QUINZE ANYS PROMOVENT L’ART AL BELL MIG DEL BOSC
Ja descansarà el dia que la fiquin en un calaix per dormir eternament, assegura la Roser Oduber mentre veu saltironejar la Trufa amunt i avall en un matí ennuvolat i no del tot fred malgrat l’amenaça de pluja i neu. No se sap estar un minut quieta perquè si no són les seves mans les que creen ho fa el cervell imaginant de quina manera pot continuar estimulant l’estima per l’art contemporani. Fa quinze anys va obrir portes al mig del bosc, recuperant uns antics forns de calç, un espai per a la creació que s’ha convertit en un punt de trobada a una escala local i en un centre de referència internacional. Una dècada i mitja després, l’artista i activista mira enrere i rememora una llarga llista d’activitats, exposicions, festes, xerrades i concerts i una relació d’un centenar i mig de noms de creadors d’arreu del món que es van beneficiar de les residències que ofereix el Centre d’Art Contemporani i Sostenibilitat El Forn de la Calç de Calders. «D’Austràlia no ha vingut mai ningú», s’adona. Temps al temps.
«Els preliminars van ser molt emocionants», apunta Oduber, artista reconeguda que concilia la seva carrera creativa amb la direcció d’un centre que no només ha recuperat dos forns on s’hi obtenia calç -per al tercer ja tenen els fons necessaris-, també ha portat al Bages dotzenes de mirades i inquietuds. «Per aquella època», indica la directora del Cacis recordant el 2008 en que l’economia va saltar pels aires, «començava a haver-hi la voluntat de reconstruir fàbriques i recintes industrials com a espais culturals i nosaltres vem veure la possibilitat d’oferir residències». Oduber, però, reconeix que ara fa quinze anys «quan anava a presentar el projecte em miravem com si fos extraterrestre».
La Roser Oduber i el seu home, l’enginyer Joan Vendrell, van creure possible alçar al mig del bosc, dins el terme de Calders i prop de la Font de les Tàpies, un equipament que promogués l’art contemporani amb criteris de sostenibilitat. Des de grups escolars a col·lectius d’artistes, centenars de persones han passat pel centre. «A l’inici vem tenir el suport de companys d’altres centres de creació com Can Xalant i Hangar, amb qui vam fundar la Xarxa de Centres de Producció de Catalunya», afegeix Oduber, que agraeix el suport de la Generalitat i lamenta que el conveni que havien signat amb l’Ajuntament de Calders no l’ha renovat el govern actual.
«Hem vist créixer un gran nombre de creadors i creadores que a traves de les seves obres interpel·len al públic, el fan reflexionar de forma crítica, fent una crida al canvi davant del col·lapse ambiental, social i econòmic que vivim. Potser no tot és autèntic, hi ha molta moda i postureig, però va bé que es parli i cerquin solucions», conclou Oduber.
En clau de futur hi ha la publicació, al març, de la revista Calç que donarà testimoni un cop l’any de l’activitat del Cacis. L’acte se celebrarà en el marc de la presentació de la REC-Xarxa de centres de creació de l’Eurogió, que aplegarà entitats d’Occitània, les illes Balears i Catalunya. I en l’horitzó hi ha la creació del Centre d’Interpretació de la Calç, un equipament que «aixoplugarà el Cacis i un espai educatiu d’experimentació ambiental i geològica a través de les arts».
ANGÉLICA CHAVES
Mèxic
«Vaig copsar que hi ha més formes de veure la funció de l’art»
¿Quin record té de l’estada al Cacis? Amb quins objectius va venir i quin treball va fer al centre?
