Sabina i el seu comiat, entre la devoció i l’odi

La passió que desencadena el cantautor, que tornarà a omplir grans recintes el 2025, contrasta amb les granissades que genera, exemple de l’extrema dificultat de separar l’artista i la seva obra, el creador i el personatge.

Joaquín Sabina

Joaquín Sabina / Joaquín Sabina

Jordi Bianciotto

Hi ha dues matèries de les quals cada vegada que escric i disposo l’article a les xarxes generen un immediat degoteig d’improperis: el reggaeton i Joaquín Sabina. Respecte del gènere musical llatí, ja sabem per on van els trets: música percebuda com a pàrvula, banal, masclista. Però i Sabina? Per què, tot just esmentar-lo, hi ha tants probes ciutadans que necessiten fer-me saber que l’autor de 19 días y 500 noches és el pitjor que li ha passat a la humanitat?

Se li retreuen moltes coses, començant per cert postureig progre-bohemi que no es correspon amb el seu estatus de celebritat de vida benestant. Una crítica que, aplicada al peu de la lletra, representaria la cancel·lació de la majoria de les estrelles del rock, començant pel nostre estimat Bruce Springsteen. Oh, sí, Sabina va dir no sentir-se "tan d’esquerres" com quan era jove. Una confessió, cal dir, que no guarda un contrast gaire pronunciat amb l’evolució ideològica d’una bona part del comú dels mortals. A Catalunya, sumem l’aversió suscitada des de l’independentisme: aquell flirteig amb Ciutadans.

Sabina és diana dels discursos antitaurins i se l’acusa de donar un tractament idealitzat, romàntic i condescendent de la prostitució. D’acord, a mi també m’esgarrifa la cita a aquest "corazón tan cinco estrellas" de la protagonista de La Magdalena. Però els temps canvien i ja sabem que bona part de la literatura universal no resistiria certs escrutinis actuals. S’insisteix que ja no té veu. Bé, si així fos, no em sembla greu: en la cançó popular, i en la d’autor, pesa més el caràcter interpretatiu que aconseguir certa gamma de tons. Paco Ibáñez em continua semblant emocionant, tot i que no tingui aquella força del 1969.

Després hi ha la seva qualitat poètica, els famosos rebles. N’hi ha, però també sondes de profunditat a compte del desemparament emocional, la soledat i, últimament, l’envelliment. No em mou cap afany reparador (que Sabina no necessita) i en el passat fins i tot m’he identificat amb algunes de les crítiques. El gust és la nostra última parcel·la radical de llibertat i per descomptat que no té per què caure’t bé tothom. Però el cas de Sabina, tan d’extrems, de devoció i d’odi, ens confirma el punt ingenu de mirar de separar, en l’imaginari popular, l’autor de la seva obra, el creador del personatge. Pretendre-ho és perdre el temps. I Sabina tornarà a omplir el Palau Sant Jordi, una o més vegades, en aquesta gira de comiat que prepara per al 2025.