Tarragona custodia l’art del gironellenc Saumells
Els Antipapes de Lluís Maria Saumells (1915-1999) són unes figures obeses i lascives que denuncien la corrupció dels valors de l’església. El seu autor, nascut el 1915 a Gironella si bé va fer vida a Tarragona des de jove, no era ateu ni un furibund anticlerical, tot el contrari, entre els seus mèrits hi consta ser un dels artífex de la renovació de l’art catòlic posterior al cataclisme físic i moral de la Segona Guerra Mundial. Va esculpir talles i crucifixos per a esglésies i capelles, va fer calzes i copons, i va executar passos de Setmana Santa, però també va ser un creador interessat en la dimensió espiritual de l’ésser. Un individu, a l’ensems que artista, i malgrat que li va tocar viure i treballar a l’Espanya de la dictadura franquista, que va pouar les seves inquietuds en l’existencialisme i el pacifisme. No és estrany que encarnés en els Antipapes l’anhel regenerador que situava l’home al centre de les seves inquietuds.
«No crec que fos un addicte al règim, tot i que va ser durant anys el director de l’Escola d’Art de Tarragona, però és clar, o treballaves o et mories de gana», opina Rosa M. Ricomà, que va dirigir el Museu d’Art Modern de Tarragona entre el 1996 i el 2018. Just abans d’entomar el càrrec, va dur a terme l’inventari de la donació que va fer Saumells, traspassat l’11 de juny del 1999 per les ferides que li va causar la motocicleta que el va atropellar. A les portes de l’estiu del darrer any del segle XX, se’n va anar una figura cabdal per a l’art tarragoní que va deixar poca petjada al seu poble: l’altar i la imatge de la Mare de Déu de l’església de Santa Maria de Bassacs duen la seva firma.
Lluís Maria Saumells va néixer a Gironella el 12 de març del 1915, el pròxim dimarts farà 109 anys. Al Berguedà, però, hi va viure poc temps i seguint les passes de la seva mare, que exercia de mestra d’escola, la família aviat es va mudar, primer a Barcelona i després a Tarragona. El risc de les bombes que van castigar la ciutat portuària durant la guerra civil va dur Saumells de nou a Gironella, però després del conflicte va tornar al sud i s’hi va establir de forma definitiva.
«En Saumells va tenir una formació avanguardista», exposa Ricomà, i alhora va ser «una persona molt religiosa». El seu art va beure dels canvis a l’església que es van manifestar al Concili Vaticà II i, alhora, de l’estada a París que va dur a terme el 1945 subvencionat pel govern francès. Abans d’aquesta data és de ressenyar que Saumells es va formar al taller d’Arana i Bru i va dur a terme la seva primera exposició el 1934, amb 19 anys, a l’Ateneu Tarraconense per a la Classe Obrera, on va presentar quinze escultures. Entre les dues dates, el gironellenc va viure la breu proclamació de la República, una guerra, el triomf feixista i la conflagració europea. L’estudiós Enric Baixeras va escriure en la biografia publicada el 2007 que «Saumells és un dels que van deixar testimoni dels temps cruents i luctuosos. La seva naturalesa física i psíquica n’havia sortit trasbalsada i, particularment, la consciència moral. La guerra havia marcat l’artista».
El valor d’un bon consell
El 1949, Saumells va entrar com a professor a l’Escola d’Art de la capital tarragonina i el 1952 va ascendir a director, un càrrec que va ocupar fins la jubilació, el 1984. En paral·lel, va desenvolupar una prolífica trajectòria com a artista dotat d’un llenguatge propi que el feia inconfundible, expliquen els qui el van conèixer. Jordi Tomàs, un artista de Gironella que als 86 encara puja cada dia a l’estudi a pintar, va freqüentar la companyia de Saumells durant un parell d’anys. «L’Ernest Bartoló em va parlar d’ell i jo hi vaig contactar perquè volia aprendre al seu costa», explica l’autor de la Maternitat escultòrica que des del novembre del 2022 ocupa la rotonda de l’accés sud al poble: «en comptes de recomanar-me que m’apuntés a l’escola d’art, em va convidar a anar al seu estudi perquè jo pujava i baixava des de Gironella, i em va donar classes, em va ensenyar a treballar el volum amb el fang, i un dia em va dir que no calia que hi tornés perquè tant anar amunt i avall em feia perdre el temps, el que havia de fer era anar a l’escola Massana de Barcelona, perquè així podria treballar cada dia i això seria el millor per mi».