El 2013, em vaig registrar a la convocatòria de Cacis perquè era l’única que es desenvolupava a partir del treball a i amb la naturalesa. En aquell moment no tenia massa clars els meus objectius, només volia sortir i explorar altres territoris que, pel meu estil de vida, corresponguesin a narratives on no es parlés només d’art com a objecte o producte sinó més aviat es pogoués trobar una mica de llibertat en el procés creatiu. M’agrada recordar l’experiència perquè el meu interès per la creació venia d’una intuïció més o menys ingènua, però oberta a explorar les possibilitats de l’espai, les persones i ls recursos que trobaria. Recordo que el Joan i la Roser estaven una mica intrigats pel fet que havia anat fins allí només per fer caminades i recollir materials sense un objectiu (fins i tot el paisatge era molt semblant a la població on visc a Mèxic). I ara entenc que aquesta intuïció procedia d’un camí que continua fins el dia d’avui en que estic revisant la meva construcció personal. Puc detectar que les fotografies, performance, instal·lació que vaig realitzar al Cacis va ser un intent de traçar l’inici de la història que continuo construïnt des d’eines més relacionades amb la investigació de processos comunitaris a partir de l’ecologia, l’art, l’educació i la cultura.
¿Quina importància va tenir el pas pel Cacis en la seva carrera com a artista?
Va ser un punt de partida per comprendre altres formes possibles d’entendre la funció de l’art al món. Cacis em va ensenyar que és necessari tornar i recuperar les memòries dels nostres cossos, fins i tot abans, quan vam formar part d’altres ecosistemes i les relacions entre éssers humans i no humans era més harmònica. Aquesta noció connectada amb el medi ambient preval a la meva carrera des de la gestió cultural per a la creació d’espais d’art al nord de Mèxic.
Què està fent actualment?
Treballo a partir de tres punts. 1. Des de l’art treballo projectes que impliquen la col·lectivitat, específicament treballem amb persones no assumides com a artistes per potenciar llenguatges estètics en els quals poguem parlar de la creativitat com un fet inherent de totes les persones i des d’on poguem contribuir a transformar realitats socials i mediambientals. El projecte Processos de línia l’hem estat treballant amb dones de les indústiques maquiladoras per generar obra a partir del diàleg. 2. Com a gestora cultural, coordino el Festival d’Art Nou, una plataforma per a noves expressions artístiques i culturals a partir de metodologies d’aprenentatge obert i col·laboratiu dels artistes locals. 3. Com a investigadora estic fent la tesi doctoral sobre un model pedagògic biocèntric a la serra tarahumara de Chihuahua, on s’atenen infants en situació de desplaçament forçós a causa del crim organitzat.
La raó de ser del Cacis es la consciència ambiental i la seva expressió a través del treball creatiu i artístic. Quina importància li dona?
La dimensió mediambiental hauria de ser l’eix central d’acció de tothom i lamentablement sovint no ho és. Intento que cada procés o obra es faci pensant en el sentit més ampli de la consciència mediambiental. Per exemple, en el projecte de maquilas, el medi ambient s’aborda des de la possibilitat de millora de les relacions i els drets humans a la feina, però també implica revisar l’impacte que els residus produeixen a la naturalesa. Des del treball de gestió, dissenyem els programes amb principis sostenibles: hem fet uns tallers per a la societat civil en els quals hem après a elaborar biometarials enfocats a l’art i el disseny, hem fet tallers d’ecoescriptures, ... Com a investigadora, hi ha un posicionament ètic i polític en contra de l’ecocidi que estem vivint al nostre territori, i com és que a partir d’aquesta i altres problemàtiques emergeixen projectes -potser com Cacis- que resisteixen i restauren una mica aquests danys. Cacis és part fonamental del que m’interessa tractar en qualsevol treball que faig.
AURELINE ROY
França
«Hi penso sovint en el Cacis, m’agradaria tornar-hi a anar»
¿Quin record té de l’estada al Cacis?
