Fotògraf de carrer, pescador d’imatges

Xavier Serrano, inquiet i polifacètic, atrapa i fixa moments i situacions a la ciutat

Text: Susana Paz

El manresà Xavier Serrano mira i busca. Amb els ulls i la càmera. Fotògraf de carrer, va descobrir la fotografia amb les càmeres Lomo fa prop de 25 anys, una afició que ha convertit en una passió que, amb paciència i sense vergonya, el porta a «pescar» escenes i persones. Imatges, algunes de les quals, publicades dissabtes a la contraportada d’aquest diari acompanyant la crònica d’Anna Vilajosana. Un treball que han traslladat al llibre «Escric el teu nom»

El fotògraf manresà Xavier Serrano, dijous, al carrer del Carme de Manresa, fent el retrat d’un desconegut a qui li va demanar fer-li un retrat

Amb els ulls al carrer

La intenció. Sortir al carrer és una acció. Però també una intenció. És el que fa moure el locutor, músic i fotògraf manresà Xavier Serrano (1969) quan, ara, amb la Leica Q2 agafada del canell, busca amb la mirada, la llum i les ombres, immortalitzar una persona o una escena. L’important és que respiri «vida». Serrano, fotògraf de carrer, i col·laborador d’aquest diari en la secció «Tot per fer», que signa amb Anna Vilajosana en la contraportada dels dissabtes, explica que l’únic que es necessita és tenir «molta paciència i poca vergonya». Ell, que penja les seves instantànies a Eyeem i Instagram (@serranillu), fotografia «persones» que no necessàriament se n’adonen i en escenes on «passa alguna cosa» però, també, busca aquell retrat que implica demanar permís. La fotografia de carrer ha de ser espontània, no preparada? «En general sí. Habitualment no preparo escenes, però sí que demano permís quan he de fer retrats. Hi ha molts fotògrafs que treballen al carrer, que fan fotografia de carrer que també es pot inscriure en la fotografia documental o en el fotoperiodisme, com Jordi Borràs o Sergi Reboredo, també especialitat en viatges». Les costures de la definició s’eixamplen. A ell li agrada «pescar al carrer: Esperar i a veure que trobo». Però si hi ha d’anar de «safari» (la imatge que trobes), també.

Aquest és el resultat de la fotografia que va fer Xavier Serrano (a la imatge del costat), dijous, al c/ del Carme de Manresa: «Em va cridar l’atenció el barret i li vaig demanar si podia retratar-lo». A Manresa, els llocs preferits del fotògraf són al Barri Antic; a Barcelona, el Gòtic i el Born. Tots, pels punts de llum que ja coneix. Londres, i el Soho, l’apassionen. I Nova York és una assignatura pendent.

A Serrano, el cuquet per la fotografia el va picar a principi dels 2000, amb les càmeres russes Lomo, analògiques, de 35 mm, «de carrer, petites, per disparar pràcticament sense mirar». Va ser el primer fotògraf del país en fer una exposició individual amb fotografies Lomo. Va ser l’època de la «malaltia eBay: buscava tot tipus de càmeres, panoràmiques, de dues lents...». Deu anys després va canviar a Fuji. La primera, la X100 («la Leica dels pobres»), molt «senzilla però d’una qualitat extraordinària. Vaig aprendre molt, amb aquesta càmera». Va ser el moment en què va acabar per definir un estil que el caracteritza: el joc entre llums i ombres. Després, ja vindrien la X100S («que utilitza el meu fill petit»), la XT1 i la XT3, que fa servir per als «retrats». Perquè un altre tret que el caracteritza és la manca de vergonya per parlar amb desconeguts: «Hi ha fotògrafs de carrer que tenen terror a acostar-se a la gent». Ell hi posa un somriure, els fa la pregunta i, habitualment, la foto: «la majoria accepta, sobretot si és gent jove». Utilitza òptiques «molt curtes. El teleobjectiu és de covards», riu. Joshua K. Jackson, Shane Taylor, Pilar Aymerich, Saul Leiter o Joana Biarnés són alguns dels fotògrafs que admira. I Omar Z. Robles, que fusiona la dansa clàssica amb entorns urbans i a qui va conèixer a Barcelona amb un grup de fotògrafs: «Si fem un símil de futbol, va ser com quedar amb Messi per fer uns xuts». Amb una càmera tatuada al braç dret, la de veritat sempre la porta a sobre. La raó? «Sinó, és una foto que no fas». Si el veuen, segur que està pescant.

Vista des de la finestra a Le Gras

La fotografia de carrer, què és?

El 1827 es va fer la primera fotografia que es coneix, una imatge d’unes teulades a través d’una finestra, realitzada per Joseph Nicéphore Niépce. «La primera de carrer», apunta Serrano. Onze anys després, el 1838, a París, Louis Daguerre registraria -muntatge o no- la primera en què apareixien persones, un enllustrador i el seu client. Sí, en un carrer. Però, què es considera fotografia de carrer i què no? Per a molts, el francès Henri Cartier-Bresson (1908-2004) està considerat el pare de la fotografia de carrer, l’inventor del concepte «capturar el moment decisiu». Però no hi ha calaixos estancs quan es parla, també, de fotoperiodisme o fotografia documental. Totes elles comparteixen oportunitat, mirada i instint. Com a definició bàsica, la fotografia de carrer és la que es fa en llocs públics, sense posats ni preparació, escenes espontànies... però els límits són porosos. Al capdavall, es tracta d’explicar històries i com diu Bruce Gilden, conegut sobretot per les seves fotografies de primers plans de persones als carrers de Nova York, «si es pot olorar el carrer en mirar una foto, això és fotografia de carrer». Probablement com la que practicaven noms com Saul Leiter, Helen Levitt o Jamel Shabazz. A Manresa, a més de Xavier Serrano, la fotografia de carrer també la practiquen fotògrafs com Jordi Preñanosa (documentalista de la vida social i cultural de la ciutat) i Axel Casas (també, fotògraf de concerts).