Tomàs, aleshores un jove de 25 anys, recorda que Saumells li va dir que ja havia parlat amb el director de La Massana i va poder fer cinc cursos al prestigios establiment educatiu d’art i disseny de la capital catalana. «Era una bona persona», apunta Tomàs del seu conciutadà, i té present un consell que li va donar i que encara segueix avui en dia: «Jordi, has de portar sempre un bloc i un llapis».
Un terç del fons del Museu d'Art Modern
De Saumells, avui en dia només se’n pot veure una peça al Museu d’Art Modern de Tarragona, un Astrònom fet en bronze. Però a les reserves del centre, el pes de la donació realitzada als anys 90 en forma de llegat vitalici és aclaparador: «de les sis mil obres que tenim, 1.495 són de Lluís M. Saumells», anota Montserrat Palau, administrativa i responsable de la gestió de les col·leccions. En el desglossament hi tenim 774 dibuixos, 420 pintures, 267 escultures, així com gravats i, fins i tot, un parell de peces de joieria. Ricomà diu que «el Saumells més important és l’escultor».
Autor d’una producció extensa, també «va ser un pedagog ben considerat». El 1940, l’artista va participar en la primera col·lectiva a la ciutat de la postguerra i el 1945 va emprendre un viatge a París que li va deixar petja. «Saumells va posar l’home al centre en la recerca que va fer de l’entitat humana, era un realisme de vessant existencialista del que se’n va empeltar a França», apunta l’antiga directora del museu: «la seva obra l’identifiques desseguida, té un estil figuratiu amb una personalitat molt marcada, va experimentar a la recerca d’un llenguatge propi». Per Ricomà, els trets essencials de l’art del gironellenc són «l’estilització de les figures, l’esllanguiment de les extremitats, el fet prescindir del que no és essencial i la vinculació amb les formes del Greco». Baixeras, per la seva part, va teoritzar que «Saumells tornà de França convençut que l’art ja no estava subjecte als vells condicionaments» i «per fer-se un nou estil i professionalitzar-se s’havia d’inventar un nou procés» que trenqués amb el conservadorisme burgès. En aquest sentit, Baixeras indica que «observem que, a més de perfeccionar l’ofici, adquirí una fonda noció artística».
I és en aquest context que va tocar temes com la relació entre el pintor i la model -ell ascètic, ella exhuberant-, la família, i qüestions humanistes expressades en sèries com les de l’Estilita, els Astrònoms i els Antipapes. De la primera, se’n va incloure una escultura de petit format en l’exposició Quina humanitat? La figura humana després de la guerra (1940-1966), celebrada recentment al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Lluís Maria Saumells va treballar a Tarragona, va obrir la galeria Crecelius amb la seva dona, Mercè Dopico, i va tenir una notable presència internacional, amb exposicions a Europa (Alemanya, Suècia) i els Estats Units. El 1957 es va donar a conèixer al país nordamericà, concretament a Nova York i Washington i l’any següent la Sala Gaspar de Barcelona, on hi havia exposat a principis del 1958, el va proposar per participar a la 41a Mostra Internacional de Pittsburgh,on hi va aportar l’escultura Èdip Rei. La seva obra va tenir molt bona crítica i del 1961 al 1965 va exposar diverses vegades a Nova York (Rockefeller Center, Far Gallery) i altres ciutats d’Estats Units.
