Tots els camins de l’art porten a Miquel Esparbé
Tot comença amb un dibuix. Com els que sortien de la seva imaginació quan el pare li donava paper i llapis perquè el nen estigués quiet en aquell pis «gran, alt», del carrer de les Piques on va viure de petit. «En el seu despatx, tenia una taula ferma i quan jo em posava a dibuixar, ja no hi havia nen que molestés», recorda Miquel Esparbé (Manresa, 1942). L’infant encara treu el cap en la mirada amable i encuriosida d’un artista que ha tocat molts pals, de la pintura al mural, del curtmetratge i la publicitat a l’humor gràfic i el cartellisme. Ha fet de tot , «menys escultura», avisa. Un bagatge imponent del qual n’és testimoni l’exposició que fins al 28 de juliol acull l’Espai 7 del Centre Cultural el Casino de la capital bagenca.
«Jo, aquí, és on em sento bé», reconeix Esparbé enmig del caos ordenat de l’estudi del carrer Nou on fa dècades que treballa i on comparteix records, rialles i vivències amb aquest diari. Una història a cada racó. Enrotllada al costat de la finestra dorm el son dels justos una gran tela que en els seus bons temps va lluir a la capella de l’hospital de Sant Joan de Déu. «En fer obres, la van treure i ens la van tornar, ja no la volien més», indica Esparbé. La figura del sant que dona nom a la institució presideix una pintura de gran format que la desubicació i el pas dels anys han danyat amb alguns manlleus de color. «Jo la donaria a alguna escola de restauració perquè servís als alumnes per aprendre l’ofici», puntualitza, perquè «si hagués de tornar a fer servei, seria més fàcil fer-la de nou que arreglar-la».
Destaca per la singularitat visual i cromàtica, sobre una taula, una de tantes, perquè si alguna cosa no falta allà dins són taules, prestatges i calaixeres, una tassa plena de llapis, idèntics cadascun d’ells a la resta, grocs amb la característica tira negra fina, una colla d’amics que esperen el seu moment per sortir al rescat del Miquel. En uns calaixos prims reposen làmines i dibuixos, com el collage que va realitzar en l’època que va treballar fent anuncis per al cinema. «Un dia, l’Antoni Sarri, que feia publicitat per al Clarena, em va agafar i em va dir que anés treballant perquè ell aviat plegaria», rememora Esparbé. Entre una pel·lícula i la següent, en els espais gestionats per Movierecord -si els està trepant el cervell aquella desimbolta melodia és que ja tenen una edat-, apareixien anuncis com el de DARSA, la firma de recanvis per a l’automoció de la carretera de Vic, que encara conserva. «Eren altres temps, la gent anava molt al cine, encara recordo veure el Catalunya ple», anota Esparbé. Eren els anys 70 i 80, una època de reclams comercials en format fotogràfic que s’exhibien en pantalla gran.
Cada metre quadrat del taller és un retall de la biografia d’un artista que ha tingut la virtut de ser destre en moltes tècniques i disciplines. «Havia fet aparadorisme i tot», apunta, rescatant de la memòria els «cavalls fets de cartolina, amb l’escut de Manresa al darrere. Era jove, aleshores». Un altre episodi remarcable de la seva trajectòria és el disseny de trofeus. «Treballava per Deporman, jo feia el dibuix i ells l’objecte», explica. Així mateix, tal com es mostra a l’exposició del Casino, Esparbé va ser l’autor del primer logotip d’Ampans.
Si l’aparent desgavell de la sala gran del taller és una oda al soroll visual, a l’altra banda del passadís es fa el silenci en una estança on Esparbé guarda un grapat de quadres -figures nues, cotxes, el món del circ, ...- i que també té la seva pròpia història. «En aquesta paret», indica assenyalant un pany de mur blanc, «hi penjava les teles que realitzava per al presbiteri del santuari de Joncadella», l’obra de més gran format que ha elaborat mai. Capaç de capturar un detall precís, diminut, en un dibuix en un full, Esparbé també ha conreat les dimensions a escala natural pintant parets i sostres de domicilis particulars. «Si et fan un encàrrec, penses com ho has de fer i ho fas»: dit així, per un artista que tant aviat omplia una auca com dissenyava una capsa de neules, sembla fàcil però el darrere hi ha no només talent sinó moltes hores de feina.
El jutge paternalista
No es pot entendre tampoc la figura polièdrica de Miquel Esparbé sense la seva aportació a l’humor gràfic: «vaig treballar per al Patufet, el Papus, Barrabàs, Boccaccio, Tretzevents/L’Infantil, Terror Fantàstic, el Regió7, Mata Ratos, ..». Té un record inesborrable de les baixades a Barcelona per portar els acudits que «sovint acabaven amb un dinar amb els companys». Un dia, però, «en arribar em van dir que havíem d’anar de visita, jo no sabia on em portaven i vem acabar als jutjats. Es veu que un dibuix, no recordo si del Barrabàs, no devia agradar a algú i ens van citar a tres de nosaltres, acompanyats per un advocat que es deia Rossell».
