Un dels trets fundacionals de l’editorial Adesiara, radicada a Martorell, és l’ambició de traduir al català clàssics de la literatura universal que mai no s’han pogut llegir en la nostra llengua o bé que les versions anteriors són massa antigues o introbables. I per assolir aquesta fita, sovint s’imposa la tasca de trobar especialistes en llengües que gairebé no coneix ningú que parli català. És el cas dels tres títols aquí ressenyats.

El plaer de traduir tots els clàssics que et passin pel cap

Es queda pensatiu perquè el requeriment periodístic li fa ballar el cap una estona. «Algun cop no he trobat traductor per algun llibre que hagi volgut publicar? Mmm ...», mastega Jordi Raventós (1970), amb la mirada perduda mentre baixa per un carrer del seu Martorell natal enllaçant escenaris urbans i d’interior per posar per a les fotografies d’aquest reportatge. La incògnita penja d’un fil. No sembla que hi hagi reptes impossibles per aquest editor que el 2007 va engegar un segell, Adesiara, que porta més d’una dècada i mitja publicant textos valuosos de la literatura universal moltes vegades per primer cop en català. També recupera clàssics catalans, descobreix autors i títols que van quedar oblidats, revisita el llegat grecollatí i, fins i tot, edita joies pensades per a un públic juvenil de totes les edats. «Alguna llengua que no sapiga ningú que parli català? Mmm...».

Aquest reportatge explica que una editorial de la Catalunya Central ha publicat en poc temps tres llibres procedents de llengües del passat: d’una època pretèrita com l’accadi de l’antiga Mesopotàmia, i dels temps medievals com el norrè i l’alt alemany mitjà. Són tres llengües en les que es van elaborar el Poema de Gilgamesh, l’èpica més antiga que coneixem, les sagues islandeses i El Cant dels Nibelungs convertit en estructura literària d’estat a Alemanya.

«Per traduir un llibre no n’hi ha prou amb trobar un traductor que sapiga la llengua en que va ser escrit», assegura Raventós, «cal que ho gaudeixi i que sigui la persona adequada». I posa com a exemple la Carme Geronès, que el 2011 ja va traduir La part que ens toca, el relat d’un soldat de la Primera Guerra Mundial escrit per Frederic Manning: «ara prepara un llibre del Sinclair Lewis, i ja veus que ho gaudeix, que s’ho passa bé, i això és bo», anota l’editor, que té l’agenda feta fins el 2028 sempre amb la possibilitat de caçar al vol una oportunitat i fer-li un forat.

«Nosaltres no posem data als traductors», adverteix Raventós, que espera el temps que calgui als orfebres de la llengua capaços de traslladar una obra literària forània al català. Ja sigui amb els qui tradueixen de l’anglès com els qui s’atreveixen amb el sànscrit, és el cas aquest darrer d’Aleix Ruiz Falqués, que va signar dos clàssics de l’Índia antiga com Kalidasa i Pantxatantra. Filòleg de formació, a Raventós el coneix tothom en aquest gremi. No en va, a més de professor i editor, també és valorada la seva tasca de llarg recorregut com a corrector de català. El Guerra i Pau que ha publicat recentment Edicions de 1984 el va corregir ell. «No s’acaba mai!», reconeix el martorellenc tot rient mentre recorda que el termini s’exhauria i Tolstoi no s’acabava.

No és un mal negoci

El catàleg d’Adesiara es continuarà enriquint properament amb «un poeta xinès inèdit que està traduïnt el Manel Ollé» i amb la primera edició en català de Life of Samuel Johnson, un extens text del 1791 -dues mil pàgines- escrit per James Boswell que va significar una fita de la literatura en llengua anglesa i és un referent en el camp de la biografia. En un reportatge publicat en aquest diari el juny del 2011, es feia llista d’algunes grans obres que no tenien traducció catalana. I entre elles hi havia l’esmentada vida de Johnson. Adesiara, aviat, hi posarà remei: «l’està fent la Dolors Udina, però sense presses».

