Daniel Anglès emociona i s’emociona a Manresa celebrant 30 anys als escenaris

Vestit amb unes botes amb talons altíssims que només eclipsava una faldilla curta plena de lluentons que "omplia d’estels la platea" del teatre Kursaal de Manresa. Aquesta va ser la carta de presentació amb la qual va sorprendre Daniel Anglès tots els aficionats dels musicals que omplien les butaques de l’equipament manresà. Una estratègia que no només va servir a l’artista barceloní amb arrels calafines per a captar l’atenció dels presents, sinó que el van ajudar a deixar enrere aquella por i respecte que es té des de damunt l’escenari, "sobretot quan fa tants anys que no hi has de pujar" bromejava Anglès en els primers compassos del concert.

El més curiós és que amb el d'ahir al vespre, el director artístic i intèrpret barceloní commemorava una llarga trajectòria a sobre dels escenaris: 30 anys. Tres dècades en les quals ha interpretat alguns dels seus papers somiats en espectacles de teatre musical, encara que no tots, com aniria explicant al llarg de la vetllada, i que curiosament, o no tant, Manresa hi té un lloc especial. La raó principal és que el 1997, precisament al teatre Conservatori de la capital bagenca, Anglès va actuar per primera vegada en un musical lluny de la seguretat que li donava el Teatre Condal de Barcelona.

Ha crescut molt des d’aleshores, ho ha fet des d’un punt de vista artístic, personal i humà, però sobretot ha guanyat una experiència que li permet ser ell mateix damunt d’un escenari. "Aprens que quan t’emociones, el millor és deixar-ho anar tot, no reprimir-ho" confessava. I ahir, amb les emocions a flor de pell, es va encomanar a la seva trajectòria i a la seva veu, per a emmudir un Kursaal que no va dubtar a reconèixer mitjançant llargs i sonors aplaudir totes les seves interpretacions.

30 anys sobre els escenaris donen per molt. Per enamorar-te, desenamorar-te, patir, tornar-te a enamorar, desenamorar-te de nou... Però el que donen sobretot és posada en escena. Saber sortir de qualsevol situació inesperada en qualsevol moment. Hi ha artistes que prefereixen fer-ho sense que el públic ho noti, no és el cas d’Anglès. Ell, en canvi, no se n’amaga. El primer contratemps que va tenir, va donar a conèixer una de les seves acompanyants a aquesta gira, la baixista i contrabaixista Cristina Membrive, a qui li va caure la petaca del so mentre canviava d’instrument entre cançó i cançó. Un entrebanc que va utilitzar per a emfatitzar una feina sovint eclipsada, la dels músics, que com en el cas de Membrive celebrava 20 anys de trajectòria.

De fet, Anglès va professar amor gairebé etern pels vuit artistes que l’acompanyaven damunt d’un escenari decorat amb una estètica molt americana, dels vuitanta, que recordava fàcilment al Broadway més clàssic. Qui més elogis es va endur va ser el berguedà Sergi Cuenca, que és el director musical de 30 anys lluny de Broadway i que ha arranjat la totalitat de les cançons que "no saps per què, però formen part de la teva vida" i que fan brillar la veu d’Anglès.

Una extensa trajectòria també et permet crear sinergies i relacions laborals i personals. Alguns amb els quals has treballat i vols repetir, d’altres amb els quals sempre ho has volgut fer, i alguns, molt pocs, amb qui compartir tota la teva vida. Com no podia ser d’una altra manera, Anglès ha creat tota mena de vincles, i els ha portat sobre l’escenari. El primer a aparèixer va ser la seva parella, el també actor a musicals Víctor Arbelo, amb qui es van lluir amb temes del musical Rent. I «aprofitant que li quedava a prop i que no havíem cantat mai junts», Anglès i la surienca Beth van enamorar el públic amb un duet a piano que va contribuir a la llarga i sonada ovació final que el públic manresà va dedicar a Anglès.