Marina Rossell crida a la resistència a Manresa

El cap no se li’n va anar gaire «de la bola», en paraules seves, i el seu carisma hi va fer la resta. Marina Rossell va deixar empremta en el tercer concert del cicle Sons del Camí davant un centenar i mig d’espectadors al claustre del Museu de Manresa-Museu del Barroc tot i que «és la primera actuació després d’una intervenció quirúrgica», va reconèixer. Himnes de resistència i un clàssic innegociable com La gavina van sonar després del toc de campanes de la Seu gràcies a la veu, a estones poderosa, a voltes un xiuxiueig, d’una artista de 70 anys entusiasmada per cantar «al poble del meu estimat Manel Camp».

Puntual a les 9 de la nit va comparèixer Rossell a l’escenari, amb la companyia de Xavi Lloses al piano. L’artista va lluir jaqueta vermella i pantalons negres i va iniciar la vetllada amb una declaració d’intencions, No em penedeixo de res, la seva versió del famós Non, je ne regrette rien de l’Édith Piaf. Un tema inclòs en el seu darrer treball, 300 crits, publicat fa tres anys i que perllonga la recerca de les cançons de la resistència que el 2015 ja es va concretar en un primer disc.

Després de donar les gràcies a la concurrència per acompanyar-la en «aquest lloc de silenci», Rossell va entonar la colpidora Quanta guerra!, un cant sobre el «destí dels febles» i que parla de qüestions tan dolorosament vigents com els «Nens i nenes desarmats, d’ulls oberts, molt grans… i tendres, que ens pregunten cap a on van». Lili Marleen va elevar la temperatura emocional del concert, que recordava a cada cançó l’escenari bèl·lic del present (només un parell d’hores després vam tenir notícia de l’atemptat contra Trump). Per això s’imposen peces com Paisatge de l’Ebre, que Rossell va recordar és obra de Teresa Rebull, i Grandola, vila morena, ara que es compleix mig segle de la Revolució dels clavells a Portugal.

En un ambient relaxat, Rossell va anar desgranant temes antics com De què parles, havanera?, Mare de Déu del Món, Per tu ploro i Queda’t de mi alguna cosa i nous com Morir d’un llamp, una de les perles de 300 crits. Abans d’interpretar aquesta peça va fer broma amb Lloses sobre la «tristor» que encomana, un sentiment que, va advertir, continuava amb la següent de la llista, Guardo el dubte. «Qui ha fet aquest repertori?», va exclamar en to de broma.

En aquest punt de la nit va tenir un record per Manel Camp «de qui tots som deutors, és una bellíssima persona, pacient, de bon cor, jo l’estimo i si el veuen, encara que ara viu a Mallorca, facin-li un petó». Paraules sentides que van anticipar Jo t’esperaré, una de les cançons amb les quals Rossell ha fet el disc de melodies que es van cantar a la França ocupada pels nazis, i 300 crits, que dona nom a l’àlbum.

El públic va saludar amb expectació les primeres notes de La gavina, la cançó de Frederic Sirés que Rossell immortalitza des de fa més de quatre dècades. I l’enyorat Moustaki va aparèixer en el darrer tema, El metec. Feia poc més d’una hora que havia trepitjat la fusta per primer cop però la cantant va sortir de nou per fer l’esperat Bella, ciao i repetir Lili Marleen.

Subscriu-te per seguir llegint