Tot el temps del món en un plec de setze pàgines
Cal Balaguer del Porxo, al Poble Vell de Súria, acull fins a finals de mes la mostra «Per no perdre el temps»
La monarquia hispana, sempre atenta a les oportunitats de mercat, va mantenir el control sobre la producció de calendaris i almanacs fins al 1855. El negoci el va detectar el rei Ferran VII, qui va regnar breument l’any 1808 i, posteriorment,en un llarg període del 1814 al 1833. A l’inici del mandat, Sa Majestat va abolir la llibertat de premsa i va prohibir la venda de diaris i almanacs: va decretar que només es podia editar La Gaceta Oficial i un almanac elaborat pel Real Instituto y Observatorio de la Armada de San Fernando de Cadis. Si tenim en compte que d’aquest producte se’n van arribar a vendre tres milions anuals, aviat es percep la dimensió dels beneficis per a la corona.
La sala d’exposicions de Cal Balaguer del Porxo, al Poble Vell de Súria, explica aquesta i altres històries en la mostra Per no perdre el temps, una producció d’Edicions Morera, empresa editora del Calendari de l’Ermità, que ressegueix el particular univers dels calendaris i els almanacs exhibint diversos exemplars del segle XIX i les primeres dècades del XX. «No tenia cap intenció de ser col·leccionista, però m’hi he anat trobant», reconeix Norbert Tomàs, comissari del projecte i responsable del segell editorial.
«Quan la monarquia va cedir el control, els almanacs van passar a ser un producte de consum», apunta l’editor. Tot i que, durant el període restrictiu, es van tirar endavant algunes publicacions en grans ciutats i capitals de província, sempre amb una llicència concedida per la gràcia reial, la fi de la prohibició va obrir les comportes. El 1855, en temps d’Isabel II, un grup de diputats liberals van fer una proposició de llei per promulgar la llibertat de confecció i impressió d’almanacs, en consonància amb la llibertat de premsa sancionada per la constitució aleshores vigent. L’any següent, la norma va entrar en vigor i el sector va experimentar un auge notable: es calcula que, cap a 1880, a Espanya s’editaven entre 200 i 300 almanacs diferents cada any. «Eren de setze pàgines, de petit format, i alguns van continuar essent així després de la fi de la llei de Ferran VII, durant uns anys, però molts van canviar i a finals del XIXtrobem publicacions de tota mena», indica Tomàs.
L’interès dels humans pels fenòmens de la natura es remunta a les primeres civilitzacions i sempre s’ha manifestat en formes diverses. La invenció de la impremta va incrementar la popularitat dels almanacs, una paraula procedent de l’àrab ‘al manakh’, que vol dir ‘el clima’, i els calendaris, etimològicament hereus del llatí ‘calenda’, és a dir, ‘dia’. Les dades astronòmiques, religioses, festives i d’interès agrícola, com les dates de les fires i els mercats, els pronòstics del temps i les llunes són la base d’aquests quaderns de gran utilitat, que al segle XVI van experimentar un altre període d’auge amb uns continguts que es van mantenir fins a la dinovena centúria.
La revolució industrial i el capitalisme van propiciar «la puixança editorial, una evolució gràfica i canvis estilístics», es va ampliar el repertori temàtic amb almanacs polítics, filosòfics, satírics, literaris, morals i instructius i, en un moment donat, empreses i comerços en van començar a editar per regalar als seus clients com a reclams publicitaris. D’aquest corrent també en van ser partícips els magatzems manresans Can Jorba, que posteriorment van obrir seu a Barcelona, tal com mostra una de les portades reproduïdes en aquesta pàgina.
L’exposició combina les explicacions dels plafons amb l’exhibició en vitrines de nombrosos exemplars de calendaris i almanacs. Per a l’espectador resulta curiós observar la singularitat dels articles d’algunes publicacions, com l’Almanaque de los maridos del 1878 que donava consells als marits sobre el tracte i la relació que havien de tenir amb les seves esposes. O un altre que incloïa dues pàgines per anar amb compte amb els «Carteristas, descuideros y rateros» i les tàctiques que empraven per sostreure el benefici aliè, com la consistent en demanar foc per a la cigarreta a un incaut que no s’adonarà que una mà llisca dins la seva butxaca. «Com més contingut oferies, més podies pujar el preu», conclou Norbert Tomàs.
El Calendari de l’Ermità és un jove de 150 anys
La publicació endegada per Antoni Maria Morera i Colom el 1876 manté l’esperit dels almanacs que oferien des de pronòstics del temps a dates de fires i mercats i el santoral
Un número extraordinari commemorarà l’any vinent el segle i mig de vida delCalendari de l’Ermità, l’únic testimoni català que perviu de l’època vuitcentista dels almanacs. Nascuda el 1876, la publicació s’ha mantingut inalterable en mans de la família des del primer dia i, l’abril del 2016, Norbert Tomàs va fer el pas de constituir en empresa -Edicions Morera- el projecte emprès pel seu rebesavi Antoni Maria Morera i Colom, gairebé cent cinquanta anys abans.