Es pot pensar que traduir el Poema de Gilgamesh, rescatada pels arqueòlegs en tauletes de fang, és una temeritat. Però dos mil exemplars venuts en dues edicions (la tercera, amb alguna novetat aparescuda recentment sortirà aquest any o el vinent) testifiquen el contrari. Com els 600 de la Saga de Kormákr i els 500 d’El Cant dels Nibelungs, d’aparició més recent. «Em sembla que no, mai no m’he quedat sense traductor», conclou Raventós: «si fins i tot en vem trobar per traduir el persa antic».

INÉS GARCÍA LÓPEZ

Traductora de la «Saga de Kormákr»

Inés García López ja té en cartera la traducció d’una altra saga, la d’Egil, probablement per a l’any vinent / Arxiu particular

Una catalana crea el norrè per explicar-nos una saga

Dir que el norrè és cosa de quatre és literal perquè el saben l’Inés García López (Badalona, 1976) i tres persones més a casa nostra incloent-hi una doctoranda alumna seva que és andorrana i viu a Reikjavik. I és gràcies a ella que ja podem llegir en català per primera vegada una saga islandesa, gentilesa del segell editorial Adesiara. «Ens han arribat 139 sagues», explica la traductora indicant el llarg camí per recórrer: ella continuarà desbrossant el terreny amb la traducció de la saga d’Egil, probablement la més famosa, amb publicació prevista per al 2025.

«Va dir Kundera que la literatura islandesa és el primer gran tresor de la prosa europea», explica García, i cita Borges per sumar-lo al catàleg d’elogis: «al segle XII, els islandesos van descobrir la novel·la, l’art de Cervantes i de Flaubert, i aquest descobriment és tan secret i tan estèril per a la resta del món com la seva descoberta d’Amèrica». No és una mala carta de presentació per introduir el lector en el particular univers de les sagues, concretament la del poeta i heroi Kormákr Ögmundarson.

«En la meva tesi doctoral sobre poesia medieval islandesa vaig fer servir el terme norreno i el termcat va acceptar norrè per designar aquesta llengua en català», explica García López amb el punt d’orgull merescut per haver enriquit la llengua amb un nou concepte. «Les sagues són històries autòctones escrites des de mitjans segle XIII i durant tot el XIV -potser també al XII, però no en tenim cap- en norrè, una llengua germànica medieval que és l’orígen de les llengües escandinaves modernes», indica l’especialista, que el 2020 va ser la primera persona de l’estat a rebre la beca de traducció Snorri Sturluson del govern d’Islàndia. La saga de Kormákr no es podia trobar fins ara en cap llengua de l’estat, si bé n’hi ha una traducció en francès.

La causa comuna de la prosa i la poesia

Les sagues són unes particulars construccions literàries formades per poesia i prosa: «és un dispositiu estrany perquè el personatge parla en vers». La Saga de Kormákr és una fita de la poesia escàldica que s’ambienta a l’època dels vikings, és a dir, a finals del IX i inicis del X, «una història d’amor impossible» entre el poeta Kormákr Ögmudarson i la bella Steingerdr. En el relat s’alternen els duels i la lluita amb la màgia i la bellesa. No en va, se la considera la versió nòrdica de la llegenda de Tristany i Isolda, si bé García López posa en dubte que «en fos el model».

Al llarg dels vint-i-set capítols de la saga hi apareixen fins a 85 visur, el nom que reben els poemes a través dels que s’expressa Kormákr, un «home ric i de noble ascendència», tal i com llegim a l’inici de la narració. El relat «demana un esforç per part del lector» perquè està ple de les kenningar, «perifràsis metafòriques o precipitats al·legòrics que remeten en molts casos a moments molts concrets d’històries o llegendes conegudes presumiblement pel públic que les escoltava». A través de les kenningar, s’anomen persones i coses de moltes maneres diferents, dibuixant així un ampli univers de metàfores, que poden anar des de dir «Ilmr del collaret» per no repetir «dona» o bé «l’arbre de la batalla» en comptes de «guerrer». De la riquesa lèxica i literària de la saga ens en parla, per exemple, la imprecació que Kormákr fa d’un vaquer: «Jo sé que aquesta llardós malparit, aquest fanfarró de grenyes ronyoses de femar els camps, rep el mateix tracte que una gossa». Això sí que és insultar amb classe!

