Estrena

Back to Black: Un biopic sobre un talent irrepetible

Back to Black

Back to Black / IMATGE PROMOCIONAL

El pitjor que li pot passar a un biopic, també als musicals, és que s’assemblin en excés a les versions oficials de les vides que retrata. I, tristament, és el més comú: com que la majoria d’aquestes pel·lícules es fan amb l’aval dels qui ostenten els drets de les cançons, els seus productors es decanten per aprovar guions molt conservadors que sovint blanquegen les veritats i declinen entrar en els clarobscurs del personatge. Per això acaben sent films molt convencionals o directament esbiaixats, tan llargs com, en el fons, poc reveladors. Veus en pantalla el que més o menys sabies sobre el o la protagonista i et fa la sensació que t’estan venent un relat amable, o com a mínim domesticat, dels esdeveniments.

Aquest és un dels principals hàndicaps de Back to Black, una biografia d’Amy Winehouse que no s’aparta ni un mil·límetre del que ja s’havia dit sobre la cantant britànica i que, quan es tracta d’abordar els aspectes més dolorosos de la seva vida, aposta per uns clixés dramàtics que arriben a irritar. Bona part de culpa és del guió de Matt Greenhalgh, naturalment, però tampoc hi ajuda gaire que la directora Sam Taylor-Johnson, autora de Cincuenta sombras de Grey i En mil pedazos, no sigui precisament un paradigma de la inventiva visual. Potser aquest és el principal motiu de les pobres recaptacions que està fent arreu del món, i molt en particular al mercat nord-americà.

Back to Black repassa, dons, la història canònica d’Amy Winehouse. Potser la part més destacada és la primera part de metratge, quan se centra en el seu context social i els seus inicis com a cantant de jazz. Però a partir del moment que la pel·lícula posa el focus en el seu salt a la fama,les seves gires, la seva agitada vida sentimental i les seves addicions, es torna una estampa molt previsible sobre la caiguda d’una estrella. Funciona relativament bé quan recrea les seves actuacions, en gran mesura per l’excel·lent recreació que en fa l’actriu Marisa Abela, però quan entra en les dinàmiques que li van fer perdre la vida amb només 27 anys Taylor-Johnson és incapaç d’anar més enllà de l’estètica i la narrativa dels telefilms clàssics. Per descomptat que qualsevol excusa és bona per escoltar les cançons de Winehouse, però és una llàstima que una personalitat tan aclaparadora es tracti amb un reduccionisme tan escandalós. El repartiment de la pel·lícula també inclou Ryan O’Doherty, Jack O’Connell, Lesley Manville (la veterana protagonista de la sèrie Sherwood és una de les grans de l’escena britànica i aquí ho torna a demostrar), Sam Buchanan, Dwayne Thomas i Eddie Marsan.