«Aquest és un any increïble»

Déu-n’hi-do de tot el que arriba aquest any de Miki Esparbé! Dues sèries, tres pel·lícules, una obra de teatre...

És un any boig. Saps quan rodes, però no saps quan estrenes. I s’han acumulat projectes: la sèrie La chica de nieve 2, que s’estrena avui; una altra de policíaca en què surto poquet, Asuntos internos, de TVE, que arriba d’aquí dues setmanes. I les pel·lícules Wolfgang (Extraordinari), que s’estrenarà el 14 de març; i Frontera, que és previst que arribi a finals d’any. I també faré teatre. Estrenarem el 21 de febrer, que ja és a tocar, un muntatge molt maco a Madrid, que a la tardor portarem a Barcelona, al TNC. És un any increïble, no t’enganyo. Això nostre és aleatori i boig. Enllaçar projectes ja és un somni, però és que aquest any està sent molt bonic! 

Anem a pams. Quan fa més o menys un any va venir a Manresa amb la gira de L’illa deserta, de Marc Artigau, ja va comentar que ho compaginava amb la gravació de La chica de nieve 2, la sèrie que justament s’estrena avui. Com ho viu això de gravar i que no s’estreni fins un temps després? 

Al final t’hi acostumes. Saps que, més o menys, la finestra és al cap d’un any. I a vegades passen coses absurdes, com que els periodistes veuen la sèrie o la pel·li abans que nosaltres. Però habitualment, abans de la promoció, ens deixen veure el contingut de la sèrie fresquet. I, és curiós, perquè hi pot haver seqüències que ni recordaves.  

A La chica de nieve 2: El juego del alma, basada en la novel·la supervendes de Javier Castillo, s’incorpora al projecte en la segona temporada, fent de Jaime, un nou company de Miren Rojo (Milena Smit) al diari Sur i afrontaran un nou cas d’investigació a Màlaga. 

Entro directament a la segona temporada i això no ho havia fet mai. Està bé perquè ja coneixes prèviament el to de la sèrie, que vaig gaudir com a espectador. La sèrie ha funcionat, està al top 10 a escala global i, per aquesta banda, la responsabilitat és molt alta i has d’estar a l'altura. Però l’equip m’ho va posar molt en safata, sincerament. No puc ser objectiu, però és una aportació bonica a la saga.

«La chica de nieve: El juego del alma», un thriller «macabre»

El seu personatge és un periodista d’investigació que arriba fugint del seu passat i intentant recuperar la seva reputació. És un caramel·let? 

És uncaramel·lett. A diferència de Miren Rojo, que té un carisma lligat a la foscor, amb una ferida molt gran, el personatge que interpreto és el contrapunt lluminós. Els han imposat treballar en equip i, al principi, ella és la més reticent, però acaba cedint a la seva professionalitat. Amb el seu caràcter proper i atent, sempre amb un somriure, aconsegueix treure el millor dels testimonis. En el viatge que fan els dos al llarg de la temporada, treuen la millor versió d’ells mateixos.

Una de les coses bones de tot el que hi ha per estrenar és que són gèneres molt diferents

Milena Smit va debutar amb David Victori, un altre manresà, a No mataràs (2020). Com ha estat treballar amb ella? 

La Milena és un exemple de la indústria del cine que és molt excepcional. Té la sort que un director com el David aposti per ella, i la seva següent pel·lícula és amb Almodóvar [Madres paralelas]. Ha tingut el privilegi i la sort en la seva curta carrera, però ella és molt generosa, i està al peu del canó per estar preparada davant del repte de defensar el protagonisme de la sèrie. Pateix molt a la sèrie i manté el nivell d’exigència. Tenia ganes de tenir un contrapunt proper a la seva quinta, amb qui pogués entendre’s. Vam passar bones estones, tot i que la trama és molt fosca.

Crec que no ha treballat mai amb en David Victori... 

Quan estudiàvem a la Salle, a ell ja li agradava la direcció i a mi la interpretació, i quedàvem per reproduir seqüències de pel·lícules, en un taller improvisat entre col·legues. I quan jo estava estudiant interpretació, vaig saber que rodava un curt, protagonitzat per Santi Millán [Reacción, 2008], i li vaig demanar feina d’auxiliar, i em va deixar fer de claquetista. Va ser una experiència xula. Ens anem creuant en la indústria, però el veig molt poquet.

Li agradaria treballar amb ell? Dos manresans en una pel·lícula...

Sí, home, sí!

Com ha dit, la seva vocació ve de lluny. S’imaginava poder arribar al punt d’escollir entre guions de teatre i cinema?

Vaig començar als Carlins! Quan estàs estudiant, sona molt utòpic tenir feina i després poder-la encadenar. És important tocar de peus a terra constantment. Treballar és un privilegi i hi ha variables que no depenen d’un mateix. Per això hi ha amics que no poden estar en actiu. No és una indústria justa. En aquell moment, ni de broma et pots plantejar: «En tindràs 41 i just el mateix any estrenaràs tres pel·lis, dues sèries i una obra de teatre». No hauria entès res. No m’han regalat res, però tinc una gratitud molt gran per la indústria, el sector i les oportunitats.