Franco, Tortosa i la polèmica
Pocs monuments ubicats a l’espai públic han generat tanta polèmica els darrers anys al país com el que Lluís M. Saumells va dissenyar per recordar la batalla de l’Ebre i que encara avui en dia resta dempeus al mig del riu al pas per Tortosa, tot i que es va arribar a fer un referèndum ciutadà per discutir si el treien del mig. L’estàtua eqüestre de Franco decapitat que va acompanyar una exposició al Born barceloní, l’escultura dedicada a l’esclavista Antonio López, marquès de Comillas, i fins i tot el debat a l’entorn de l’icònica estàtua de Colom de la capital catalana són exemples de la discussió que arriben a generar els capitals simbòlics d’alguns monuments.
«Recordo que en Saumells em va dir un dia que l’endemà no hi anés perquè l’havia trucat el Franco i havia d’anar a la inauguració del monument perquè sinó ‘no cobro’», explica Jordi Tomàs, escultor gironellenc que va tractar el seu conciutadà establert a Tarragona durant un parell d’anys. La idea d’erigir una obra propagandística de la victòria a la Guerra Civil del bàndol sublevat no va cuallar fins el 1962 però feia vint anys que rondava pel cap dels qui encara enyoraven el triomf de les armes. El règim ja havia passat pantalla i estava més preocupat pel progrés econòmic, un cop la comunitat internacional havia acceptat la dictadura espanyola, però la iniciativa imaginada vint anys abans es va acabar imposant i Saumells, autor reconegut, «va acceptar l’encàrrec sense dubtar», tal com escriu Enric Baixeras a la biografia de l’artista.
Als fons del Museu d’Art Modern de Tarragona es conserva una caixa que guarda una de les poques maquetes que hi ha del monument a la batalla de l’Ebre. L’ex-directora Rosa M. Ricomà explica que «una de les còpies la deuria tenir el Franco» i una altra és la que guarda la institució, però «no sabem si n’hi havia alguna més». Feta d’argent i esmalt, la reproducció a petita escala deixa llegir clarament la inscripció del peu i el motiu real de la construcció: «Al caudillo de la Cruzada y de los XXV años de paz».
Saumells va dissenyar un monument que és gairebé un edifici per l’altura que agafa, 45 metres i commemora la victòria franquista a la Batalla de l’Ebre, un episodi decisiu en el tram final de la guerra i que va obrir la porta a la conquesta total de Catalunya el 1938. Els treballs que va liderar el gironellenc van implicar nombrosos especialistes i es va inaugurar el 21 de juny del 1966 amb la presència del cap d’estat Francisco Franco. El nom original va ser «Monumento en honor al glorioso ejército vencedor de la Batalla del Ebro».
L’artista va tenir llesta en dos dies la primera maqueta que li va presentar al governador de Tarragona. Després que els tècnics encarregats d’executar l’obra aconsellessin que l’obelisc fos de ferro, Saumells va presentar altres esbossos i el polític provincial va indicar el que havia de fer-se realitat.
El monument s’alça 45 m, comptant les dues piràmides de ferro i el pedestal. La piràmide més baixa, de 16 m, té una àliga de ferro de 2 d’envergadura. L’altra piràmide, de 26,5 m, té al davant la creu de Sant Jaume en homenatge a l’exèrcit rebel i, al dors, una creu de Crist de 12 metres d’alçada.
«En l’aspecte semàntic», va indicar Baixeras, «la caducitat dels símbols van fer el monument inútil. «L’escultor va reanimar les icones de l’època guerrera franquista: les que també van utilitzar els mitjans de comunicació per donar la imatge pública, durant la postguerra». El coronament de la peça és una estàtua de bronze, de 5.30 m d’alçada i 2 tones de pes, que representa un combatent amb un braç aixecat, amb el qual sosté un estel.
L’arribada de la democràcia va animar el debat sobre la conveniència de mantenir el monument al seu lloc o desballestar-lo. La proposta va ser desestimada en les diverses mocions presentades al ple municipal i la discurssió va arribar al punt que el dissabte 28 de maig del 2016, essent alcalde el convergent Ferran Bel, es va celebrar una consulta popular. Dels 28.500 veïns amb dret a vot a la capital del Baix Ebre, el van exercir 8.386, amb una clara victòria de l’opció favorable a mantenir l’obelisc dempeus, amb un 68 % de les paperetes (5.755 vs 2.631). La promesa era reinterpretar-lo i despullar-lo del seu rostre feixista.
