«’L’estaca’ està ben viva, la lluita per la llibertat no s’acaba mai»

El primer record de L’estaca? Joaquim Vilarnau (Manresa, 1966) no ho té clar, però s’aventura a dir que «la devia escoltar anant en cotxe amb els pares en un caset del disc Gener del 76». Fos quina fos l’experiència iniciàtica, el resultat és una passió per l’emblemàtica cançó de Lluís Llach que l’ha dut a escriure un llibre sencer. Avui (19 h) el presenta a la Llibreria Parcir de Manresa en una trobada oberta al públic en què també participarà Joan Vilamala, d’Els Esquirols.

Quina relació té Lluís Llach amb «L’estaca», avui en dia?

Als anys 80 va arribar al punt que cantar-la li semblava una pedanteria i volia fer altres coses, però la gent li demanava i creia que era de mala educació no tocar-la. Ara ja fa molts anys de tot plegat i li fa gràcia saber totes les aventures viscudes per la cançó, que diu, per cert, que no li ha donat gaires drets d’autor.

Què té «L’estaca» que el subjuga tant que n’ha escrit un llibre?

Tinc una certa obsessió per les versions, tinc discos com un de versions de Dylan en francès. Un dia vaig començar a fer llista de versions de cançons catalanes com L’estaca, Al vent, Qualsevol nit pot sortir el sol, ... El 2012 vaig escriure un article per l’Enderrock i me’n van sortir 55 de L’estaca. El 2018, pels 50 anys de la cançó, vaig fer un article llarg i, un cop publicat, vaig rebre un correu on em deien que m’havia deixat la versió turca. Em vaig posar a buscar més versions compulsivament.

Tantes com 460.

No vaig dir res fins que vaig tenir la feina gairebé acabada. I vaig posar punt final perquè si no, al final, L’estaca m’hauria tombat a mi. Explico que és una cançó filla del maig del 68, per això contextualitzo els anys 60 i parlo de París, però també de Praga, Mèxic, Vietnam així com de Catalunya. I de l’avi Siset, la metàfora de l’estaca, com es va fer, la censura, la dimensió internacional.

Sobta que, mig segle després, encara hi hagi versions noves.

Del 2018 fins ara, se n’han fet moltes; de fet, la meitat de les 450 són dels últims deu anys. Segur que se n’han escapat algunes. Una va aparèixer a Xile en un casset no venal després del cop d’estat de Pinochet. Buscava versions de Xile i Argentina i un dia vaig veure que algú havia pujat a youtube un casset e cançons de Llach. Vaig parlar amb qui va fer les adaptacions i qui la va cantar em va dir que no recordava si s’havia editat. El llibre va sortir al setembre i, des d’aleshores, ja han sortit quatre versions més. El 80 per cent són d’aquest segle. L’estaca no és una cançó del passat, és ben viva.

Això parla bé de la cançó o ens indica que el món està fatal?

A la República de Belarus està prohibida. La lluita per la llibertat no s’acaba mai, L’estaca és infinita, es poden fer moltes revisitacions. En el llibre he ampliat molt la relació de Polònia amb la cançó, que Jacek Kaczmarski va titular com Mury. El 1983, la policia va matar un noi que tocava L’estaca amb una flauta al carrer. És la nostra contribució al cançoner revolucionari mundial com Bella ciao, Grandola Vila Morena i Hasta siempre, Comandante.

«L’estaca» ha pres vida pròpia.

A Polònia, l’estaca és un mur; en cors, una cadena; en altres llocs parlen de jou, de tanca, ... La cançó la protagonitza l’avi Siset, però hi ha indrets on el personatge canvia i s’aprofita per fer homenatges a figures locals. I on no és una adaptació lliure, continua tenint un component reivindicatiu i de lluita, com el 2011 a la revolució tunisiana.

En quants idiomes?

S’ha versionat en quaranta idiomes, algun que ni sabia que existia, el liornès, el való, l’alsacià, el lígur, ... Tampoc sabíem que hi ha versions en idiomes com el suec i el noruec. Hi ha històries que et posen la pell de gallina. Un periodista alemany que va cobrir les mobilitzacions del 2017 a Catalunya va sentir que la gent cantava L’estaca davant del Parlament, va buscar informació de la cançó i va descobrir que un duet artístic, Hein & Oss, format pels germans Heinrich i Osswald Kroher, va fer una versió als anys 80. Va fer un arranjament nou i va anar a un bosc ocupat per activistes ecologistes per interpretar-la: es va adonar que se la sabia tothom.

Què hi pinta la Maria Aurèlia Capmany en aquesta història?

Això el Llach sempre ho ha explicat. L’Espinàs, que estava a la discogràfica Concèntric, li va dir que anés a veure la Capmany i La columna, el títol original, es va convertir en L’estaca.

En Llach ja tenia la intenció de fer una cançó reivindicativa?

Hi havia molta mala intenció en aquestes lletres, però era impossible que imaginés tot el que va venir després. A més, la va incloure en la cara B d’un disc EP, i com a segona peça, no hi cabia tota i la va haver de retallar. És una cançó que no ha estat mai promocionada, primer la van autoritzar, més tard la van prohibir, però va haver-hi un temps en què estava prohibida a Barcelona, però no a Madrid i Llach la va poder cantar tornant d’un viatge a Cuba. En un concert va dir al públic que no podia cantar-la i la van tocar perquè ho fes la gent. Ho va fer molts cops.

Explica en el llibre que Llach no va fer una peça pròpiament antifranquista sinó més pròpiament anticapitalista.

En contra del sistema que permetia l’existència de gent com Franco, però la gent la va interpretar com a antifranquista, aquí i a fora. I no és pas una interpretació que desagradi al Llach. El Francisco Alguacil, policia de la Brigada Político-Social destinat a Manresa, rememora que a vegades la seva feina era anar a concerts a comprovar que es complia la prohibició de cantar les cançons censurades, i anava a concerts que no eren del Llach on també es cantava i se n’anava a casa amb la cançoneta ficada al cap.