Dotat d’un gran esperit emprenedor, Morera, que va fer de pèrit mercantil i revisor de llibres i pèrit liquidador dels Tribunals de Comerç de Barcelona, va aprofitar la llibertat de premsa del 1856 per editar un primer calendari, el Calendario Histórico, Universal y Perpetuo, que va gaudir d’una gran acceptació. Coneixedor del món rural, dues dècades després va posar en marxa el Calendario Ermitaño de los Pirineos, por el astrólogo Fray Ramon. Tal com s’explica a la mostra, la publicació oferia dades astronòmiques i religioses, pronòstics metereològics i el santoral. També hi tenien cabuda la relació de festes majors, fires i mercats, una informació de gran utilitat que va anar agafant pes amb el pas dels anys. La publicació també incloïa escrits de temàtica astronòmica, literària i remeiera, amb seccions com el Repertorio de remedios contra los males más comunes de la vida».
«El meu rebesavi no va constituir una empresa, però el calendari es va continuar editant», apunta Norbert Tomàs, que va voler homenatjar el seu avantpassat posant-li a l’editorial el nom de Morera. Després de la mort del fundador, el 1893, el seu fill Joan Baptista Morera i Bargalló es va fer càrrec del projecte superant, fins i tot, un litigi judicial pels drets de propietat intel·lectual. L’editor Antonio Millat va publicar un calendari amb el mateix nom durant uns anys, fins que l’Audiència de Bar
celona va sentenciar a favor de Morera. El 1908, a més, va augmentar el catàleg amb l’edició de la revista La Família; aleshores, l’editorial s’havia traslladat de seu i es va instal·lar al número 12 de la Plaça Nova de Barcelona. Joan Baptista Morera i Traval, net del fundador, va agafar el timó i el 1940 va traspassar el negoci a Antoni Pérez de Olaguer. La família Morera, però, es va quedar el Calendari de l’Ermità, que avui en dia encara arriba als quioscos i llibreries del país.
«Quan va esclatar la guerra, vam haver de canviar el nom i el calendari es va passar a dir El solitario de los Pirineos», apunta Tomàs. Cap referència religiosa entre 1937 i 1939, ja que fins i tot el frare de la portada es va transformar en un savi astrònom i es va traduir la toponímia dels sants i les santes. El llarg trajecte de la veterana publicació va fer el salt al català el 2016, amb motiu dels 140 anys de vida, i des d’aleshores es pot adquirir com el Calendari de l’Ermità.
La longevitat de la idea de Morera i Colom pràcticament no té parangó a l’estat. «Queda encara el Zaragozano i fins fa ben poc sortia O Gaitero de Lugo, que s’editava en gallec durant el franquisme perquè en Franco era gallec, i pel que sé crec que es tornarà a fer», passa revista Tomàs. L’exposició Per no perdre el temps dedica un plafó a recordar aquesta història a tall d’homenatge a una publicació vuitcentista que és a punt de complir cent cinquanta anys d’existència.
Capellades serà la propera parada
L’exposició es va inaugurar a Taradell just abans de l’esclat de la pandèmia, i posteriorment s’ha vist a Barcelona, Sentmenat i el Museu de la Vinya i el Vi de Sant Fruitós de Bages. En el pas per la Casa dels Entremesos de la capital catalana, el projecte va agafar la forma actual i està produïda per Edicions Morera, Tonis de Taradell i l’Associació de Festes de la plaça Nova, de Barcelona. El comissari Norbert Tomàs lamenta el desinterès que ha trobat en l’administració per poder divulgar el projecte, apte per a biblioteques, ateneus, casals i locals de petit format dels quals n’hi ha un munt arreu del país. En aquest sentit, explica que un cop superada l’aturada causada per la covid ja tenia emparaulada la difusió amb la Generalitat, però el canvi de color polític ho va tirar enrere. Després de l’estada a Cal Balaguer del Porxo, de Súria, la mostra viatjarà a La Lliga de Capellades, per fer-hi estada del 13 de juliol al 18 d’agost.
Surt un llibre sobre Sant Joan
Una de les darreres novetats publicades per Edicions Morera és «La nit de Sant Joan. Festa, llegat i patrimoni», que signa el folklorista barceloní Amadeu Carbó. Al llarg de 120 pàgines, l’autor tracta qüestions com la simbologia de les fogueres, l’origen de la paraula «verbena», les propietats màgiques i guaridores que se li atribuïen al foc, la importància que Sant Joan fos pelut i el significat de la Flama del Canigó. La de Sant Joan és una de les festes més arrelades a Catalunya, una data rellevant del calendari que té al darrere una història i un folklore que l’autor va desgranant capítol a capítol. La lectura de «La nit de Sant Joan» es completa amb una selecció de dites populars i el llibre també inclou il·lustracions històriques de dibuixants catalans. Des de la seva fundació, el segell Edicions Morera tracta temes de cultura popular i tradicional catalana i entre els seus autors hi ha el caputxí Fra Valentí Serra de Manresa.
