Les dones també saben fer riure: de Betty White a Pepa Plana

L’actriu americana Betty White hauria celebrat el seu centè aniversari el gener de 2022. Malauradament, li va faltar poc per aconseguir arribar a aquesta xifra rodona, perquè va morir l’últim dia del 2021. Al nostre país era coneguda, sobretot, per ser una de les protagonistes de Las Chicas de Oro, un fenomen televisiu dels vuitanta, tant per l’èxit d’audiència com pel fet que els tres personatges principals eren dones d’edat avançada. Per White, aquella sèrie va ser la culminació d’una trajectòria impressionant. De fet, ostenta el rècord Guinness de ser l’actriu amb la carrera televisiva més longeva del planeta: va treballar durant 80 anys.

En el món de l’espectacle ha estat un tema recurrent debatre i reflexionar sobre la poca presència femenina en el camp de l’humor i la comèdia. És un fenomen que es produeix tant a la tele com a les arts escèniques. Precisament, durant el gener de 2022 va ser notícia que a Barcelona tres pallasses -Pepa Plana, Nan Valentí i Lola González- protagonitzaven Si tu te’n vas al Centre d’Arts Lliures. Si fossin homes ningú remarcaria la qüestió del gènere a l’hora d’informar de l’obra, segurament perquè des de la nostra perspectiva contemporània continua essent una cosa excepcional que hi hagi tres dones que s’enfilin a dalt de l’escenari per fer riure el públic. Al llarg de la història, però, sempre hi ha hagut dones que s’han dedicat a l’humor i a la comèdia.

Per exemple, a l’Egipte dels faraons, segons demostren els gravats i jeroglífics conservats, hi havia dones que feien malabarismes i acrobàcies. Aquestes activitats van ser habituals en altres moments i llocs. Fins i tot a l’edat mitjana, on consta que hi havia joglars i bufons de sexe femení. A Anglaterra solien treballar en parelles home-dona i elles s’encarregaven de tocar algun instrument musical durant l’espectacle.

N’hi va haver que van arribar a ser bufones reials. La més important va ser Mathurine de Vallois (1589-1627), que va viure a la cort de França durant els regnats d’Enric III, Enric IV i Lluís XIII. Al seu temps era tan famosa que mathurine va esdevenir sinònim de joglar i mathurinade el nom que rebia un tipus de literatura còmica molt popular aleshores.

Val a dir que l’Església no veia amb bons ulls que les dones es dediquessin a aquella mena d’activitats perquè considerava que no casaven amb virtuts femenines com podien ser la modèstia o el pudor. Malgrat això, la realitat és que les actrius còmiques van trobar el seu propi espai en la Commedia dell’Arte, base del clown modern, on interpretaven alguns dels personatges al costat de pallassos masculins.

Segons els llibres d’història, el pare del circ contemporani va ser l’anglès Philip Astley amb una companyia que va començar a actuar a Londres el 1773. No consta que al principi hi hagués dones entre els pallassos, però el 1846 la premsa ja informava de les primeres. A partir d’aquell moment i durant la segona meitat del segle XIX, en van començar a sorgir unes quantes. Algunes van arribar a ser veritables estrelles, com ara Amelia Butler als Estats Units; Mademoiselle Emille, que el 1862 actuava al circ Alhambra o Silvia Christoff, que triomfava a les pistes el 1867.

Quan s’acostava el 1900, el nombre de dones encara va créixer una mica més i totes les companyies de circ, entre el seu elenc de pallassos, comptava amb representants del sexe femení. La més important va ser Evetta Matthews, que no es va estar mai de recordar la qüestió del gènere. A totes les entrevistes que li feien reivindicava que les dones tenien dret a poder treballar del que volguessin. Sabia de què parlava. Ella, que era filla d’un pallasso de circ, va haver de lluitar molt perquè la família la deixés seguir la professió paterna.

Amb l’arribada del segle XX, l’eclosió del cine va fer que actrius de vodevil i de circ passessin a l’univers del cel·luloide. Entre elles Gale Henry, que entre el 1913 i el 1933 va rodar 236 comèdies. A partir d’aquí podríem citar totes les grans artistes que han triomfat fins a l’actualitat, entre les quals sortirien segur Betty White i Pepa Plana, que són dos referents del nostre temps.