«Tenim romànic en un estat que fa pena»

Després de dedicar quaranta anys de la seva vida a l’ensenyament, Pere Bosch (Corbera Alta, 1950) va agafar el temps que tenia com a jubilat, el va orientar cap a la seva passió per l’art i hi va afegir les seva afició a caminar per la muntanya. De la suma de les tres coses en va sorgir una feina de divulgació del romànic que ja ha plasmat en dos llibres, el segon dels quals, «El Llobregat romànic en 32 rutes», va ser presentat el mes passat a la biblioteca de Navarcles en col·laboració amb Amics de l’Art Romànic del Bages. Subratlla que ell no és un expert i que el llibre està pensat, sobretot, per visitar patrimoni caminant.

La gent està molt interessada en guies de bars de tapes i de cales de la Costa Brava; les esglésies romàniques al final d’un camí de muntanya potser no tindran tan públic.

Potser no tant (riu), però em diuen que sí, que més o menys es va venent. L’interès pel romànic va tenir un moment àlgid els anys vuitanta i noranta, quan amb l’autonomia el país es va tornar a mirar a ell mateix i es van fer restauracions importants com les de les esglésies de Boí, el monestir de Sant Pere de Roda, o Sant Pere de Terrassa, que van captar l’atenció de la gent. Ara aquest moment dolç ha passat, però continua interessant.

El redescobriment del romànic coincideix amb el naixement del catalanisme i es torna a posar de moda amb el retorn de l’autonomia. Serà veritat allò de que és l’art nacional de Catalunya, o això són coses de quatre indepes?

Jo crec que aquesta idea de que el romànic és l’art del temps de la fundació de Catalunya encara està molt arrelada. De fet, el gòtic català és més important que el romànic, però el romànic és un art molt present al territori, n’hi ha per tots els racons.

El romànic de la Catalunya central té qualitat per comparar-lo amb el del Pirineu de Lleida, per exemple?

Hi ha peces extraordinàries, com Sant Benet de Bages, Sant Quirze de Pedret, o Santa Maria de Matadars, al Pont de Vilomara; també Santa Cecília de Montserrat, Sant Cugat del Racó, Sant Julià de Coaner... En general és un romànc modest, però n’hi ha molt, i agafat en conjunt és molt important. A la guia hi surten més de mig centenar de construccions.

I per veure moltes d’aquestes obres cal caminar bosc enllà i amunt..

Sí, per això la seva redescoberta té molt a veure amb el naixement de l’excursionisme i amb el fervor del romanticisme per tornar a l’essència del món rural. I per això la meva guia inclou fins i tot codis QR que t’enllacen amb el wikiloc, i dono dades sobre l’entorn. 

A sota de gairebé totes les esglésies gòtiques hi ha esglésies romàniques ensorrades per substituir-les. El gòtic li fa ràbia?

(Riu) No, però sí que sap molt greu tot el que s’ha ensorrat. I el que ens ha arribat sovint s’ha hagut de restaurant traient tot el que s’hi havia sobreposat al llarg dels segles. A la portada del llibre hi tenim l’església romànica de Sallent, que és la més gran de Catalunya de planta rodona, i que va ser restaurada per gent del poble, espontàniament.

En general el patrimoni romànic de la Catalunya central està en bones condicions?

Al Bages els Amics de l’Art Romànic han fet molta feina. El nivell general no és dolent. Però sí que hi ha casos d’abandó que s’haurien de resoldre. Per exemple, Sant Jaume d’Olzinelles, a Sant Fruitós; té una capella preromànica que qualsevol dia s’enfonsarà i que es podria recuperar amb poc esforç. Fa pena. Sant Andreu de Cal Pallot, a Puig-reig, seria un altre cas: un llamp en va ensorrar una part del campanar i no s’hi ha fet res. O Sant Vicenç d’Aladernet, que està apuntalada perquè no s’enfonsi però la veus i et cau l’ànima als peus.

A la guia cita més de mig centenar de construccions. La seva preferida? I una de poc coneguda per descobrir?

Sant Vicenç de Cardona és la meva preferida i diria que la més important. I cal descobrir Santa Maria de Matadars, al Pont. És una església acabada de restaurar. Visigòtica. S’hi ha d’entrar, i al llibre explico com fer-ho.

Efectivament: les esglésies romàniques moltes vegades estan tancades i no es poden visitar. Això no anima a anar-hi.

Sí, molt sovint és així. De Berga en amunt ha millorat una mica perquè amb l’ajuda de la Diputació s’han muntat horaris de visita a alguns llocs. En altres llocs no, per visitar l’església cal saber quin veí en té la clau i anar a trucar a la porta. I algunes ermites les manté una veïna que de tant en tant hi va a escombrar. El dia que aquestes persones no hi siguin no sé què farem. n

Subscriu-te per seguir llegint