El manresà admet que «jo no sabia per què era allà, estàvem davant del jutge, que no deia res, fins que ens va demanar que sortíssim, i es va quedar amb el lletrat». El que ve a continuació, encara sorprèn Esparbé, tants anys després: «el jutge li va comentar al Rossell que tenia uns fills de la nostra edat que llegien la revista i reien amb els dibuixos, per tant, no ens podia posar entre reixes. Al final, tot es va quedar en una multa que va pagar l’empresa».
La censura i les seves noses, les seves misèries. En un altre capítol de la seva dilatada carrera, Esparbé també va filmar curtmetratges -«molt curts», avisa enriolat- per a la publicitat i uns pocs pel plaer d’explicar històries. El 1974, amb el dictador encara executant -el 2 de març, el règim va assassinar Salvador Puig Antich-, es va atrevir juntament amb Pere Torras a realitzar el film Íncubo rosa, amb guió del també manresà Ramon Tosas, conegut com a Ivà. L’argument? Un dimoniet a la recerca de la seva sexualitat en el que és una sàtira sociopolítica i eròtico-festiva.
Esparbé ha tingut la sort i la capacitat de fer sempre allò que li agradava, però fins que va morir l’avi ramader ell també va traginar bestiar. «Darrere la casa hi havia uns corrals que van desaparèixer perquè van quedar afectats pel mercat de Puigmercadal, però en el seu moment havíem tingut fins a tres-cents xais», comenta l’artista. Són ja moltes dècades vivint al pis que la seva mare va estar prou atenta a detectar en un cartell de casa en venda «en el que ningú s’hi fixava». Viure a la planta de dalt i treballar a la de sota és un luxe. I, avui en dia, a 82 anys, un privilegi que assaboreix cada dia. «Veieu aquest quadre», pregunta als visitants: «només em falta pintar-hi aquesta noia», afegeix assenyalant un esbós. Turment i bellesa es manifesten en una obra en quatre trams que el té ocupat darrerament.
Un quadre contra el càncer
La figura humana i el moviment són una constant universal de l’obra de Miquel Esparbé, que repassant la seva vida recorda que també va fer classes de dibuix a un centenar d’alumnes. En una paret de l’Espai 7, una estesa de cartells dels anys 60 i 70 lliguen la vida del creador manresà a la història de la ciutat. «Les tècniques han canviat molt», admet, però en el seu moment se’n va fer un fart. Des del pòster que anuncia un campionat d’Espanya de motocròs als que presenten la Verbena de Sant Joan de Pineda de Bages amb l’actuació de l’Orquestra Club San Remo. Fent navegar la mirada pel mosaic, advertim diversos cartells de la Fiesta de la Banderita de la Cruz Roja, de la Festa Major Misteriosa Llum del 1967, de la boutique de la Pujada del Castell Sesimbra, on «hi ha de tot», les Caramelles de Súria, els Traginers de Balsareny i, entre molts altres, els que encara es referien al teatre de la plaça de Sant Ignasi com la Sala Loyola. Miquel Esparbé i Manresa, un vincle indestructible. Com la veneració que té pel dibuix, el més «important», insisteix. «La resta, fes-ho com vulguis, posa-hi blau, vermell o groc, però el dibuix l’has de tenir», conclou. Infinitat d’obres al seu taller, i les que es mostren a l’Espai7, ho certifiquen. Els grans artistes saben quina és la base de tot.
El Barça a Regió7 i una exposició global
«No em van donar opció», confessa Miquel Esparbé amb un somriure juganer. Entre el comissari Josechu Tercero i Yolanda Borrell es van encarregar d’entrar a l’estudi i «espoliar» tot el que van poder, afegeix la parella amb qui l’artista comparteix la seva vida des de fa dues dècades. «Hi ha coses que s’han quedat fora», reconeix ella amb un deix de resignació, però «és que ja no teníem més paret». El protagonista es va limitar a seure i esperar el primer dia de la mostra: en entrar a la sala, va obrir els ulls de bat i bat i va exclamar «sí que n’he fet de coses!».
L’exposició «Artista polièdric, memòria viva de Manresa» va començar a caminar el dia 5 de juliol i es pot visitar fins al 28 a l’Espai7 del Casino, en horari de 17.30 a 20.30 h de dimarts a diumenge i amb entrada gratuïta. El dimecres 10 es va celebrar la inauguració oficial amb la presència dels tres fills d’Esparbé, la Mireia, l’Elsa i el Miki , Tercero, Borrell, l’alcalde Marc Aloy i la regidora Tània Infante (tots ells a la fotografia superior).
El muntatge s’estructura en un seguit d’àmbits temàtics que creen un calidoscopi de pràctiques artístiques en les quals Esparbé ha treballat en un moment o altre de la seva llarga i fecunda trajectòria. Com l’humor gràfic. «Cada diumenge», apunta el dibuixant, «escoltava el partit del Barça, feia l’acudit i portava la làmina a la redacció del Regió7. A vegades, hi havia un gol a última hora i ho havia de canviar». L’equip de Cruyff li va donar molt joc i a l’Espai7 llueix l’original de la final de Wembley, la primera, la del gol de Koeman.