Miki Esparbé, actor: «Els dubtes t’assalten tard o d’hora»

Anem al cinema pendent d’estrena. Primer arribarà Wolfgang (Extraordinari) de Javier Ruiz Caldera. Un cop més ensopega amb la paternitat... 

Vaig començar a fer interpretació després de fer humanitats, no vaig ser un actor adolescent. Em vaig estrenar amb un Predictor [Barcelona, nit d’estiu], i ja no pots tornar cap enrere. Tinc la sort que m’encanten els crios. Tinc quatre nebots, dos ja són molt grans. I treballar amb nens t’obliga a estar molt despert, perquè tot el que t’ofereixen és bo. No s’ha d'abaixar la guàrdia. És així de fàcil i de complicat. La pel·lícula comença amb un to còmic, però pots acabar amb la llagrimeta.

És el moment d’aixecar projectes que m’agradaria consumir com a espectador

Al drama històric Frontera, de Judith Colell, torna a coincidir amb Maria Rodríguez Soto, amb qui ja va treballar a L’illa deserta. 

Una de les coses bones de tot el que hi ha per estrenar és que són gèneres molt diferents. És un regal. Frontera és un drama basat en fets reals, quan en la postguerra moltíssims jueus intentaven travessar la frontera. I amb la Maria ha estat maco trobar-nos rodant, que fins ara no ens havia tocat. Perquè pots passar-te tota la vida sense coincidir i llavors trobar-te en tres projectes seguits.

Són dues pel·lícules en català. Com s’ha de valorar? 

Li hem de donar el valor que té. Crec en el poder de la llengua. Amb El 47 i Casa en flames es nota perfectament l’increment de pressupostos, i estem encaminats per seguir treballant en la línia. És brutal poder rodar dues pel·lis en català. Tant de bo es mantingui.

A més, participa en la comèdia romàntica La meva amiga Eva, de Cesc Gay, que és previst que s’estreni al setembre. 

Hi trec el cap, sincerament. És un director que m’encanta. El seu to, el punt de vista... Som veïns de Gràcia i, quan ens trobàvem, li demanava quan arribaria el moment de coincidir. Em va dir que tenia una cosa petita, amb la Nora Navas, en Juan Diego Botto, l’Àgata Roca... I jo li vacil·lo i li dic que he entrat en la seva filmografia per la porta gran: assegut en una taula, parlant d’amor i desamor... És el més reconeixible en el seu treball!

El que ja és immediat és l’estrena de l’obra de teatre Los nuestros, de Lucía Carballal, a Madrid. He vist que coincideix amb la festa a la Llum a Manresa. 

Ostres, doncs sí. Fa dos anys, també al Centro Dramático Nacional (CDN), però en un a altra sala, vaig estrenar una altra obra amb la mateixa autora, Los pálidos. Expliquem la reunió d’una família jueva en els 7 dies de l’Avelut, el dol per la mort de l’àvia. En tinc moltes ganes, perquè és un text molt poderós. És un repte dels més complicats a què m’he enfrontat.

Destaca que l’obra també es podrà veure a Barcelona. 

Sí, per diversos motius. Los pálidos va funcionar molt bé a Madrid i em va saber greu que no viatgés. També és especial per l’autora i directora, que va fer part de la seva formació a l’Institut del Teatre, i li fa il·lusió tornar a Barcelona. Ara [el 4 de febrer] el David Selvas també estrenarà un text seu, Les Bàrbares, al teatre Borràs. Potser vindrà al Kursaal! 

A l’estiu es va fer una exposició a l’Espai7 de Manresa dedicada al seu pare, Miquel Esparbé, que repassava la seva trajectòria. Quina influència ha tingut en la seva vocació d’actor? 

No ho sabria dir, és una qüestió inconscient. És poc habitual veure el pare treballant a l’estudi de sota a casa, de dilluns a diumenge. He vist que la feina creativa és molt sacrificada. Quan li vaig dir que em volia dedicar a això, en l’estira i arronsa, em va dir: «patiràs molt, però seràs molt feliç». El pare és el primer que vol saber què faig, i li fa molta il·lusió.

Tots dos han rodat curts. Té encara el cuquet de dirigir? 

Vaig fer dos curts [El palo, 2015; i Niña de Papá, 2016] i fins ara no m’he atrevit més. Ho he deixat reposat per tenir una bona història per explicar. Però el cuquet de la direcció el tinc latent... també el de producció. Des d’una posició privilegiada dins de la indústria, és el moment d’aixecar projectes que m’agradaria consumir com a espectador. I no crec que quedi lluny. Amb Marc Artigau i Dani Amor hem escrit la sitcom Superilla, un dels tres projectes seleccionats per Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. No hi ha el compromís d’aixecar-la, però està sobre la taula, i pot passar.