Recordo un paradís de pau, un lloc de creació increïble, obert a la natura, el cant omnipresent de les cigales i una calor aclaparadora, un lloc familiar on l’art i la vida es fonen i es barregen meravellosament. La Roser i el Joan van ser increïbles. Un cop els coneixeu, no els oblideu mai, igual que els seus dos fills. Va ser una de les meves primeres residències artístiques, fa deu anys. Acabava de crear la meva primera peça coreogràfica a París i volia experimentar amb la transpiració. Vaig pensar que ballaria sota el sol i em fondria, ja estava treballant molt el cos i les seves limitacions i vaig demanar quedar-me allà a l’agost. Em va sorprendre la calor irrespirable. La sudoració és una reacció corporal a la calor, però què podia fer amb la sudoració? Vaig provar d’exposar-me al sol i fer fotos del meu cos cada deu minuts, però no era fàcil de fer visible. Així que vaig crear disfresses amb lona transparent, manta de supervivència, llana d’ovella... i vaig prendre consciència del lloc on era. A poc a poc, tenia moltes ganes de crear a la natura. Vaig fer fotos al fang després de la tempesta, vaig penjar una branca a l’esquena com si fos una extensió del meu cos, portava pedres sota la roba com si estigués embarassada de natura. Va ser a partir d’aquí que aquesta residència va agafar tot el seu significat. Vaig observar una tècnica local de murs i cases construïdes en pedra una sobre l’altra i vaig començar a transportar les meves pedres en una carretó molt d’hora al matí i a última hora del vespre per crear un vestit de pedres.
¿Quina importància va tenir el pas pel Cacis en la seva carrera com a artista?
Vaig prendre consciència de la necessitat d’estar en contacte amb la natura per crear. Després de la residència, vaig fer un pas al marge de l’art coreogràfic i vaig tornar a les arts visuals. També vaig començar tota una pràctica de fotografia autodidacta i exposo els autoretrats als salons parisencs.
Què està fent actualment?
Amb els anys, vaig prendre consciència que treballava el confinament des del meu propi cos. Busco explorar aquesta caixa de vegades invisible, de vegades mental que ens limita i ens empeny en la direcció de ser un altre. Els meus autoretrats són maneres de tancar-me a la imatge. El mite de Sísif em fascina, tot és un etern començament. Estic treballant en un quadre de pèls i preparant una performance immersa totalment en fang per al Museu Camille Claudel de França. Cada cop deixo més de banda l’art coreogràfic per a les arts plàstiques, que trobo més lliures. També estic escrivint i vaig a publicar un recull poètic.
La raó de ser del Cacis es la consciència ambiental i l’expressió a través del treball artístic. Quina importància li dona?
Crec que van escollir el meu projecte perquè volia treballar la transpiració amb la calor del sol. Vaig proposar una dansa conscient, ecològica, senzilla, ...la suor de la qual seria provocada per la calor de l’agost. La natura ocupa un lloc cada cop més important a la meva feina, a la meva vida. El confinament ens va demostrar que era essencial. Hi trobo refugi i inspiració en els meus textos i en les meves creacions. Vaig passar la meva infantesa al bosc de Fontainebleau així que la natura i encara més el bosc és essencial per a mi. Actualment estic treballant en un projecte per a la Nit dels boscos, a l’estiu. Vaig fer un taller a Mèxic amb l’institut francès i el segon dia vaig proposar penjar els alumnes en un arbre durant diverses hores. Volia que comuniquessin amb la natura. Tothom va viure una experiència única. Hi penso sovint en el Cacis, en la Roser i el Joan. M’agradaria tornar-hi.
JOYUN LEE
Taiwan
«Era documentalista de televisió i al Cacis em vaig fer artista»
¿Quin record té de l’estada al Cacis? Amb quins objectius va venir i quin treball va fer al centre?
Va ser un bon record que va tenir lloc el 2019. Em va proporcionar un temps d’aïllament al petit bosc i també una estona de cooperació amb els veïns. Estava desenvolupant un projecte de dibuix/film documental a l’aire lliure per parlar de la relació entre l’ésser humà i la natura. El tema era un riu davant de Cacis: el torrent de les Tapies. Vaig convidar els habitants de la zona a passejar pel riu i, després, vem triar un lloc per seure, per fer els dibuixos a l’aire lliure, per fer pícnic, per gaudir de l’estona. Al final, els vaig animar a compartir els seus dibuixos, i mentrestant els vaig fer tres preguntes: si aquest riu és un humà, quin és? quants anys té? quin tipus de personalitat és? Hi va haver 5 grups durant la meva residència en vint-i-dos dies i vaig filmar tots aquests processos. Al final vaig editar un videopoema de 17 minuts, Aquell dia ens dibuixem pel Torrent de les Tapies, i després vam fer una projecció a l’aire lliure a la paret de l’antiga casa del Cacis.