Com a pionera, García López va prendre a l’hora de la traducció un seguit de decisions que fixaran la manera d’abocar les sagues islandeses al català. La de Kormákr pertany al subgènere de les sagues dels islandesos, que tracten «la vida de les famílies rellevants» i es creu que és una de les més antigues «pel moment de la redacció i la procedència del material poètic». El primer manuscrit que s’ha conservat és del XIV (data entre 1330 i 1370) i es coneix amb el nom de Modruvallabok.

Per a la traducció, el text principal de referència per a García López va ser l’edició en norrè d’Einar Ól. Sveinsson, inclosa en el vuitè volum de la col·lecció de literatura medieval escandinava Íslenzk fornrit. «També vaig tenir en compte la traducció francesa i les tres edicions en anglès més conegudes», precisa la traductora badalonina. «Aquesta saga és una història d’amor, hi ha poesia amorosa, per a nosaltres és com traduir poesia trobadoresca, no ens és aliè», afegeix.

«Sveinsson i altres intel·lectuals van agafar els manuscrits, als anys 30 del seglr passat, els van transcriure, van desencriptar tot el material i el van modernitzar, així van construir l’islandès clàssic i van normativitzar el norrè», aporta la traductora explicant la manera com sovint les llengües mortes reviuen.

En el primer capítol se’ns indica qui és el «valent» Kormákr, un cabdill que va viure durant el regnat de Haraldr hárfagri a Noruega. El seu fill, l’Ögmundr, és «un jove d’allò més prometedor, molt fort i corpulent, que tan bon punt va tenir-ne l’edat, va començar a participar en expedicions de saqueig a l’estiu, mentre que pasava l’hivern a la cort del rei». En aquesta frase ja hi percebem el to guerrer que va trenant la narració juntament amb el fil del relat amorós. L’Ögmundr lluita, guanya batalles i viatja. Un tema recurrent de les sagues és «la fugida de Noruega per trobar noves terres a l’oest, és a dir, a Islàndia». Kormákr navega, es casa, estableix una llar, coneix una altra dona. I comencen les aventures i desventures que marquen el caràcter de la saga.

La falta de precedents en català permet als escassos coneixedors del norrè, com també l’especialista Marcel Riutort, incorporar terminologia. «La traducció ha estat tot un repte pel desconeixement d’aquesta literatura», admet García López: «acostumats a les frases i als diàlegs, és curiosa aquesta manera de fer en que un personatge parla en vers». 

ADELINA MILLET i LLUÍS FELIU

Traductors del «Poema de Gilgamesh»

Lluís Feliu i Adelina Millet mostren un exemplar del «Poema de Gilgamesh» / Arxiu particular

El rei Gilgamesh parla un català impecable sobre tauletes de fang

Un fragment minúscul amb un parell de frases pot dormir durant dècades el son dels justos a les fosques reserves d’un museu fins que un arqueòleg desenterra un altre tros petit de tauleta que permet reconstruir el sentit del text que un autor anònim va escriure fa uns milers d’anys per primer cop. A la tasca de traduir al català la reconstrucció del fascinant puzle que és el Poema de Gilgamesh hi han esmerçat anys de molta feina l’Adelina Millet (Lleida, 1967) i el Lluís Feliu (Barcelona, 1965), que van posar al dia en una edició d’Adesiara el text que ja van publicar de forma inèdita en la nostra llengua el 2007 dins el catàleg del segell Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

«És l’obra culminant de tres mil anys d’escriptura cuneiforme», indica Millet sobre un relat literari escrit en accadi sobre tauletes de fang, del qual es calcula que encara falta una quarta part per trobar i/o desxifrar. Les aventures i desventures del rei Gilgamesh, d’Uruk, van ser tan populars en l’antigüitat que se n’han trobat còpies «des de la Mediterrània fins al Tigris, un arc geogràfic enorme». Amb un tros d’aquí i un d’allà es va poder anar confegint bona part del mosaic en un treball detectivesc que Millet es resigna a creure que «no s’acabarà mai ... o jo almenys no crec que ho vegi».

Lluís Feliu és investigador a l’Institut del Pròxim Orient Antic (IPOA) de la Universitat de Barcelona, mentre que l’Adelina Millet és professora agregada del departament de Filologia Clàssica, Romànica i Semítica i Secretària acadèmica al mateix IPOA. «Cada cop que apareix una notícia nova sobre el Poema la guardem en una carpeta», explica l’especialista revelant un hàbit que els va permetre actualitzar el treball del 2007 en el llibre del 2022, així com en la posterior edició que va arribar a les llibreries uns mesos més tard i en la tercera que ho farà a finals d’aquest any o bé ja el següent. «Qui tingui la primera no cal que pateixi, respecte de la tercera és igual en un 99,9 per cent», adverteix.

