«No era el somni de cap de nosaltres tenir un gran grup»

Stay Homas torna aquest dissabte Manresa amb el públic a peu dret, al Parc de la Seu, per tancar el cicle Sons del Camí. La seva anterior visita, al desaparegut festival Vibra va ser en un 2021 post-pandèmic amb els espectadors ben asseguts. Un retorn ben diferent que «ens fa molta il·lusió», assegura Klaus Stroink, integrant del grup juntament amb Rai Benet i Guillem Boltó. Stroink explica que en els seus inicis es veien «gairebé com un grup d’auditori», però que després van apostar per un xou més «bailongo» que els portarà, en aquesta última gira, fins a Llatinoamèrica, un viatge ajornat des de fa més de dos anys. Per això, diu Stroink, «per a mi és una fantasia. Fins que no pugi a l’avió que em porti a Bogotà no sabré què cony penso de tot això».

La realitat, a Manresa, és que el grup nascut amb la pandèmia, presentarà el seu últim treball, Homas, i desgranarà vint-i-dues cançons que recorren la trajectòria musical de la banda en un recital que tindrà «moments més pausats i d’altres més divertits» i en el qual no faltaran ni xino xano ni el darrer senzill to lo ke, «perquè son xulíssims», diu Stroink. Serà l’ultima oportunitat de veure una banda que farà un punt i a part quan s’acabi la gira.

Stay Homas plega?

No hem decidit acabar, hem decidit fer una aturada indefinida. Fa cinc anys que no parem: a l’estiu gira, a l’hivern disc... tot una mica intens. No era el somni de cap de nosaltres tenir un gran grup. Ara necessitem donar-nos aire.  

Esteu trobant a faltar l’espontaneïtat dels inicis en entrar a la roda de la indústria?

No, perquè va durar molt poc, quasi no la vam viure. En un primer moment sí que vam perdre les regnes de tot el que passava però crec que les vam saber recuperar.

El grup va néixer en plena pandèmia i això es va convertir en un tret distintiu. El darrer disc vol fer oblidar aquesta etiqueta?

La nostra lluita des del desconfinament ha sigut sortir d’aquesta etiqueta. Més que lluitar-hi, en algun moment hi hem fet les paus. Tampoc pots dictaminar l’imaginari col·lectiu i aquest imaginari ens ha encasellat, així que més que lluitar-hi ho hem acceptat.

Però sí que us heu desmarcat de la temàtica covid de les primeres lletres. 

Sí, quant a lletres i música el grup ha anat evolucionant. De parlar de la pandèmia hem passat a atrevir-nos a parlar des d’una visió més personal sobre l’amor, les vivències, la tristesa, el passat… Ja no només parlem sobre temes que tothom es pugui fer seus.

Aquesta visió personal és compartida entre els tres?

A veure, la idea neix d’un però després la treballem entre els tres. Tampoc existeix la creació espontània però en general sí que som els tres que acabem donant forma a les cançons. En algunes coses ens assemblem, en d’altres no. Ens coneixem tant que tot queda ben compartimentat. És el millor.

Homas és com li’n dèieu al vostre pis. És per això que l’heu escollit com a nom del disc?

El nom de Homas… és una mica pel pis, com dius. Me’n recordo que des del management tothom tenia idees molt boges amb el nom. Durant un temps vam flirtejar amb la idea de canviar el nom d’Stay Homas, que, la veritat, deixa molt a desitjar i una de les idees era dir-nos Homas, que també era una cosa molt característica nostra i que definia el projecte. No vam voler posar el títol d’una cançó com a nom del disc perquè cadascuna té un pare i una mare. 

Al disc hi ha només 14 temes dels que teníeu compostos. Això vol dir que Stay Homas pot tornar a editar un disc més endavant amb aquest material? 

Crec que no sortiran. Penso que les podem agafar totes i enviar-les a prendre pel sac i que si tornem partiríem de zero. Hauríem d’estar molt malament per haver de recórrer a cançons del 2022.