¿Quina importància va tenir el pas pel centre d’art El Forn de la Calç en la seva carrera com a artista?
Em va donar un bon lloc per al meu cos i el meu cor per preparar el meu futur. Sobretot els primers 10 dies, vaig estar sola a la casa de l’artista. Durant el dia vaig caminar molt. A la nit, vaig somiar molt... Vaig pensar en la meva vida des de Taiwan fins a França. Va ser el punt d’inici oficial de la meva carrera artística. Em vaig convertir en una artista, ja no només era una documentalista/escriptora de televisió. Durant vint-i-dos dies a Cacis, vaig començar a improvisar per filmar el documental sense un escenari estàndard. El cinquè dia vaig escriure un poema amb el vent al balcó i es va convertir en la base del meu videopoema. Després de Cacis, he continuat utilitzant aquesta manera de fer en els meus altres projectes. Ara, recollir els sentiments és més important que organitzar les històries.
Què està fent actualment?
Els escrits, els dibuixos, els videopoemes i les instal·lacions interactives són les maneres d’expressar les històries. L’octubre passat vaig publicar un llibre a Taiwan, Gotes al riu, és literatura de viatges sobre festivals de cinema de natura a 10 països d’Europa i a Taiwan. Inclou 50 històries personals i els meus sentiments com a cineasta asiàtica a París. Una mica l’estil de plasmar la diversitat humana, vaig intentar representar com la gent s’imagina la natura i les seves vides en diferents racons del món. «Humà a la natura» és el tema principal. En aquest any 2024 intentaré acabar dos projectes: Viu París, les meves balades boges és un llibre d’il·lustracions (carnet de viatge) que tracta de la boja història natural francesa caminant per diferents boscos de París; i Simba, Christophe, Chisan és un llarg documental que tracta sobre la relació al voltant de tres personatges: un lleó de les cavernes, un mestre de taxidèrmia i un estudiant d’art arqueològic.
La raó de ser del Cacis es la consciència ambiental i la seva expressió a través del treball creatiu i artístic. Quina importància li dona a aquest tema?
Ah, ho vaig oblidar o no ho sabia quan estava a Cacis... Vol dir que hem d’escoltar la natura? Si és això, suposo que és un aspecte que el tinc integrat. Durant la residència, vaig fer un dibuix diari que documentava un animal o una planta que vaig conèixer a Cacis... va ser un bon exercici per a mi mirar bé on em trobava.
IRENE SERRA
Argentina
«Recordo l’aroma a farigola i romaní en sortir a caminar»
¿Quin record té de l’estada al Cacis? Amb quins objectius va venir i quin treball va fer al centre?
Els records que m’han quedat són més aviat percepcions que tenen a veure amb l’estar i amb el romandre en el lloc: el cel just abans de clarejar, l’aroma a farigola i romaní en caminar, els senders, ... La idea era realitzar un projecte d’obra, basat en com s’ha modificat el paisatge d’aquell indret a partir de l’extracció de la pedra calcària. Cada dia sortia a caminar pels voltants, anava fins a la biblioteca que hi ha a Artés a la recerca d’informació històrica sobre l’indret i després em posava a treballa al taller. Tota l’arquitectura del lloc agafava un significat especial per a mi, en estar suportat sobre l’antic forn de calç, i aleshores vaig començar a pensar sobre la idea que aquestes pedres havien estat testimonis de molts successos. Vaig treballar buscant aquestes reverberacions i a partir d’aquí vaig realitzar diverses accions que vaig enregistrar en vídeo i fotografia.
