L'amistat es posa a prova en un dia de molta pluja

Un secret de joventut. Una tempesta torrencial desenterra un bidó. Un fet amb data i hora. Tres amics i una cervesa artesana. Els ossos de l’irlandès, de Víctor Borràs, sota la direcció de Xavi Ricart i interpretada per Ivan Benet, Norbert Martínez i Ernest Villegas, amb producció de Teatre Nu, es va representar dissabte passat al Teatre Kursaal de Manresa encetant el novembre teatral.

En Llorenç, l’Héctor i el Xevi són amics des de petits, viuen en un petit poble del qual no s’han mogut. Els ulls escrutadors i les llengües esmolades marquen el ritme de la petita comunitat. Passen els anys i hi ha un fet que marca un punt d’inflexió. Potser ja no són amics, només són coneguts. Es retroben al cap del temps, han de parlar i prendre decisions. Però l’abisme els separa. Els rols dins la petita colla i aquell llunyà fet els van marcar: l’abús, la submissió, el lideratge, el victimisme es poden superar mentre el vincle és poderós però obren ferida quan la relació entre ells s’ha convertit en un llast i un fet els ha separat i aïllat. Incomprensió, acusacions, autodefensa.

Previsible, però intrigant

Els ossos de l’irlandès respira certa previsibilitat però l’autèntica essència i interès és com s'esgrimeixen tots els elements que es van presentant i el resultat, malgrat la previsibilitat, és que estan ben jugats. I el joc crea addicció, motiu pel qual no es cau en el tedi i activen l’interès de quin serà el camí que es prendrà i conduirà cap al perquè de tot plegat.

Però la peça acaba anant més enllà i la relació entre els tres homes destapa les flaqueses, els silencis i els retrets maquillats d’amistat més lluny d’aquell punt d’inflexió que va marcar l’inici del final. Cadascú va seguir amb la seva vida però hi ha alguna cosa que coixeja en cada un d’ells tot i haver tirat endavant.

Bon treball els dels tres intèrprets, Benet, Martínez i Villegas cada un en el seu definit rol de fatxenda, neuròtic i bonàs, tres aranyes que, a propòsit o no, han teixit la invisible teranyina en la qual estan atrapats. Alguns més supervivents que d’altres però tots amb una ferida oberta. Molt possiblement, no són cap mena de personatge innovador que aporti sorpresa però sí que en el seu propi modus operandi, l'actitud i el comportament, radica l’essència de cap on desembocarà el camí. Bona feina en la direcció de Xavi Ricart. I l’espai escènic, modest però efectiu i realista. Merescuts aplaudiments i a la sortida, qui volia podia tastar la cervesa que esdevé el punt àlgid d'Els ossos de l’irlandès.