Entrevista a El Pot Petit: “Durant anys s’ha menystingut l’oferta infantil”

Amb 15 anys de trajectòria i un cançoner farcit de personatges icònics, Siddartha Vargas i Helena Bagué -en Pau i la Jana pels més petits- han fet d’El Pot Petit el buc insígnia dels espectacles familiars de casa nostra. Després d’un 2024 intens en què han estrenat disc (Potes enlaire!), conte (Ona, l’estrella del pop), programa televisiu propi (El mon del Pot Petit) i nou espectacle (El gran salt!), ara comencen l’any fent estada al teatre Victòria de Barcelona fins el 12 gener i, després, amb una gira per Catalunya.

Les seves cançons sonen tant per acompanyar festes d’aniversari com per animar canalla malalta als hospitals. Quin és el secret?

Helena Bagué: Crec que la música és màgica. No hi ha una explicació racional i no sabem quina és la tecla, però és molt fort que les nostres cançons puguin estar presents en tot tipus de moments. La música ens arriba per un canal molt més directe que transforma els nostres estats d’ànim. Que els nostres temes tinguin part d’això és molt bonic i més quan penses que molts nens i nenes ja els portaran per tota la vida.

Siddharta Vargas: I, segurament, si aquests nens i nenes algun dia tenen fills també els passaran aquestes cançons i els les cantaran. A mi em fa molta gràcia quan anem a un concert qualsevol i ens trobem adolescents que ens havien vingut a veure de petits. Aquí veiem que hem passat una generació, i això és una de les coses més boniques i extraordinàries.

HB: Això és bonic, però alhora et fa adonar de que t’estàs fent gran (riu). També és bonic veure que portes molts anys en aquest sector, batallant i fent evolucionar el teu projecte, ja que els concerts que van veure aquests adolescents no tenen res a veure amb els que fem avui en dia.

Què representa ‘El gran salt!’ com a nou espectacle?

HB: Per nosaltres ha sigut un salt a molts nivells, amb una escenografia molt vistosa i que ens dona molt joc i també a nivell de repertori, ja que hi hem incorporat pràcticament totes les cançons del nostre nou disc. A més, a nivell musical intentem a cada gira fer un nou salt a nivell d’arranjaments i de riquesa. Creiem que és un espectacle potent i que tenim un directe del que en podem estar molt orgullosos.

De fet, s'han definit sempre com un grup familiar i no infantil.

SV: Quan vam crear El Pot Petit teníem molt clar que volíem que els nostres espectacles no només fossin pels infants, sinó també per a les famílies que els acompanyen. El nostre públic no va sol als concerts i volíem que els acompanyants també se sentissin interpel·lats i que tinguessin ganes de venir i de repetir.

Es respecta més, a dia d’avui, l’oferta familiar que quan van començar?

HB: Quan vam començar, a les festes majors hi havia els escenaris pels grups per adults amb les millors condicions tècniques i a nosaltres ens enviaven a tocar a peu pla a un racó. Durant anys, amb l’argument que era una cosa per a nens es menystenia una part de l’oferta. Nosaltres ens vam cansar de veure que cada cop ens ho treballàvem més i que el públic responia millor i vam començar a reivindicar posar-nos on crèiem que havíem d’estar. Ha sigut una batalla molt llarga i dura, però per sort no hi hem estat sols i hem treballat amb gent com ara la Dàmaris Gelabert, els Xiula o els Reagge per Xics. Entre tots hem anat posant la música familiar on toca i on les famílies volen que estigui, ja que si ofereixes productes en bones condicions a les famílies, elles responen. Encara queda molta feina per fer, però els nens i nenes són el públic del present, no el del futur. Per això els hem de donar espectacles en bones condicions.

Com ara quines?

SV: Sempre expliquem als programadors que el públic infantil és més sensible i que s’han de tenir més coses en compte que amb els adults. Son més vulnerables i, per exemple, no els pots tenir a ple sol a les 12 del migdia a l’estiu. Tampoc pels artistes. I això a dia d’avui encara és molt difícil de fer entendre.

Disc, conte, espectacle, televisió... Déu n’hi do quin 2024!

SV: Sí! Aquest any volíem tenir temps per fer tots aquests projectes i, tot i que al final no n’hem tingut tant, estem molt satisfets de la feina feta. Hem fet un disc que teníem moltes ganes de fer-lo amb nous ritmes, nous estils, fer lletres més compromeses.... Volíem fer cançons que feia temps que teníem en ment però que no trobàvem el temps per fer-les. Si fem una visió global de l’any veiem que hem fet el que volíem fer i com ho volíem fer.

De fet, el primer senzill ‘La DJ Güí’ sona molt diferent al que havien fet fins ara.

SV: Va ser plenament conscient que fos el primer impacte del disc. L’altre dia un pare que ens segueix des de fa anys ens deia que quan va escoltar el disc havia notat una evolució en la nostra música però també un retorn a l’essència dels nostres inicis. Feia molt temps que volíem fer una cançó sobre una DJ que no fos electrònica, sinó que ho pogués tocar una banda i sonés bé. Però dins d’aquest disc també podem trobar ritmes més llatins, rock... Hem anat a tocar coses que ens han vingut de gust.