Teatre Mòbil exposa a Manresa l’atrezzo de 4.500 funcions

Fa vint anys que feia vint anys que havia començat tot. Perruques i disfresses, un martell gegant, un micròfon tan alt que no hi arriba ni el locutor més alt, un cotxe tan petit que no s’entén que hi cabessin dos ocupants, una maleta apedaçada, un piano bonic i baixet, el carro de les veus perdudes, l’escala dels graons de poc fiar, la gosseta Tusca i, al fons, la tartana de Colossal com la gola negra del fons del pou que devora les mirades. Tot això i més ha abandonat per uns dies el magatzem de Teatre Mòbil i s’ha desplegat per la sala d’exposicions de la Plana de l’Om: la primera i l'última mostra del vestuari i l’attrezzo d’una companyia amb quaranta anys d’història que dissabte dirà prou amb una última funció a Manresa abans de tres o quatre bolos més emparaulats per tancar l’any en altres localitats del país. Punt final.

«La gent d’Imagina’t ens va fer la proposta, vam remenar pel magatzem i hem portat una petita part de tot el que hi ha», expliquen Atilà Puig i Jordi Girabal, les ànimes d’una companyia que durant disset anys també va comptar amb la presència de Marc Fonts. Són ells tres i Marcel Gros, amic de sempre, i la feina de Txema Rico, Carme Vidal i Esteve Porta per donar vida en forma de vestuari i escenografia a les idees més esbojarrades. I els milers i milers d’espectadors que han assistit a les funcions dels vint espectacles dissenyats pels Mòbil.«Quantes n’hem fet?», és la pregunta del milió: «més de 4.500», anota Girabal.

Teatre Mòbil plega després de 40 anys

L’última trobada de Teatre Mòbil amb el públic de la seva ciutat, Manresa, té data i lloc: aquest dissabte 14 de desembre a les 17.30 h al Teatre Conservatori. Posaran en escena un muntatge del 1987, Sing-Sing (La balada dels germans Nicolau), amb Marcel Gros com a tercer integrant. Una sessió de comiat que es vesteix amb l’exposició a la Plana on es projecta un audiovisual de la companyia, i estarà oberta fins al diumenge en horari de tarda.

Un estol de barrets penja de les branques d’un penja-robes, però de l’estesa destaca una perruca amb història. «Me la vaig posar per primer cop quan tenia 14 anys», recorda Puig: «fèiem una obra a Artés, Aigües encantades, de Ferrater, i jo feia de mossèn, em van deixar la perruca per semblar més seriós i anys després va servir per espectacles dels Mòbil». Cada peça explica un moment d’una biografia compartida per petits que ara són grans i ja tenen petits que riuen i baden amb les pel·lícules que es munten Puig i Girabal cada vegada que trepitgen la fusta.

«Aquesta escala té moltes capes de pintura», reconeix Girabal mentre juga a pujar el primer llistó, que indefectiblement se’n va a terra. Només cal imaginar-se’l repetint l’escena en una funció i les rialles innocents que la coregen des de la platea. Prop seu, el cap d’un drac que «es va fer servir en la primera edició del Correfoc», recorden els artistes. Aquesta peça d’attrezzo ja «la utilitzàvem amb el grup El Setrill», i va aparèixer a Prouta Comèdia, la producció del 1984 que va inaugurar una carrera que ha estat quilomètrica.

Venut, cedit, llançat

Quaranta anys d’escenaris donen per a acumular molts trastos. I per arribar al dia en què ja no t’hi cap res més. «Què en farem? Si a algú li interessa, ho venem, també ho podem donar, i si no ho llançarem», se sincera Girabal. «Ho podríem cedir, però tampoc hem fet una crida pública, de moment estem concentrats en tancar aquesta etapa, després ja veurem», reconeixen a l’uníson. Entre els materials exposats hi ha els cartells de cada obra que, afortunadament, no corren perill: «me’ls quedaré jo per conservar-los», indica, tranquil·litzadorament, Jordi Girabal.

Al fons de la sala de la Plana, un vehicle atreu l’interès de l’espectador. «El primer dia, vam haver de fer mans i mànigues per fer-lo entrar a la furgoneta», reconeixen. És ni més ni menys que el carro de l’espectacle Colossal, del 2005, tot fusta, grans rodes de radis, vela, porta i finestra. «Ha fet molts quilòmetres, aquest carro», recorden, pouant en la memòria. 

Carretera i manta durant quatre dècades per portar l’alegria als infants -i els grans que els acompanyen- tant als enyorats anys 80 com en els tecnificats dos mil. «Els nens sempre són nens», reflexionen: «els espectacles més recents tenien més ritme, perquè ara tot és perenne, però sempre hem procurat que no hi hagi estones mortes». Un propòsit assolit gràcies al saber fer escènic i a la potència simbòlica i visual d’un grapat de trastos.