El FineArt d’Igualada exhibeix el do de l’oportunitat

En Pau Buscató (Barcelona, 1975) sortia un dia d’un restaurant a Nova York i va veure venir un vianant que portava una samarreta amb el lema «Austin 3.16», una temptació majúscula per al seu ull entrenat. «Vaig pensar aleshores que ja eren més de les tres i vaig seguir-lo uns minuts fins que, a les 3 i 16, estava a punt per disparar», explica el fotògraf. Una casualitat digna de ser retratada: el seu rellotge en primer pla i aquell home al darrere, però «a Manhattan hi ha molta gent i em van tapar l’escena», recorda. Cap problema, va esperar un minut i la instantània va mantenir l’esperit juganer que Buscató cerca sempre en les fotografies de carrer. Una selecció s’exposa a Cal Boyer d’Igualada en el marc del 13è Festival FineArt.

«Em vaig comprar una càmera per distreure’m perquè estava estressat a la feina», explica Buscató. «Vaig fer arquitectura perquè el meu pare era arquitecte, i vaig estar treballant en despatxos de Barcelona i Noruega, però va arribar un punt en què m’angoixava, i necessitava una evasió», recorda: «vaig comprar una càmera perquè la meva feina era en un 99,9 per cent tècnica i jo volia ser creatiu». Era l’any 2010 i «en vaig estar dos experimentant fins que em vaig adonar que on realment em divertia era al carrer, fent fotografies sense planificar, reaccionant al que em trobava».

Allò que va començar «com un joc» es va instal·lar a la vida de Pau Buscató fins al punt que «vaig deixar l’arquitectura» en una decisió «arriscada». El barceloní va viure catorze anys a Bergen i Oslo i des de fa poc és de nou a Catalunya. Se’n va anar com a arquitecte i ha tornat reconvertit en un fotògraf reconegut: «a l’inici no ho tenia clar, no tenia cap pla, però la fotografia va anar creixent de forma orgànica». Ara, ho admet, ja està «obsessionat» i dedica totes les hores que faci falta. 

Per a Buscató era una «teràpia» que amb el pas dels dies va mudar en una afició apreciada pels altres. «Publicava les fotografies i de mica en mica em van anar cridant de revistes, festivals, ... i des de fa uns anys em demanen per participar en exposicions, com la d’Igualada». Si bé admet que de tant en tant ven còpies, amb el sector de la publicitat com un bon client, reconeix que «la meva fotografia no és comercial». La seva nova vida amb la càmera a la mà -literalment, sempre a la mà- és feta d’hores i hores de trepitjar el carrer sense un rumb fix però també de tallers, certàmens fotogràfics i feina davant de l’ordinador.

«Ha estat un camí molt difícil, una muntanya russa», confessa. Treballa per lliure, però també va estar uns anys a Fujifilm i a Ricoh cobrint esdeveniments i presentacions arreu. Munta tallers i xerrades, fa de jurat en concursos, ... Recentment, va estar a Istambul i a la seva agenda hi ha un munt de destins propers: Pisa, Goteborg, Lisboa, ...

El festival de fotografia FineArt d'Igualada centra la 13a edició en la dona

Propera a la fotografia documental i al fotoperiodisme, la de carrer té «una llibertat» major. «Són fotografies de moments reals, no planificades, però tens la capacitat per transformar, inventar, mentir una mica», explica Buscató. Un nom destacat d’aquest tipus de pràctica va ser Joan Colom, un dels retratistes més rellevants de la Barcelona de la segona meitat del segle XX. «Hi ha molts estils de fotografia de carrer, un referent és Elliott Erwitt, que diu que la fotografia és l’art de l’observació, té poc a veure amb les coses què veus sinó que té a veure amb com les veus i les transformes», afegeix.

Cada fotografia de Pau Buscató és un prodigi d’enginy i oportunitat. «Sempre he tingut capacitat d’observació, però no sempre tenia una càmera a les mans», apunta: «l’important és sortir i fer fotos amb intenció creativa. Hi ha gent que em pregunta com és que tinc tanta sort, però no és sort, són hores i hores i moltes fotos fallides».

L’atzar és decisiu, però la constància també. Una de les fotos més singulars del repertori de Cal Boyer és la d’un seguit d’ocells alineats en sentit ascendent. «Vaig estar més de dos dies a Leicester Square, al costat de Picadilly Circus, en una obra hi havia una tanca amb el dibuix d’una seqüència d’ocells i per allí hi havia coloms volant; vaig estar esperant a veure si coincidien, però no hi va haver manera», recorda: «un any després, vaig tornar a passar per la plaça, vaig reconèixer el lloc i vaig veure que hi havia un forat a la tela amb la forma d’un ocell; aleshores, em vaig obsessionar, és un d’aquells moments en què el carrer et fa un regal. Em quedaven dos dies i mig de viatge i vaig passar hores allà intentant-ho, era difícil però no impossible, ... i ho vaig aconseguir».

Pau Buscató surt al carrer amb una càmera petita per «no intimidar la gent, cal ser discret»: una Sony A9 petita, el primer model, del 2017, amb un objectiu molt petit, manual, «no m’agrada l’autofocus» perquè «a vegades s’equivoquen». Així, «si estic a dos metres, puc enfocar i ja està, no he de perdre el temps en l’enfocament».

El barceloní apunta que «mai no he tingut cap problema amb ningú, no faig fotos d’amagat». Com a molt, «em confonen amb un turista o em pregunten per curiositat». Buscató és del parer que «és important no faltar el respecte, tenir sensibilitat» i posa com a exemple la fotografia «facileta» de retratar un sense sostre que està en un caixer i, aleshores, hi entra algú a treure diners. «Si la faig, no hi surt la cara», adverteix. 

Tampoc treballa per projectes, com manen els cànons acadèmics, es refia de la intuïció. «Diuen que soc caòtic, però no és veritat, és la meva forma de fer», remata.

En dates properes a les festes de la Mercè, Buscató va veure que a la plaça Catalunya de Barcelona hi havia un plafó allargat. «Com a fons m’agradava perquè donava molta netedat a la composició», explica. Va veure que hi havia dues noies disfressades, amb la cara pintada i túniques blanques i venien dues dones amb burca. «Feien molt contrast», recorda: «quan estava fent l’enquadrament, de sobte, per l’esquerra, va venir una parella de Barcelona Neta. Va ser reblar el clau».