El deliri montserratí d'Anna Belmonte

La silueta inconfusible del massís de Montserrat s’imposa com una presència física i espiritual des de nombrosos punts de la Catalunya Central. L’Anna Belmonte (1996) l’albirava a la seva Esparreguera natal amb un punt de vista diferent del que tenia quan va anar a viure a Marganell, després a Monistrol de Montserrat, fins i tot des de la masia enlairada de Perafita, al Lluçanès, quan va treballar a les coves de Collbató i ara a Manresa, la ciutat d’on n’és veïna des de fa poc menys d’un any. El perfil altiu i oníric de la muntanya també es pot contemplar dins les quatre parets de l’Espai7 del Casino, en l’exposició de les obres participants en el 16è Premi Muncunill Roca d’artistes joves, gràcies al quadre Variacions de Montserrat. Un oli guardonat pel jurat, que va deixar vacant el primer premi, però va voler reconèixer el talent de Belmonte amb un accèssit, dotat amb 1.200 euros. La mostra és oberta al públic amb entrada lliure fins al divendres 21 de febrer, dia de la Festa de la Llum a la capital bagenca.

El Premi Muncunill Roca queda desert i Anna Belmonte obté un accèssit

"La història del quadre sorgeix de la transformació del paisatge després d’un incendi", explica Belmonte. "Cada cop que miro aquesta pintura en trec conclusions noves", afegeix una artista a qui el pinzell li és familiar des de petita tot i que també ha treballat amb la fotografia i ha participat en algunes mostres col·lectives dins l’àmbit universitari.

"Vivia en una masia a Perafita i estava contenta perquè tenia a les golfes el meu propi espai per pintar", explica l’artista del Baix Llobregat. "Abans ho feia en un lloc més petit i vaig aprofitar per fer una peça d’unes certes dimensions, 100x81 cm, que alhora vaig poder presentar al premi perquè està reservat a peces de gran format". D’aquell habitatge, però, Belmonte en va haver de marxar i es va endur el quadre de retorn a la faldilla de Montserrat, primer a Monistrol i sempre a Esparreguera, amb un parell d’anades i vingudes del domicili familiar. "Finalment, a casa vaig trobar la tranquil·litat necessària per acabar-lo", afirma.

"La idea inicial era parlar del bosc que es va cremar en l’incendi del Pont de Vilomara, m’interessa la qüestió de la gestió forestal", apunta Belmonte: "primer era un bassal d’aigua perquè un dia, després dels focs, vaig anar a passejar pel bosc, un bosc cremat és impactant, vaig fer fotos i em vaig fixar en un bassal on es reflectien els arbres cremats i els brots tendres".

La pintura, però, "no era realista sinó més aviat abstracta" i la distorsió de les modificacions que anava aplicant l’artista a l’obra van acabar convertint "les branques en agulles", els característics pics de Montserrat. "La paleta cromàtica es construeix sobre una base de colors suaus i neutres -beixos, grisos i blaus freds- que transmeten serenor i introspecció", explica Belmonte: "els tocs subtils de taronja i vermell introdueixen accents vibrants que aporten dinamisme i vitalitat al conjunt, suggerint una tensio altent entre calma i energia".

Un resultat inesperat per a una obra guardonada que porta per títol Variacions de Montserrat i forma part de la sèrie Deliris montserratins de la qual en té altres teles acabades. «És la sensació que em transmet la muntanya», afirma Belmonte, conscient que «hi haurà més deliris, és un tema recurrent, vull continuar experimentant el tema del bosc. M’interessa el món forestal i segueixo amb interès el Marc Castellnou i la qüestió de la migració del bosc cap al Pirineu a causa del canvi climàtic. Els boscos ja no viuen en el seu rang climàtic i, a mesura que les condicions canvien, la vegetació es va establint progressivament en zones més favorables, com altituds més elevades o latituds més al nord, reajustant-se a les noves condicions." 

El llarg procés de l'elaboració sobre un mateix llenç, "gairebé catàrtic", reconeix l'autora, va culminar en una obra que "és una síntesi d'experiències emocionals i paisatgístiques, un reflex profund de la connexió entre l'artista, el territori i el seu univers interior". Les passejades per l'entorn natural del massís amb els pares i l'afició per l'escalada donen pistes de la connexió amb la natura que Belmonte plasma en les seves obres.

Un reconeixement i un estímul

El reconeixement del Premi Muncunill Roca ha estat un estímul, reconeix l’esparreguerina, graduada en Belles Arts a la Universitat de Barcelona. «No m’havia centrat mai a exposar la meva obra, però va arribar un moment en el qual vaig pensar que els quadres ja els tenia molt vistos a casa i que els havia de treure a passejar», recorda. Un canvi d’actitud que viu com «un creixement personal» i, malgrat que no té clar cap on tirarà a partir d’ara, «el premi m’ha ajudat a creure més en mi mateixa, perquè tots tenim veus limitants, aquelles que et fan dubtar i et diuen que l’art no té futur o que no és una opció viable...".

En la seva etapa com a estudiant de secundària, Belmonte va guanyar el primer premi als Jocs Florals de l'Institut El Cairat d'Esparreguera, amb un relat sobre l'autisme que portava per títol El tacto del aire. Posteriorment, va ser seleccionada per il·lustrar el cartell de l'Assemblea Feminista de l'Escola Massana amb una obra centrada en la Maternitat d'Elna.

El Premi Muncunill Roca el convoca l’Ajuntament a través del Museu de Manresa i la família Muncunill Roca. Les obres participants s’exposen a l’Espai 7 del Casino fins al 21 de febrer, en horari de dimarts a diumenge i festius, de 17.30 a 20.30 h. Juntament amb les 8 obres presentades a concurs, la xifra més baixa en les setze edicions del certamen, també es mostren les sis peces guanyadores de les edicions precedents des de l’any 2013.