Joan M.Serra, mestre: «El català ha deixat de ser la llengua del país per ser la dels independentistes»

No hi ha fórmules màgiques però sí receptes. Si es vol que la quantitat real de catalanoparlants s’incrementi i superi l’actual 40 %, el català ha de ser «una llengua necessària per viure als Països Catalans». Ho explica el professor de català, mestre i geògraf manresà Joan M. Serra Sala (1951), autor del llibre L’ús parlat del català. En un tombant decisiu (Publicacions de l'Abadia de Montserrat) que ofereix una inèdita anàlisi de la situació actual de l’ús oral de la llengua i mostra diversos escenaris de futur. Després de presentar-lo divendres a Manresa, Serra participa avui en la Setmana del Llibre en Català. 

En un tombant decisiu. Així està l’ús parlat del català? 

Sí. En el llibre hi ha una visió realista i una projecció de futur, a 25 i 50 anys, de la llengua parlada. Veiem com estem i com podem arribar de bé o malament segons quins camins agafem.  

Però hi ha motius d’alarma. 

Sí, sobretot perquè no és el mateix saber català que parlar català. Durant anys, els polítics han viscut en aquesta ficció que diu que el català és una llengua que té 10 milions de parlants. No. Són 10 milions de catalanoparlants potencials, que saben català, però el que importa és quants d’aquests el parlen.  

I quants són? 

Cinc milions vuit-centes mil persones. D’aquests, el 80% la consideren la seva única llengua pròpia. Però el que s’ha de tenir en compte és que hi ha una distància considerable entre saber parlar català i ser un catalanoparlant. 

Per què es pregunta si el català serà el gal·lès del segle XXI? 

Els paral·lelismes entre Gal·les i els Països Catalans, des del punt de vista lingüístic, són inquietants. Un país amb una revolució industrial avançada i molta immigració de llengua anglesa que va decantar la balança lingüística a favor de l’anglès, substituint la llengua pròpia. 

Aquí és un escenari de futur?

Dependrà del que fem. Les causes de la disminució de parlants de català s’expliquen per l’increment constant de nouvinguts de parla castellana o que adopten aquesta llengua; per l’envelliment de la població que parla català i pel creixement vegetatiu negatiu de la població autòctona. I si no es trenca la tendència actual podria passar que, d’aquí a 50 anys, la població que parlés català se situés entre el 20 i el 25%, com passa amb el gal·lès.  

El pitjor dels escenaris?

D’aquí a 30 anys podria ser que el català esdevingués una llengua extingida o residual a la Catalunya Nord, l’Alguer, la Ribagorça, Eivissa, Formentera i les comarques de l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Vinalopó Mitjà. I quant al Principat, el perill és el primer cinturó metropolità de Barcelona. En municipis com Santa Coloma, l’Hospitalet, Viladecans... l’ús del català parlat està entre el 10 i el 15 %. I en diferents barris de Barcelona, com el Carmel, Ciutat Vella, Nou Barris, l’ús del català entre els joves no arriba al 15 %.

La immigració és un punt clau?

Totalment. La població immigrada és més de la tercera part dels habitants dels Països Catalans. Hem de tornar a fer que el català sigui la llengua d’integració com havia estat fins a aquest segle quan la tercera generació de famílies immigrades adoptava la llengua del país. Però no ens podem refiar que l’actual immigració farà el mateix procés. Tampoc els ho posem fàcil quan canviem al castellà ni quan les institucions de govern no són fermes en la defensa de la llengua. El resultat és que des de fa 30 anys, el català ja no és la llengua més parlada als Països Catalans. Som una àmplia minoria lingüística però minoria. La immersió lingüística, que va funcionar durant els anys 80 i 90, ara és un fracàs. Del 90% de catalanoparlants de fa cent anys hem passat, aquest segle XXI, al 40%.

Quina és la recepta per, com a mínim, no caure en picat? 

Les batalles de l’ús parlat són dues: que els catalanoparlants mantinguem la llengua quan ens dirigim o es dirigeixen a nosaltres i que sapiguem transmetre als joves l’orgull de parlar català. Dues dades: el 20% dels nois i noies de 16 anys parlen català a casa però, quan se’ls demana, diuen que les seves llengües són el català i el castellà. Hi ha hagut un desplaçament dels catalanoparlants, que han adaptat el castellà com a llengua pròpia. Però també hi ha un revers.

I quin és? 

Que el 18% de nois i noies de 16 anys castellanoparlants a casa expliquen que les seves llengües habituals d’ús són el castellà i el català. 

El paper de l’escola és bàsic? 

Sí i no s’ha d’inventar res ni canviar cap llei. El primer és formar al professorat tal com es fa a les bressoles i com havíem fet fa 40 anys els professors i professores: jugar amb els nens i nenes en català al pati; que a les aules sigui la llengua oral de treball, que els nens i joves no l’aprengui com si fos un tràmit perquè sinó, després, no formarà part de les seves relacions personals, socials i laborals; i una acció amb les famílies, com també havíem fet, perquè falta molta feina de conscienciació, en especial amb les famílies nouvingudes a qui ningú no els ha explicat que aquí es parla català i que és una llengua important.  

Parlar català ara no suma?

Ara no. El català ha deixat de ser la llengua del país per ser la llengua dels independentistes, dels professors, dels vells... però no és la llengua de la vida diària, aquí el castellà, a la Catalunya Nord, el francès. La connotació que té una llengua és important.

Alguna sorpresa agradable?

N’hi ha sí. Per exemple que en global dels Països Catalans hi ha més persones que per feina i estudis utilitzen el català que catalanoparlants.

Diu que Manresa és la ciutat de més de 50.000 habitants on es parla més català del país. De quin percentatge parlem?

Del 60%. Estem relativament bé (riu)

Més optimista que pessimista? 

Diuen que un pessimista és un optimista ben informat. No soc optimista, però em nego a ser pessimista. No podem fallar ni als que van treballar tant per la llengua ni a la generació que puja.

El llibre

L’ús parlat del català

Joan M. Serra

Publicacions de l'Abadia de Montserrat

23 euros

260 pàgines