OPINIÓ: De Keating a Gorina: «Oh Capità, mon Capità!»

L’esperit d'El club dels poetes morts va convertir el film en un clàssic immediat i va generar una saníssima influència en tota una generació 

Una imatge de la pel·lícula

Una imatge de la pel·lícula / Imatge promocional

Esteve Soler

Sovint el cinema té un efecte que transgredeix les parets de la pròpia sala d’exhibició. I durant el segle passat aquest efecte era encara molt més clar i contundent que avui en dia. Un film que ho va aconseguir (i ho aconsegueix) és la genial El club dels poetes morts, una pel·lícula amb més de tres dècades a les seves espatlles, però que segueix marcant a tot aquell que la veu.

És una de les propostes més valorades del formidable realitzador Peter Weir, autor d’altres obres mestres com El show de Truman, Master and commander i La última ola, films carregats d’humanisme i responsabilitat social. Però El club dels poetes morts, Oscar al millor guió original l’ any 1990, porta el seu missatge molt més enllà. El professor John Keating, interpretat per Robin Williams, construeix éssers humans en una formal acadèmia on un grup d’estudiants corren el risc de perdre la seva humanitat. Keating busca fer-los pensar per ells mateixos, crear lliurepensadors crítics, somiadors apassionats, inconformistes amb la necessitat de veure sempre les coses amb perspectiva, per això al final acabaven pujant tots al damunt de les seves taules a l’aula en l’acte de rebel·lia que culmina el film. I tot plegat abanderat pel cèlebre i decisiu «Carpe Diem», que els exhorta a viure la vida com si cada dia fos el darrer. L’esperit del film el va convertir en un clàssic immediat i va generar una saníssima influència en una generació que s’adreçava com vedells a l’escorxador en la progressiva destrucció de la cultura tal i com l’enteníem en aquell moment, assetjada mortalment pels postulats neocapitalistes.  

Però l’irresistible entusiasme del film va ser recollit. Personalment em resulta impossible diferenciar El club del poetes morts d’ Àlex Gorina i els seus programes a Catalunya ràdio. A través de Més enllà de mitjanit i Germans de lluna, que van acompanyar els oients de les nits d’estiu del noranta, Gorina es va convertir en el «Oh Capità, mon Capità» de Whitman en uns relats radiofònics on es convidava a obrir els ulls al cinema i la cultura, però també a la vida, i d’una manera tan poètica i meravellosament coratjosa com ho volia fer el professor Keating. El club dels poetes morts era un film espiritualment essencial en aquelles «il·lusions acústiques» (parafrasejant la inoblidable Anna Pérez) que van omplir d’humanitat una generació. Indubtablement Gorina va ser el meu Keating. Perquè l’Àlex Gorina, més que ningú altre a qui hagi conegut, és pur entusiasme, una actitud que fa que se li omplin constantment els ulls amb l’emoció de les ganes per viure. En moltes ocasions, durant el meu dia a dia més immediat, em pregunto: «¿Cóm ho faria l’ Àlex Gorina?». Amb un peu a la jubilació, amb 71 anys, és encara un pou infinit de coneixements, però també un dels esperits més indòmits i creatius que he conegut mai, capaç d’escriure una prosa fabulosa, tan excel·lentment rica i intensa que sovint em sembla extraterrestre. I també és un dels millors comunicadors que s’han expressat mai en el nostre idioma, capaç d’insuflar entusiasme a qui vulgui i engrescar-lo al que sigui, tot i que el seu modest propòsit no vulgui anar més enllà d’omplir les sales amb espectadors del millor cinema independent.   

Tant El club del poetes morts com els programes de l’Àlex Gorina exposen una educació i una cultura que intenten formar persones i no consumidors, just en la direcció oposada a la qual vivim sotmesos. Al nostre món fan falta molts professors com John Keating i molts comunicadors com l’Àlex Gorina. Al nostre món, si pogués desintoxicar-se li faria falta un miracle en forma de nou humanisme. Caldrà ser tant irresistiblement optimista com a El club dels poetes morts.