Fira Mediterrània: Ballar no és una qüestió de quilos

Va arribar un dia que l’Albert Velasco es va trobar sol. «Jo sempre havia ballat, des de petit, però em vaig quedar com l’únic noi del grup de dansa del meu poble, La Cistérniga (Valladolid), i a més era gordo», recorda l’artista que ahir va portar al pati del Kursaal de Manresa Mover Montañas, un espectacle on reivindica que «tothom pot ballar». No cal ser «guapo, alt i prim», sentencia, i cita Antonio Gades: «un poble que balla no mor mai».

En la trajectòria de Velasco hi ha episodis de burla però després de passar mitja dotzena d’anys allunyat del ball es va retrobar amb la seva passió quan va començar a cursar art dramàtic i va exorcitzar els insults en un muntatge que portava en el títol un dels més feridors: ¡Vaca! (2007). «Tinc la sensació que estic parlant sempre del mateix», admet el dansaire castellà, que ha anat recollint d’aquí i d’allà el folklore que aboca als seus muntatges. L’avi extremeny i l’àvia andalusa es van conèixer a Ripoll, s’hi van casar i posteriorment van acabar al País Basc. Ell va néixer a La Cistérniga. Una allau d’influències.

«Intento ser honest, la meva proposta és política, però no ideològica», indica després de moure’s sense descans durant quaranta minuts en el primer dels dos passis de Mover montañas que va oferir ahir en el marc d’una fira en la qual debutava però a l’exterior d’un teatre que va trepitjar per primer cop el 2012 fent parella amb Marta Carrasco al muntatge No sé sí .... «El meu primer espectacle en solitari el vaig fer el 2008», l’esmentat ¡Vaca!, on «qüestionava els canons de bellesa; va ser el primer en que em vaig despullar, anava en calçotets i ensenyava la panxa. Fer això fa quinze anys per Castella tenia el seu punt, hi havia qui li agradava, d’altres s’escandalitzaven».

L'agenda més completa de la Fira Mediterrània 2024

Anys després va perservar en la difusió del missatge a La Inopia, coreografías para un bailarín de 120 kg, i ahir es va vestir, es va desvestir, es va tornar a vestir i va fer dansar els sacsons abdominals davant d’un públic d’on emergien reaccions diverses. «En l’espectacle, és un moment on la gent fa un clic: hi ha molt aliats, gent que s’interessa pel que faig, però també els que abaixen els ulls i no em tornen a mirar», reconeix.

La seva convicció és ferma però trencar tabús no és fàcil i el missatge que la dansa «és per grassos i prims, joves i vells» qualla. Però Velasco, en aquest llarg procés d’acceptació, també ha tingut baixades de tensió: «fent Los Nadadores Nocturnos amb la Carlota Ferrer, un dia li vaig haver de demanar de sortir a ballar amb un barnús per què no em sentia còmode. Som humans».

Fa un mes, davant d’un miler i mig de persones, va moure sense manies aquesta panxa tan poc convencional per a la dansa en el transcurs de FiraTàrrega, ahir ho ha fet a Manresa i té bolos a Tarragona i Barcelona per als propers dies. Arrossega vint quilos menys que a La Inopia, no té recança en fer servir la paraula tabú -«gordo»- i sua la cansalada durant gairebé tres quarts d’hora. Un exercici atlètic considerable on l’acompanya un capgros, un vestit de núvia, cintes, esquelles i un mantó que l’ajuden a expressar també la dimensió queer de la seva identitat. «Jo, abans, estava a favor de les etiquetes, però ara em defineixo d’una manera a la 1 del migdia i d’una altra a les 6 de la tarda o al vespre», afegeix. La samarreta que duia ahir lluïa el lema «Soy un manantial de grasa y fe». La primera la va exhibir sense pudor, la segona la predica amb l’exemple: «cal creure en alguna cosa, i no parlo de la fe cristiana, per tirar endavant».