Les cançons de Gossos sempre hi seran

L’Oriol Farré va ser molt sincer quan a les acaballes del concert va reconèixer que «això no ho hem fet per vosaltres sinó per nosaltres, perquè tocar amb aquests quatre col·legues (Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés, Santi Serratosa i Roger Farrés) és un plaer». El públic va aplaudir amb deliri perquè cadascun dels vuit-cents espectadors que van abarrotar el Kursaal entenien que la breu gira A reviure amb què els Gossos tanquen un silenci de cinc anys -i n’obren un altre de durada indefinida- va de trencar totes les barreres entre nosaltres i vosaltres i de fondre’s uns i altres, músics i fans, cinc nois de Manresa que ja són uns adults venerables i dues generacions de seguidors, per gaudir d’allò que transcendirà: les cançons, un repertori que ja és història de la música del país.

«Recordeu l’estiu del 93?», va demanar Natxo Tarrés a mig concert rememorant la data d’aquella «trobada iniciàtica» en què va començar tot. Per posar la concurrència a prova, més tard l’Oriol va demanar «que aixequi la mà qui va ser el 98 al Conservatori». El testimoni de les extremitats alçades exhibia el compromís de molts espectadors amb el grup nascut quan el boom del rock català estava en el punt de màxima ebullició.

Dijous i divendres van ser dues hores i quart de generositat. Amb Oxigen va començar la nit i Quan et sentis de marbre va posar la cirereta en un tram final apoteòsic amb Corren, Rera teu i Condemnats. «No ens abandoneu!», va implorar una espectadora a viva veu. «No, les cançons hi seran sempre», va respondre Tarrés sense mullar-se ja que «el que hagi de venir en el futur encara està per escriure». El Roger Farrés va donar «moltes gràcies per ser-hi sempre» a un públic que no es va poder contenir i aviat van ser no pas pocs els que van aixecar el cul de les cadires vermelles del Kursaal per ballar al ritme de temes com Tot és fosc, Solstici i Nits de glòria. 

«Haver pogut tornar i celebrar aquests concerts era important», van reconèixer des de l’escenari. «Llarga vida als Gossos!», va exclamar un seguidor. La vetllada es va posar en marxa a tot ritme, amb un joc de llums blancs sobre fons negre, va jugar amb la nostàlgia quan els músics es van arraulir per recordar els primers temps amb Mira’m bé, Voldràs tornar amb mi i El follet. I també hi va haver un moment de solidaritat per denunciar l’atrocitat de Gaza, en una nit que havia començat amb manifestants criticant a les portes del Kursaal que ICL patrocini el teatre.

«Quan arribis si pots envia’m una postal, o si vols una carta explicant com t’ha anat», canten a Quan et sentis de marbre. Fa 31 anys, Internet era una paraula estranya, avui ho són les cartes i les postals. Els Gossos han convocat durant dues nits públics de dues èpoques. La pregunta és: per últim cop?.