Literatura

Jordi Coca: «m’ha fet mandra escriure en català, vivim una ficció»

L’escriptor publica la novel·la «La quietud», sobre la necessitat i dificultat de l’ésser humà d’entendre les coses. En la presentació va lamentar el moment polític de Catalunya

L’escriptor i dramaturg Jordi Coca | GUILLEM ROSET/ACN

L’escriptor i dramaturg Jordi Coca | GUILLEM ROSET/ACN

Guillem Roset/ACN

L’escriptor i dramaturg Jordi Coca (Barcelona, 1947) publica la seva nova novel·la La quietud (Edicions 62), que aborda la necessitat i dificultat d’entendre de la mà de dues dones. Després de dos anys sense publicar i amb una vintena de novel·les publicades a les seves espatlles, Coca presenta la Margalida i la Celeste, separades generacionalment i culturalment, que comparteixen vivències i il·lusions en un relat on l’inversemblant esdevé quotidià. En roda de premsa, Coca va assegurar que li ha fet «mandra» escriure en català pel context polític. «El país se’ns va aprimant, estem equivocats. La sensació és que tot plegat és una ficció que l’estem aguantant uns quants. Em sento cansat», va reflexionar.

Tot i reconèixer que no deixarà d’escriure en català, Coca va considerar que el sector no se sent recolzat i que això, sumat al context polític, porta a escriptors a considerar deixar d’escriure. «Sento una tristor i un cansament. No sabem on anem. No hi ha projecte de país. Un país que té un pressupost de 43.000 milions d’euros anuals i estem parlant de la sopa d’all cada dos per tres», va criticar.

Coca va constatar que La quietud és una novel·la «testament» per a ell. Va explicar que la narrativa requereix un «impuls interior» que ara està perdent. «No és el final de res, però em noto més proper a l’assaig i a qüestions teatrals que de la novel·la», va explicar. Com a metàfora de la situació que sent, va recordar que el seu primer llibre el 1971 estava protagonitzat per dos nois i que ara, en canvi, una de les protagonistes és una senyora gran i la seva cuidadora.

La història de Coca presenta una dualitat amb una senyora gran i una dona jove, una de pell banca i catalana i l’altra de pell fosca i castellana. Provinents d’orígens diferents i antagònics, coincideixen en un patí blanc balear i comparteixen records i flaixos del que ha estat la seva vida. A través d’aquesta dualitat es construeix una relació que arrenca després d’un viatge d’un extrem a l’altre de l’illa, similar a Menorca, per visitar una antiga amiga de la Margalida i un cunyat que té un inipi d’Alzheimer.

Els temes que s’hi plantegen són la dificultat d’entendre el món i els trasllats de viatge i tot allò que comporten, la Margalida narra la seva estada a Suècia. Tant la senyora gran com la seva cuidadora comparteixen un estil poètic amb gran sensibilitat pel teatre i les passions. També es parla de les diferencies socials i del món trasbalsat per les guerres i les injustícies.

Pel que fa a l’argument, en una cadència lluminosa i pausada, a la recerca de la quietud, la Margalida rememora la seva atzarosa vida: el suposat tresor amagat en una cala, l’estranya mort de la mare, la desordenada dedicació del pare al teatre, els seus afers tèrbols, l’enlluernament per la natura, els llargs viatges. La dona tracta la passió que sentia pel marit, l’entrega obsessiva d’ell al sànscrit i a l’hinduisme, i l’amistat sense nom amb el cunyat. Durant la conversa amb la Celeste emergeix el món grandiós i exuberant de la jove.