«No hi havia molta més quantitat de text nou», explica Millet sobre el projecte emprès amb Adesiara respecte del volum que va publicar el segell montserratí. «La recerca va permetre identificar petits fragments i situar-los en el lloc del text que els hi correspon i completar línees que estaven trencades», afegeix. El 2003, l’acadèmic britànic Andrew George va publicar l’edició canònica del Poema que és la base de la traducció catalana, la primera feta directament des de l’accadi, una llengua semítica ja extingida que es parlava a Mesopotàmia. «Sabem quin és l’argument del Poema, els personatges que hi apareixen, ... però una de les novetats de la nova edició és de l’inici de la tauleta VI, que George va identificar amb un text inèdit en la literatura accàdia, la descripció d’un paisatge. La primera de la història de l’escriptura?Mai pots dir mai, no es poden fer afirmacions categòriques, però sí que es pot dir almenys que és una de les primeres descripcions que trobem a la literatura».

Dotze tauletes per a una gran història

El precedent del Poema són cinc contes escrits en sumeri, la llengua que va ser reemplaçada per l’accadi, i on ja hi trobem la figura de Gilgamesh, «un rei semidiví i semillegendari que podria ser que existís i fos un personatge excepcional, al voltant del qual s’ha creat la llegenda, com el Comte Arnau, el mio Cid, el rei Artur i la Chanson de Roland», apunta Millet. El relat ens informa de les proeses del monarca i d’Enkidu, que passa d’antagonista a amic de Gilgamesh i la seva rellevància rau en «tres aspectes», anota la traductora: «és un dels textos èpics més llargs, a la seva època va ser molt popular i tracta temes universals com la mort, l’amistat, el fet de trobar-se a un mateix i la idea del viatge que després la literatura ha continuat tractant i avui en dia encara generen interès».

Alhora, per a Millet, el Poema és «una road-movie on vas adquirint i perdent coses, també una novel·la de cavalleries amb el seu Quixot i el seu Sancho Panza, i un text que parla de l’amistat masculina, amb guerra però també el plor, Gilgamesh no té cap problema en plorar quan l’Enkidu mor». Les dones, segons la filòloga lleidatana, «hi són també molt importants, hi trobem la mare protectora, la dona sàvia, la dona civilitzadora». I tot això no sabem qui ho va escriure. S’ha apuntat que l’autor podia ser Sin-leqi-unninni, una interpretació feta a partir de testimonis de l’antigüitat, però Millet no combrega amb aquesta teoria: «segurament no va ser l’autor sinó un copista il·lustre».

Gilgamesh continua essent, en alguns aspectes, un misteri pràcticament cinc mil·lenis després de la seva composició primigènia. «Les versions accàdies més antigues són d’època paleobabilònica, cap a 1800-1700 aC)», explica Millet d’una obra literària que s’expressa en dotze tauletes, tot i que «no tenim un manuscrit -en cuneiforme sobre fang- sinó un text compost pels estudiosos a partir dels fragments localitzats». S’explica així que calgui un treball de formigueta per anar donant cos al Poema, que avui en dia disposa fins i tot del suport de la intel·ligència artificial i la informàtica:«la màquina et dona opcions per interpretar on va un fragment». En parlar de les novetats que la recerca proporciona, Millet insisteix en que són avenços petits pel que fa a la quantitat de text revelat: «no hi ha una tauleta tretze», conclou: «el que tenim fins ara és com una llibre amb les pàgines arrencades».

La traductora afirma que «els redactors de la Bíblia segur que van conèixer el Poema o altres relats de l’època» i exemplifica el contacte entre cultures amb el relat del diluvi, un dels punts culminants i més coneguts de l’Antic Testament. «El diluvi surt al Gilgamesh, però el copia perquè en sumeri ja hi ha un relat del diluvi», afegeix. «El Poema és el text més difós de l’antigüitat, potser no a través del fang però sí per la via dels contadors d’històries», apunta la curadora del volum.