ENTREVISTA | Uriol Gilibets Escriptor

«La vida en un poble no és idíl·lica ni salvatge, ni un infern ni el paradís»

Avui dissabte al matí (11 h) es presenta a la biblioteca de Solsona la novel·la de debut d’un autor de la localitat que treballa de guionista, «Les feres», feta amb amor i humor

Uriol Gilibets debuta com a novel·lista amb "Les feres"

Uriol Gilibets debuta com a novel·lista amb "Les feres" / ERIKA ESCUDERO

Toni Mata i Riu

Toni Mata i Riu

Escriure no li ve de nou a Uriol Gilibets (Solsona, 1991), autor de guions per al canal Super3 i programes com El Foraster i dels àlbums infantils del segell editorial manresà Tigre de Paper, però fins ara no havia trobat la complicitat necessària per publicar la seva primera novel·la. Amb Les feres, un relat estripat ambientat en el poble imaginari de Sant Gonera, inicia un projecte de trilogia que retrata des de l’humor les singularitats de la vida en els petits nuclis rurals. Miquel Adam, l’editor amb arrels manresanes de La Segona Perifèria, és l’altre responsable d’un llibre que avui (11 h) es presenta a la biblioteca Carles Morató de Solsona amb la presència del filòsof i escriptor Víctor Pérez Flores i del músic Eduard Gener, amb qui Gilibets enregistra el pòdcast Llegir que versa sobre literatura.

Sant Gonera és en algun lloc que puguem identificar? 

És un lloc que fa anys que tinc al cap, fa temps que li donava voltes a escriure una novel·la ambientada en un lloc així, un poble on hi ha conflictes que a tothom que viu en un poble o un lloc petit li ressonen. Jo he apostat per explicar aquestes coses fent-les grans, tendint a l’absurd, a la desproporció, però buscant també el cantó humà, el poder de la tradició, d’allò que s’ha fet sempre. No he volgut idealitzar la vida de poble sinó fer servir un to que resulti més còmic.

Sembla que vivim un moment en què la ficció audiovisual i literària recorre als imaginaris rurals. 

Sí, ara hi ha moltes històries així, com la pel·lícula Alcarràs. Vivint-ho a prop veus que la vida en un poble ni és tan idíl·lica ni tan salvatge. El poble no és el paradís però tampoc l’infern.

En literatura tenim, per exemple, les obres d’Irene Solà.

M’agrada molt com escriu la Solà, té un to molt bonic, treu potser la part més innocent d’aquest món. Crec que hi ha dinàmiques i ara estem en aquesta: va sortir Alcarràs i després As Bestas, que expliquen com les innovacions afecten els pobles i la seva gent, són pel·lícules que parlen de temes reals. Crec que tots els enfocaments que es puguin fer són positius.

El pitjor de tot plegat són els tòpics i els estereotips?

Em costa entrar en una història que em presenta un lloc idíl·lic, que parla des d’un vessant sense tenir en compte l’altre. L’interessant és topar-te amb les dues realitats. Hi ha l’interès per cuidar-se però també per guanyar diners. Hi ha una voluntat de retorn a la cosa autèntica, de gent que va a viure al poble i que fa servir màquines tradicionals però, alhora, volen tenir una wifi potent per poder treballar.

A «Les feres», un gran conflicte el trobem en la realització del pessebre vivent.

Ep, que hi ha pobles on es podria arribar a matar pel pessebre o per una festa!. A mi, de tot això, m’interessa el ridícul que es crea, és molt divertit.

Ha parlat del to amb el qual ha volgut narrar les peripècies dels habitants de Sant Gonera. Hi havia la temptació o el risc que la caricatura, la comèdia, se li escapessin de les mans? 

La comèdia és el to amb el qual em sento a gust, buscant aquest entremig entre l’infern i el paradís. Per no sortir de mare, el narrador diu de tant en tant «no res», com restant importància a allò que passa quan la situació es posa massa còmica o transcendental.

Un lector de ciutat tindrà una mirada diferent de la novel·la que un lector de poble? 

Jo soc de Solsona, he viscut a Barcelona i torno a viure a Solsona. Això et permet sentir el pols. No em sento responsable d’haver d’explicar com és viure al poble, no vull ensenyar res a ningú ni retratar cap realitat. Que cadascú visqui on vulgui, no he fet la novel·la per reivindicar res.

La idea de Sant Gonera va arribar abans que la trama i els personatges? 

La idea que tenia al cap és fer una trilogia ambientada en aquest poble. Tenia la segona part escrita, però no me la va comprar ningú i vaig pensar que potser calia escriure una altra novel·la. De Les feres tenia el principi i el final, i aleshores vaig haver d’omplir-la amb els personatges, que és com m’ho passo més bé. A vegades vaig pel carrer i veig la gent, coses que fan, i penso que ho he de posar al llibre, tot i que escoltes coses que també et fa l’efecte que si les escrivissis la gent no se les creuria. No sóc de fer personatges complexos, sinó que els faig més aviat plans, simples.

En quin sentit ho diu? 

No són personatges que tinguin una gran evolució al llarg de la novel·la. Per mi, són molt entranyables, tenen alguna tara, com les tenim tots, però no són complexos en el seu comportament. De fet, són el tipus de personatges que a mi m’agrada llegir.

Personatges molt definits però sense evolució psicològica? 

Un cop els tinc construïts i ja tinc la trama, el que em resulta més divertit escrivint és ficar-me dins de les seves fòbies i rareses, posar-les a prova. El llibre està molt esporgat, com un bosc net de dins on no s’hi ha fa foc a l’estiu.

"Les feres". Uriol Gilibets. La Segona Perifèria. 152 pàgines. 18 euros.

"Les feres". Uriol Gilibets. La Segona Perifèria. 152 pàgines. 18 euros. / LA SEGONA PERIFÈRIA

Sant Gonera és el poble d’un relat en el qual té un paper rellevant el bosc. Podem dir que és també un personatge? 

És un element important. Les feres no és una novel·la d’un personatge que ho dirigeix tot, n’hi ha diversos. El poble és el protagonista i el bosc el seu antagonista. El bosc com un lloc que té una lògica diferent, i que em permet traçar l’espai límit, sense fi per a la gent del poble, i alhora esdevé un espai de misteri, incontrolable.

El seu bosc és un lloc on no et voldries perdre. 

D’una banda, és un motor de vida del poble. Però també una presó que no et deixa sortir, un lloc amb una mítica pròpia, que encarna la part més irracional de les creences i de la relació amb la gent del poble. 

Li atorga una dimensió metafòrica, doncs? 

El bosc de la novel·la és molt més terrenal, però podria ser una metàfora del desconegut. Jo llegeixo la novel·la com una faula.

Com ha de continuar la trilogia? 

Les novel·les tracten els orígens més mítics de Sant Gonera i després expliquen el recorregut que té el lloc. Salvant les distàncies, per suposat, és com el que passa a Cien años de soledad.

Ja se sent novel·lista? 

Jo escric guions de televisió, això em dona a menjar. Però fer les meves coses em dona la vida, tenir aquest espai de llibertat, d’escriure el que em dona la gana, m’agrada. Veurem si podem continuar publicant la trilogia.