El desenllaç del referèndum va generar reaccions irades, però la Comissió per la retirada dels Símbols Franquistes ja va avisar que el final del monument era proper. La Generalitat va ordenar la retirada per al juliol del 2021, amb un cost de 200.000 euros, però l’entitat Corembe va portar el cas als tribunals i un jutge va ordenar que s’aturés el projecte.
Les escultures de Saumells s’escampen per l’espai públic
Com Gaudí, Lluís Maria Saumells va morir atropellat, en el seu cas l’11 de juny del 1999. El famós arquitecte per un tramvia i el gironellenc per una moto. I com Gaudí, podem admirar l’obra del berguedà a l’espai públic, sobretot a la Tarragona on va exercir d’artista i de director de l’Escola d’Art. Curiosament, però, allò en el qual la ciutat excel·leix, el passat romà, les restes arquitectòniques de l’antiga Tarraco, mai li van interessar com a material per plasmar en les seves obres.
«Saumells és conegut a Tarragona», indica Rosa M. Ricomà per contextualitzar el llegat de l’artista, i explica que «el servei pedagògic del museu té una ruta per la seva escultura pública present a la ciutat». De fet, prop de l’edifici del carrer Santa Anna que és la seu de l’equipament hi ha el famós amfiteatre romà a tocar de la mar Mediterrània. A mig camí, a l’ample espai de la cruïlla del Passeig de Sant Antoni, la Via Augusta i la plaça de la Unesco hi ha els coneguts com a Jardins de la Reconciliació amb un parell de peces de gran format de l’artista berguedà, dues escultures d’estils i inspiracions temàtiques ben diverses.
Estilitzada i mirant amunt és l’estàtua dedicada a Tales de Milet, un dels primers filòsofs de la civilització occidental, que s’ubica a l’estany que es va dissenyar per a l’indret. Com va escriure Oriol Pi de Cabanyes en la necrològica que va publicar La Vanguardia el 17 de juny de 1999, «l’escultor Saumells va modelar molts astrònoms amb la vista posada al cel, molts filòsofs davant la seva evidència i molts estilites dalt de la seva columna». No és en va que Robert Saumells, germà de Lluís, era filòsof i matemàtic. Ambdós van ser homenatjats el 9 de novembre del 1986 per l’Associació de Jubilats i Pensionistes Gerundella, de Gironella. En la trobada es van retrobar antics amics i coneguts que feia dècades que no es veien. En Robert, que era Catedràtic de Ciències de la Naturalesa a la Universitat de Madrid, va pronunciar una conferència sobre el futur de la joventut i la realitat de la tercera edat.
El Tales de bronze daurat data del 1977 i, patrocinat per BASF, estava pensat per ser col·locat en un lloc on es pogués veure sencer de lluny, però finalment es va ubicar en els esmentats jardins. Segons apunta en el seu llibre Enric Baixeras, «hi ha qui diu que és un autoretrat».
A pocs metres hi ha un conjunt escultòric erigit el1953 per commemorar el tercer centenari del naixement de Sant Joan Baptista de La Salle. L’obra es va sufragar amb una subscripció popular que va coordinar l’Associació d’Antics Alumnes del Col·legi La Salle i és de pedra i bronze.
També a Tarragona destaca el monument a mossèn Cinto Verdaguer, a la plaça del mateix nom. Entre els papers de Saumells es van trobar els dibuixos de dues maquetes d’un monument dedicat als casteller que finalment no es va realitzar.
Fora de la ciutat costanera, i al marge del monument de la batalla de l’Ebre del que es parla en la pàgina anterior, una de les creacions més conegudes de Saumells és el monument a Jaume I, en forma de pedestal, a Salou. Inaugurat el 28 de novembre del 1965, es va vendre la imatge del monarca com el forjador «d’una primera baula de la fecunda unitat espanyola».
