«Una Iugoslàvia federal tenia més sentit que això d’ara, amb tants estats»

Fa prop d’una dècada, el manresà Jordi Cumplido (1986) se’n va anar a Belgrad cercant nous horitzons i la passió per la història balcànica ha desembocat en el llibre El sueño de Yugoslavia, que «omple un buit en la historiografia hispànica». L’historiador i periodista -que va exercir en aquest diari en els primers anys d’aquest segle-, exposa les claus d’una obra que «vol obrir camí a futures investigacions». 

Iugoslàvia estava condemnada a desaparèixer?

No, van estar a punt d’aconseguir la utopia de l’estat multiètnic. La primera Iugoslàvia ja va néixer tocada de mort, perquè era fruit de la necessitat dels pobles d’alliberar-se dels imperis i trobar una manera de vida conjunta després de la 1a Guerra Mundial, però va néixer hegemonitzada per Sèrbia, que va veure Iugoslàvia com l’oportunitat de recuperar els territoris històrics, la Sèrbia medieval que arribava a Grècia. I per això negava les altres nacionalitats, el dret d’estudiar en les diferents llengües, ... Els altres territoris veien Iugoslàvia com una presó de pobles.

No sembla un bon principi, però Iugoslàvia va resistir fins als anys 90 del segle passat. 

Com dic, no estava condemnada, però va acabar desapareixent per les males decisions de l’última etapa del govern. El 1948, Tito va tallar amb Stalin i va prendre una decisió que va marcar la història de Iugoslàvia, fer que el país no formés part del bloc comunista i situar-lo a l’avantguarda de la tercera via al socialisme, un sistema econòmic autogestionat, ni capitalisme ni comunisme. Hi havia una voluntat de democratització, tot i les reticències dins del propi règim, que feien que el país anés dues passes endavant i una enrere. Mentre l’estat era pròsper va anar bé, però a partir de la crisi del 1973 es van succeir la crisi econòmica, les rebel·lions nacionals, les dues primeres generacions de jerarques, els que havien viscut la guerra, ja no hi eren i es van prendre decisions errònies.

Per què ha escrit una història de Iugoslàvia? No en podia haver traduït alguna feta per historiadors locals?

El problema és que Iugoslàvia es va desintegrar als anys 90, l’estat es va dividir i el tema iugoslau va desaparèixer. Si vols investigar sobre el país, has de recórrer a les fonts primàries, els arxius, o bé a la historiografia comunista. Però les fonts sèrbies i croates tenen un biaix: els serbis parlen de recuperar la gloriosa Sèrbia; els croats diuen que Iugoslàvia és una presó de pobles. No hi ha obres fiables. Només podia fer una cosa nova. Ara ja hi ha historiadors que investiguen qüestions com els camps de concentració croats, els de la Iugoslàvia comunista o el tema de l’economia d’autogestió.

Iugoslàvia, doncs, no estava destinada a finir?

La idea del règim era bona, el que hi ha ara, amb tants estats, no té sentit. Als anys 90, anaves al cine a Belgrad i veies una pel·lícula en croat subtitulada en serbi, dues llengües molt semblants. Seria com veure a València una pel·lícula de TV3 subtitulada. Tenia més sentit el projecte federal.

Les guerres balcàniques dels anys 90 han condicionat la nostra mirada sobre el territori?

Hi ha temes inèdits o poc tractats aquí com el Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, que neix l’1 de desembre del 1918 culminant el procés d’alliberament nacional i la unificació dels pobles eslaus del sud. Era un règim monàrquic que va ser esclau de la disputa entre l’hegemonia sèrbia i les aspiracions nacionals croates. El 1941 es va enfonsar per la invasió nazi i el Partit Comunista, reduït, intel·lectual, va esdevenir un moviment d’avantguarda dels pobles iugoslaus contra l’opressió.

El president Tito és la gran figura de l’estat iugoslau.

La seva obsessió era l’equilibri, construir la pau ètnica. Durant anys, el progrés econòmic i la ideologia basada en el mite de la resistència partisana durant la 2a Guerra Mundial, derrotant la Wehrmacht, van fer que Iugoslàvia fructifiqués. La seva mort va ser el principi del final, i hi ha un debat historiogràfic sobre el perquè Tito no va deixar una successió forta. Una data important és el 1974, amb una nova constitució que feia passar Iugoslàvia de federal a confederal, per tant, donaves la clau de la separació als diferents pobles iugoslaus. L’altra fita és 1980, amb la mort de Tito, que tenia un gran prestigi internacional. Els nacionalismes serbi, croat, albanès, ... van trobar un ecosistema per expandir-se. Als anys 80 va emergir un deute públic astronòmic. La societat estava devastada, el règim podrit.

El sistema s’enfonsava.

El 1991 es coneix allà com l’últim any feliç. Vivien abstrets de la realitat i de cop els tancs entren a Eslovènia, s’inicia la guerra a Croàcia. 

L'URSS es desintegrava, també.

Quan va caure la Unió Soviètica, els Estats Units van anar a Polònia i a Bielorússia. Per què no ho van fer a Iugoslàvia? Jo crec perquè Iugoslàvia va contribuir a l’equilibri de blocs durant la guerra freda, i quan aquesta es va acabar la funció de Iugoslàvia va desaparèixer.