¿Quina importància va tenir el pas pel Centre d’Art i Sostenibilitat en la seva carrera com a artista?
Haver pogut realitzar un projecte específic parlant d’altres geografies i modes culturals, va fer possible vincular-me amb artistes i va propiciar que em convoquessin per a altres projectes. Vaig realitzar la residència a finals de l’any 2019 i el meu pas pel Cacis va ser una mena de frontissa, de venir produïnt d’una manera i començar a pensar en el fer, des d’un altre lloc.
Què està fent actualment, quines són les seves línees de treball?
La vinculació de les arts amb altres camps és un aspecte que des de sempre m’ha motivat, qüestions com la naturalesa, els processos socials, l’ecologia, la ciència, la tecnologia, ... La meva formació base és com a gravadora, i d’alguna manera, sempre penso que estic fent gravat, treball sobre un suport, hi incideixi o no, i realitzo un registre; pot ser des de submergir una fulla en un llac fis a gravar sons per acció del vent. Actualment estic treballant en un projecte a l’estuari del Rio de la Plata, a la ciutat de Buenos Aires, sobre les ruines urbanes, com a espais de tensions entre el desenvolupament de la naturalesa i les intervencions humanes i no humanes que operen sobre els mateixos, generant fluxes que intento interpretar.
La raó de ser del Cacis es la consciència ambiental i la seva expressió a través del treball creatiu i artístic. Quina importància li dona a aquest tema en el treball que realitza com a artista?
És un dels meus principals eixos de treball. Considero que és a partir de les diferents manifestacions artístiques que es pot estimular una consciència emotiva, que contribueixi al respecte i a la cura de tots els éssers i medis amb els que nosaltres, els humans, convivim.
LUCY FANDEL
Canadà
«Li vaig donar més espai a l’ambiguïtat i al desconegut»
¿Quin record té de l’estada al Cacis? Amb quins objectius va venir i quin treball va fer al centre?
Recordo que aquell lloc i el marc obert de la residència em van convidar a canviar radicalment la meva relació amb el temps, a frenar, però també a deixar de treballar o passar a una altra cosa quan les condicions ambientals ja no s’ajustaven a la feina. Em va obligar a considerar la meva relació amb la productivitat i a deixar més espai per a l’ambigüitat i el desconegut. També recordo vívidament les textures i les qualitats sensorials del lloc, com les rajoles de la terrassa i la forma en què l’aigua s’evaporava ràpidament sota el sol, o les variacions úniques del color groc pàl·lid de la pedra calcària sobre la qual vam ballar la meva col·laboradora Bailey Eing i jo.
¿Quina importància va tenir el pas pel Cacis en la seva carrera com a artista?
Em va donar permís per posar en pràctica un enfocament artístic de la dansa en el qual abans no m’havia atrevit del tot i que es basava en el treball de camp i les creacions coreogràfiques que responien directament al terreny. Com a artista d’inici de carrera, l’absència de qualsevol pressió externa per produir o actuar em va permetre centrar-me en la profunditat del procés artístic i donar un espai a la curiositat i a fer preguntes d’una manera que sovint m’havia sentit tímida de fer abans. Treballar tan estretament amb la Bailey també va consolidar la nostra relació com a artistes en conversa i el seu paper d’assessora artística de confiança que continua avui.
Què està fent actualment?
El treball de camp encara és el nucli del meu procés artístic, però ara estic més centrada en com les creacions de dansa específiques fan espai per al públic. M’interessen les maneres molt diferents en què les persones poden relacionar-se amb el seu entorn i m’he adonat que la dansa que escolta el paisatge ha d’escoltar amb la mateixa atenció a les persones que l’habiten, els seus records, la seva comoditat i les maneres en què es connecten les seves identitats a la terra.
La raó de ser del Cacis es la consciència ambiental i la seva expressió a través del treball creatiu i artístic. Quina importància li dona a aquest tema?
