La Generació Kursaal es fa gran

«No saben el què es perden», conclouen l’Aina de la Cruz Oliveras, la Maria Regués Sallés i la Laia Polinario Mahamud. Són manresanes, nascudes el 2007 com el Kursaal i fa anys que comparteixen vida i escenari al grup Juvenil Avançat dels Divendres de l’Aula de Teatre de l’equipament manresà que avui, com elles al llarg de l’any, arriba a la majoria d’edat.

No saben el què es perden perquè el teatre és font de plaer. Posant-se a la pell d’un personatge o vibrant amb l’escena des de la platea. «L’altre dia, un company de classe va preguntar si encara hi va algú al teatre», recorda la Laia sense dissimular l’estupefacció pel comentari. Però, convençudes exclamen les tres, «als joves els agrada el teatre encara que potser no ho saben». Les tres noies, que fan classe el darrer dia laborable de la setmana de sis a vuit amb el Guillem Cirera de professor, ho tenen clar: no s’imaginen el futur sense el teatre.

«Jo vull fer el grau que s’imparteix al Kursaal i després passar a l’Institut del Teatre», explica la Maria. «Faré veterinària, però no deixaré el teatre», confia la Laia. «Encara no ho tinc decidit, faig el batxillerat científic i vull anar a la universitat», indica l’Aina. Se’ls acaba l’etapa juvenil i esperen que el grup de nois i noies que porten un munt de cursos plegats a l’Aula pugui continuar unit.

«Jo he crescut al Kursaal, vaig començar a fer teatre a vuit anys», rememora l’Aina de la Cruz agraïda amb tot el que ha après i ha viscut. «A mi m’ha parit la Teti Canal», reconeix en senyal d’admiració per una de les persones que més ha fet per la formació escènica a la ciutat. La vida del Kursaal no s’explica sense els centenars d’espectacles que s’hi han representat, però tampoc sense el Guillem, sense la Teti, sense un bon grapat de savis que han fet de l’equipament un centre d’ensenyament. Les tres joves s’instal·len al camerino per parlar per aquest reportatge i no paren d’aixecar-se per activar els llums que s’apaguen cada cert temps per estalviar energia: se saben tots els trucs.

El Kursaal consolida l'afluència d'abans de la pandèmia: 88.774 espectadors al 2024

El curs passat van treballar la posada en escena de Punk Rock, un text sobre joves i assetjament que els va remoure per dins. «Ens vam oferir a traduir-la al català entre tots i així vam anar de pressa», recorda l’Aina tant com les emocions viscudes durant els assaigs. «En l’última escena, un dels nois mata tres companys de classe per venjança», explica la Maria: «s’escoltaven els trets i tot». «A mi em va posar la pell de gallina», afegeix l’Aina amb la memòria d’aquells dies encara ben viva. «Diu el Guillem que hem de separar les emocions de la vida real i les de l’escenari, però ...», apunten deixant la frase inconclusa.

No és fàcil posar-se a la pell d’un personatge, ni per la dificultat interpretativa ni per l’empremta que l’experiència pot deixar en l’ànim de l’actriu. Enguany, l’exercici de final de curs consisteix en la representació de La visita de la vella dama, un text emblemàtic de la dramatúrgia europea que fa set anys va protagonitzar Vicky Peña en el muntatge dels Farrés Bros. que va arribar al Kursaal.

«Volíem drama», declaren a l’uníson. I tindran drama. Però des de la coralitat, la comunitat. «Som un grup de gent sana, ens agrada integrar els que arriben, la cohesió és important», manifesten. No entenen el teatre sense aquest sentiment de pertinença.

Moments per recordar

L’Aina té clar que «quan sigui una àvia jubilada vindré al teatre cada setmana, facin el que facin». Totes toquen un munt de tecles, fins i tot la Laia revela que «tinc un word amb tot allò que vull fer quan acabi el batxillerat, tocar un instrument, aprendre xinès, anar a escalar, ...». I és que és el temps i no els diners el motiu que no vegin tant teatre com voldrien. «Hi ha moltes ofertes i promocions per als adolescents», afirmen.

Crònica de 18 anys del Kursaal a través de 12 espectacles

Veure Galeria

El Kursaal forma part de les seves vides i la sala polivalent 2 és la seva segona casa. Bussejant en el record, l’Aina se’n va als anys de la infantesa i reconeix que «El meu primer Nadal, amb l’Albert i la Sílvia, està al meu cor, hi vaig continuar anant fins que tenia dotze anys». Entre els espectacles de què té millor record la Laia hi ha La filla del mar, el clàssic de Guimerà, i Picasso, rey, monstruo y payaso, de Rhum & Cia. La Maria, en canvi, conserva l’argument , però no el títol: «un grup d’amics va d’acampada, es declara un foc i l’espectador veia diferents punts de vista, fins i tot un suïcidi. Recordo que vaig plorar molt». Totes tres coincideixen en el Malson d’una nit d’estiu que va crear Cirera a partir de la brutal violació d’una noia a Igualada un dia de Tots Sant i del cas de la Manada.

Acabem amb un somriure. Els queda lluny, però el llegat de Les Teresines és immortal. Tant que, quan els infants de l’Aula de Teatre representen les tres germanes solteres de Gràcia, no poden evitar les rialles. «Una d’elles és d’Artés?», exclamen: «no ho sabíem!». Mont Plans, ja ho saps. Tens una visita pendent.