«La banda sonora d’una obra o una pel·lícula expressa emocions»

Feia un parell d’hores que havia baixat de l’escenari i passejava amb els pares per Ciudad Rodrigo quan «dues senyores es van aturar a felicitar-me, em van dir que els havia agradat molt la música i em van demanar si em podien donar una abraçada». La protagonista de l’escena és Núria Sarró (Manresa, 2000), pianista, compositora i autora de la banda sonora de l’espectacle Jo, Tarzan, de la companyia lleidatana Festuc Teatre, que a finals d’agost va guanyar el Premi del Públic al Millor espectacle per al públic familiar i infantil en la prestigiosa Fira de Teatre de Castella i Lleó. Fa uns dies, es va publicar a les plataformes digitals l’àlbum de la BSO de l’obra, amb el suport de CM Records, el segell de Cases de la Música.

Quina experiència ...

Va ser una sensació molt forta. El teatre estava ple, em van agrair la feina i em van fer pujar, tothom em mirava, no hi estic acostumada. La gent estava encantada amb la música de Jo, Tarzan. Uns dies abans ja havíem fet la prèmiere a Corbins, i vaig tenir una sensació que no sé descriure, satisfactòria, maca... Estar sentint la teva música en altaveus grans, amb els pares, els tiets. Tothom va sortir molt content.

Com comença la seva passió per la música?

Al meu germà Nil, que ara és regidor a l’Orquestra Simfònica del Vallès, el van apuntar al Conservatori de Manresa, i quan jo vaig fer cinc anys també hi vaig entrar. En aquesta edat fas iniciació, i després amb 7 ja tocava el piano. Vaig fer tot el grau professional fins al 2018, i després vaig anar al Conservatori del Liceu, a Barcelona, quatre anys més, i vaig obtenir el títol superior de piano en interpretació clàssica.

Volia ser pianista?

El 2022, quan vaig acabar la carrera al Conservatori, vaig fer el màster en composició aplicada per a mitjans audiovisuals i escènics, és a dir, bandes sonores. Va arribar un moment en el qual vaig veure que el món de la interpretació del piano, un instrument no orquestral, demana destacar molt, i jo m’estimo molt el piano, però vaig veure que hi havia més opcions professionals si estudiava per fer bandes sonores.

Té compositors de referència?

M’encanta John Powell, em fixo molt en la seva forma de crear tota la música de la pel·lícula. També el John Williams, tot ho ha fet a mà, ho té tot dins el cap. I Michael Giacchino, que va fer la música d’Up. La música és molt important i no ho sembla, però quan estàs al cine i no hi penses és senyal que no molesta i, per tant, està molt ben feta.

Com va conèixer Festuc?

Fa un temps vaig penjar un vídeo amb un treball meu al portfolio i el vaig enviar. Un amic de la família ho va veure i em va dir que ho reenviaria a uns amics seus, el Pere Pàmpols i l'Íngrid Teixidó, de Festuc Teatre. Un dia es van posar en contacte amb mi perquè els agradava el que havien escoltat i volien parlar i vaig aprofitar un dia festiu per anar a veure un bolo i trobar-nos. Va ser molt fàcil treballar amb ells.

Com treballa el compositor durant el procés de creació, en aquest cas, d’un espectacle teatral?

El Pere i la Íngrid em van explicar les característiques de la música que volien. Hi havia tres idees: la selva, la tristor i la màgia, i a partir d’aquí vaig desenvolupar la música.

Sense veure el que feien els altres membres del muntatge?

Exacte. De fet, l’escenografia del Joan Pena es va anar construint al mateix temps. Va anar avançant tot alhora, jo treballava a l’ordinador, amb Midi, fent servir les llibreries d’instruments per a l’orquestració.

Li van demanar un minutatge?

No, em deien per a què feia falta cada música, per a quines situacions havia de ser i, a partir d’aquí, vaig anar treballant, amb un feedback constant. I jo, quan podia, hi anava. Un dia feien proves de llums, d’escenografia, ... i quan vaig arribar vaig sentir que estaven xiulant el tema que jo havia compost. Se’m va posar la pell de gallina. Vaig enviar tota la feina el dia 15 d’agost a la nit, potser ja era el 16. A partir d’aquí, jo ja havia fet la meva part, tot i que al setembre vam gravar una veu per a una cançó de l’espectacle.

Podrà escoltar la seva banda sonora a Manresa?

Sí, l’any vinent Festuc portarà el Jo, Tarzan al Kursaal. Tenen moltes actuacions i crec que serà al novembre. L’espectacle té una durada de 50 minuts, i hi ha mitja hora de música.

I ara, què?

A Festuc m’han dit que han quedat molt contents i que compten amb mi per a la nova producció que faran l’any que ve. Només en fa un que em vaig graduar i ja he fet la banda sonora d’una obra de teatre. Vull continuar per aquest camí, per la composició de bandes sonores, m’agradaria poder fer pel·lícules. Soc jove i em toca enviar correus, penjar material a Instagram, fer-me conèixer a linkedin, buscar productores, ...

Hollywood és un somni?

Estaria bé, eh! Potser Hollywood no, però de moment seria una opció anar a Gran Bretanya o Hongria, on hi ha estudis de gravació de bandes sonores, ... M’ho estic pensant, però de moment vaig construint la meva carrera aquí. Tot just he començat i he de veure cap on va. Vaig fent coses, com la cançó d’un espectacle de la companyia de teatre BHM, que fa espectacles en francès per a escoles i va per tota Espanya.

El seu pare és Lluís Sarró, integrant del grup de folk T’Embolica la Troca. Toca amb ell?

El meu germà Nil i jo fem reforç al grup de tant en tant, i també soc la pianista acompanyant de la Coral Eswèrtia, del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Però, tot i que m’encanta tocar, i no he deixat el piano, no vaig cap al vessant interpretatiu, em costa gestionar la pressió dels concerts.

Contempla entrar en el món del teatre musical?

El teatre musical és diferent al món de les bandes sonores. En el teatre musical, la música explica la història, però una banda sonora ajuda la interpretació, l’escena, els diàlegs, ... Una banda sonora expressa emoció.