Quan el protagonista vol explicar la seva història

Totes les imatges tenen la seva història però, de vegades, el protagonista la vol explicar. Aquesta fotografia la va fer Xavier Serrano a la plaça de Sant Josep, darrera del Mercat de la Boqueria. «Anava amb més gent i hi havia aquest senyor, assegut en una cadira de rodes. Li vaig demanar si podia fotografiar-lo i em va explicar la seva vida. Havia estat esportista, waterpolista, però va tenir un parell d’accidents que, al final, el va deixar amb mobilitat reduïda, per això es movia amb la cadira de rodes. No vivia al carrer, tenia família però sense gaire o nul·la relació. Senzillament era una persona pobre, del barri, que volia que l’escoltessin. Al seu darrere, en còpies de paper, hi surten personatges del barri amb què s’han emparerat murs i espais. Les imatges a persones vulnerables mai no les faig sense demanar-los permís; infants, tampoc».

El que es veu i el que s’intueix entre la besllum

Una de les grans característiques que defineixen les fotografies de Xavier Serrano és la seva dèria per les llums i les ombres, pel contrast. Una tècnica apresa amb molt «d’assaig i més errors». La imatge de dalt és del 2020, al Passeig Pere III de Manresa, amb el mural de Susanna Ayala i Pep Pérez: «La gent que s’hi veu està fora de pla, són les ombres, que sembla que s’integrin en la pintura del mural». A sota, a l’esquerra, una imatge «de fa un parell d’anys, a la part alta de Passeig de Gràcia. Era un home imponent, com un roure. Vaig fer la foto de lluny, quan el travessava un feix de llum». A la dreta, al carrer Sant Miquel de Manresa, l’agost de l’any passat: «La llum arriba des de la Plana de l’Om i em va agradar el contrast entre la foscor i el color que es filtra per les bosses de plàstic transparent, les tires de roba...»

«Les ombres de la gent sembla que s’integrin en pintura del mural d’Ayala i Pérez del Passeig Pere III»

«A la part alta del Passeig de Gràcia, el travessa un feix de llum»

«Al carrer Sant Miquel, amb la llum arribant des de la Plana»

A través del vidre, les vides

«Els aparadors donen una protecció. De vegades, quan fas les fotos et veuen, et miren i fins i tot et demanen repetir la foto. Però sovint, ni se n’adonen. Contra menys llum hi hagi a fora, millor. Les imatges de la noia i de l’home que mira directament a càmera són d’aquest any; la del noi a Londres, del 2022. Les fotos que prens quan no es mira a càmera, fotos robades se’n diuen candid photos i són el «90%» de la fotografia de carrer. Els moments en què ni et veuen solen ser quan «la gent mira el mòbil o es fa petons».

«Una noia menjant en un establiment a Via Laietana de Barcelona»

«En un local del carrer Ferran, ell mirava el mòbil i em va mirar mentre li feia la foto des de fora»

«Al Soho, a Londres, ell tampoc no em va veure mentre li feia la fotografia»

Jocs de miralls, de llums i de foscor

«La primera imatge està presa en un pati interior del Campus del Poble Nou de la Universitat Pompeu Fabra. Els colors, gris i vermell i molts vidres, amb un grup de nois i noies ballant, va captar la meva atenció. La imatge està doblada per l’efecte mirall: l’havia de fer! La segona fotografia la vaig fer a Glòries, en uns jardins prop del Museu del Disseny, quan vaig trobar una altra canalla, també ballant. En aquest cas, pràcticament només es veuen les siluetes, en aquest contrast de llum i foscor. L’important és que en les fotos passi alguna cosa, que hi hagi vida».

«La imatge està doblada per l’efecte mirall»

«Siluetes, en un contrast entre la llum i la foscor»

Puc fer-te una foto?

«Passejàvem pel Soho de Londres quan vaig veure aquesta noia. M’hi vaig acostar i li vaig dir que m’encantaven els seus cabells i si podia fer-li una foto. Celebrava el seu aniversari i anava amb la seva mare. S’hi va posar superbé. Fa rap, és cantant. A la imatge del costat, a la plaça George Orwell de Barcelona vaig trobar aquesta dona, a l’entrada d’una cafeteria, fumant, mentre s’esperava que li agafés el tint als cabells. La vaig trobar fantàstica i també li vaig demanar si podia fotografiar-la. Majoritàriament, tothom diu que sí».

«Em van fascinar els cabells d’aquesta noia, al Soho»

«La imatge em va atraure: aquesta dona fumant al carrer mentre s’esperava que li agafés el tint als cabells»

Espontànies, preparades i trobades

«La imatge de la dona la vaig fer a Vitòria. Es va aturar davant d’un aparador, em va mirar i vaig fer la foto. La seva expressió corporal m’agrada molt. Als dos nois, a sota, me’ls vaig trobar a Districte 22@ de Barcelona. Vapejaven i, en aquest cas, els vaig demanar si podien treure el vapor alhora. Hi ha fotògrafs que no s’acosten a la gent per fer la foto o demanar-los que mirin o que no mirin, que facin o que no facin... Potser es perd espontaneïtat però, en depèn de quins casos, per a mi no és un problema, fins i tot al contrari. La fotografia del Mosso d’Esquadra està presa al Passeig de Gràcia, durant alguna de les manifestacions post-sentència. La composició em va cridar l’atenció: l’edifici en obres i el mosso al davant. Seria una imatge que es podria enquadrar en l’apartat de fotoperiodisme».