El disc us defineix com a grup festiu?

Diria que potser no. Però com a grup tenim problemes per definir-nos perquè fem cançons per riure, per ballar i per plorar. Però sí que el que prima és el bon rotllo i els riures.  

Però cantar indistintament en català, castellà i anglès és un tret característic. Va ser una decisió conscient per arribar a més públic?

El públic no es pot unificar en una ideologia i menys si parlem de llengües, i aquí hi anem ben servits. Quan cantes en castellà alguns s’enfaden i quan ho fas en català, també. Ho vam veure al llarg del 2020 i al final dius: mira nois, ens sap greu, si la cançó la volem fer en portuguès així ho farem. Un bolero te’l faríem en castellà però una cançó més rock en català… En aquest últim disc prevalen els temes en català perquè els tres vivim i pensem en aquesta llengua. Però tornem al mateix: el problema d’aquest grup és que és difícil de definir. 

Per això la diversitat musical?

Escoltem tots música molt diversa i quan produïm tenim influències d’estils diferents, d’idiomes diferents… Stay Homas va en totes les direccions del món. El grup ha sortit de sota una pedra, ningú sap d’on i per això és molt difícil de definir. Volem que la gent s’assegui i aleshores que balli… és un drama com a producte però és el que tenim i l’estimem. 

I ara teniu un documental que explica la vostra trajectòria. Com heu viscut el procés?

Ha sigut bastant increïble. El procés és molt fàcil: tu acceptes vulnerar la teva intimitat 24/7 i arriba un moment en què ja no ets conscient que t’estan gravant. Tot el que hem viscut és superimportant i està molt bé poder explicar als meus nets que vaig viure una pandèmia i que vaig fer música. I ara està tot documentat.  

Com espereu que es rebi?

Estem molt nerviosos. 

Un cop acabada la gira teniu algun projecte a nivell més personal? 

Això és com una ruptura. Personalment, no ho sé. Potser no vull ser músic mai més i fer alguna altra cosa. Aquesta és una possibilitat que està agafant molta força. 

Plegueu deixant un nínxol obert?

No sé si deixem un nínxol, crec que no. Però tant de bo hi hagués tres xavals de l’ESMUC que fessin música curosa i mainstream. Hi ha grups que són increïbles i que després la gent els imita; i hi ha grups que també fan coses increïbles però que no es poden imitar, com Oques Grasses. Amb tota la humilitat del món, Stay Homas som un grup ben estrany i no crec que se’ns pugui imitar però tampoc no deixarem un forat. 

To lo ke és l’última cançó que heu tret. Us explica com a grup? 

Estava al cotxe i vaig sentir a la ràdio un home que deia que l’important era el que li quedava per viure i vaig pensar que en podíem fer una cançó. Al final l’important no és definir-te amb el que has fet sinó amb què vols fer i amb el que està a punt de passar-te. Perquè el millor dia de la teva vida encara ha d’arribar. 

Així, To lo ke és un himne final a tot allò que heu sigut i que vindrà després del grup?

És més reflexiu. I en aquesta reflexió del futur entra la necessitat que tenim d’aturar-nos com a grup. Ens estimem molt però ens falta tenir aquest espai d’amics per a les cures. Un espai que si no arriba, te l’has d’inventar. I és el que hem fet.  

Avui al Sons: Albert Pla i Diego Cortés

Acompanyat per la guitarra còmplice de Diego Cortés, el cantant, intèrpret, bufó, poeta, actor, clown i provocador Albert Pla actuarà aquesta nit (21 h) al Parc de la Seu per oferir una selecció del més granat del seu repertori: cançons que narren històries tràgiques i delirants, quotidianes i sorprenents, delicades i brutals. El concert comptarà amb servei de barra per als assistents. Preu: 18€ anticipada i 22€ a taquilla.