors o solistes que habitualment no recalen aquí». «A Berga no hi ha molta oferta, a Barcelona, que és on visc, n’hi ha més. Però al final, quan t’interesses per aquest món, és normal que vulguis viatjar per veure espectacles que són poc habituals a Catalunya».
El primer cop que va fer un viatge cultural va anar a Berlín amb l’escola de música. «Recordo que vam anar a dos o tres concerts, un d’ells, de la Filharmònica de Berlín», rememora. L’experiència va ser tant «impactant», diu, que «a la mitja part ja estàvem mirant obres per a la pròxima temporada». «El recordo amb especial il·lusió, ja que va ser la primera vegada que viatjava a l’estranger per veure una òpera i que tenia prop Simon Rattle, llavors el director titular de la Filharmònica i a qui havia vist moltes vegades a la televisió», explica.
Des de llavors, Gual ja ha fet uns vuit viatges. «Pràcticament tots a Berlín, excepte dos d’ells, que van ser a París i a Munic», explica. La capital alemanya és un punt de pelegrinatge imprescindible per als amats de la música clàssica, explica Gual, per això, per a ell, s’ha convertit en un destí recurrent. «Som molts els qui considerem que allà hi ha la millor orquestra simfònica del món, l’Orquestra Filharmònica de Berlín». El seu últim viatge cultural va ser el 2023, també a Berlín, i va assistir a les quatre òperes, que sumen un total de setze hores en directe, de L’Anell del Nibelung»de Richard Wagner. «Quan va finalitzar l’última, recordo que vaig pensar que acabava de viure una d’aquelles experiències que passen pocs cops a la vida», detalla Gual.
Després de més de vuit anys de viatges, cada dotze mesos, aproximadament, Gual ha arribat a una conclusió. «He observat que aquí no hi ha el mateix respecte que en altres països com Alemanya per la música clàssica. Allà, en quatre dies de concerts, unes 18 hores de música en total, no sents ni un mòbil. A Barcelona, en un espectacle de dues hores, en poden sonar tres. Allà hi ha més consideració per aquest gènere», argumenta.
La implicació del públic no és l’única diferència que ha vist durant els viatges; també ha notat com «les entrades dels concerts de música clàssica són molt més barates a Alemanya que no pas a Barcelona». «Al Liceu, per veure un concert a la llotja o a l’amfiteatre, pots pagar entre 300 i 350 euros, i mentre que Alemanya, trobes la mateixa entrada per 50 o 60 euros».
Per tant, el fet de viatjar no només permet a Gual «viure una experiència potentíssima i conèixer altres països», sinó que li permet consumir cultura a preus molt més reduïts que a Barcelona. «En comptes d’anar a un concert durant una tarda a Barcelona, vaig a un altre país durant tres dies amb la mateixa finalitat», explica. I, encara que per a Gual, Berlín ja és com «una segona casa», la capital alemanya no serà la seva pròxima aturada. Aquest juliol viatjarà a Bayreuth, a Alemanya, una ciutat amb una gran vinculació amb Wagner. Assistirà a dues òperes del popular compositor, Tristan und Isolde i Parsifal.