Parla d’habilitats i esforços d’observació, atenció i ser reflexiu i deliberat al món. Són habilitats de les quals tothom pot beneficiar-se, independentment de la seva funció, com a artistes o científics o ciutadans. Es tracta de construir relacions saludables i de fomentar la resiliència de les nostres comunitats i l’aprenentatge.
Bailey Eng, ballarina i col·laboradora de Lucy Fandel: Recordo que em vaig deixar connectar amb els ritmes de l’aire lliure. Sortida, posta de sol, insectes, animals... El nostre treball allà va ser l’oportunitat de reflexionar sobre el que ens venia: les condicions d’un procés artístic, lligat a la vida quotidiana. Recordo que no vaig fer un seguiment del temps.
VAGARAM CHOUDHARY
Índia
«Venia del bullici de l’índia i vaig arribar a un entorn tranquil»
¿Quin record té de l’estada al Cacis? Amb quins objectius va venir i quin treball va fer al centre?
La meva etapa a Cacis va marcar la meva primera residència d’artista, i estava emocionat per la nova experiència. Vaig voler millorar el meu art amb una perspectiva nova. Va ser la meva exposició inicial a un entorn tranquil, un fort contrast amb la vida bulliciosa a l’Índia. En arribar, la Roser i el Joan em van presentar amablement l’estudi i el meu allotjament. La transició de l’Índia rural a l’entorn serè de Cacis, amb alts pins que creen sons calmants al vent, em va provocar inspiració. Cada dia, explorava el bosc, deixant-lo influir en el meu art de maneres noves. El ritme de vida sense presses va oferir una nova visió del meu treball. L’entorn tranquil va permetre una immersió profunda en el meu art, deixant un impacte durador en la meva creativitat. Durant la meva estada, vaig treballar en una peça anomenada Conversa, inspirada en la zona forestal propera. L’espurna creativa em va impactar a Cacis, marcant un nou capítol en el meu viatge artístic, alimentat per les vibracions úniques del lloc.
Cacis es va convertir en un refugi especial, que em va permetre explorar i descobrir. L’experiència va obrir noves possibilitats, fomentant l’experimentació amb diferents mitjans i dirigint el meu viatge artístic en direccions apassionants.
¿Quina importància va tenir el pas pel Cacis en la seva carrera com a artista?
La residència d’artista de Cacis va ser fonamental per a la meva carrera. L’aïllament va alimentar un profund enfocament creatiu, mentre que l’entorn, nou per a mi, i la natura van inspirar noves perspectives. Va comportar un canvi significatiu en les meves pràctiques artístiques, fomentant l’experimentació amb nous mitjans. La residència també va facilitar la creació de xarxes i la col·laboració, contribuint a una experiència transformadora que va tenir un paper crucial en la configuració i avançament del meu viatge artístic.
Què està fent actualment?
Recentment, els meu treball artístic s’ha centrat en temes socials i ambientals. Tinc un alt grau de flexibilitat, treballant amb diferents mitjans. Actualment, em sento atret pels teixits i els tèxtils per la seva facilitat de transport, que em permeten crear art a qualsevol part del món. L’expressió simbòlica és el meu estil preferit per transmetre idees. Després de la meva residència a Cacis, vaig establir un estudi d’art en una zona rural. Aquest nou espai s’ha convertit en un centre per explorar noves possibilitats artístiques, i ara ocupa la major part del meu temps, contribuint a una immersió total en el món de l’art i els esforços creatius.
La raó de ser del Cacis es la consciència ambiental i la seva expressió a través del treball creatiu i artístic. Quina importància li dona a aquest tema?
L’objectiu principal de Cacis és conscienciar la gent amb el medi ambient a través de l’art. És realment important. Cacis implica la comunitat, especialment els joves, en projectes concrets que connecten l’art amb l’entorn. Per continuar fent aquesta gran feina, Cacis necessita suport econòmic. El finançament ajudarà a Cacis a continuar amb els seus projectes ambientals i a implicar més persones, amb un impacte positiu en el medi ambient a través de l’art.
