«Acostumo a passar molt temps als llocs on ‘mato’ gent»

El noir, que és com es refereixen els experts literaris a les novel·les policíaques i al thriller, arrasa. Coincidint amb el Barcelona Negra vam tenir de nou Ibon Martín, mestre del suspens basc, a la ciutat. I tornarà per Sant Jordi a firmar exemplars d’Alma negra (Plaza&Janés), la seva última novel·la, amb la qual tanca un cicle i deixa enrere l’ertzaina Ane Cestero. Aquesta vegada el mal es precipita als Montes de Hierro, amb la mort d’una dona en un avenc.

Delimita la seva trama en un espai físic desconegut fins i tot per a molts bascos. Què el va atraure?

Això precisament, el desconegut. Traient la gent de Bilbao, que per a ells és un lloc de festa, el seu Tibidabo, no es coneix. Els montes de què? On és això? Em diuen molts.

I va ser crucial en la història d’Euskadi...

És d’on va sortir el ferro que va fer Euskadi el que és avui, tota la indústria basca. Un passat miner que va quedar en l’oblit. No s’ha explotat ni turísticament.

Un espai on la natura, no a pic i pala, ha fet la seva feina, explica vostè...

Clar. Els Montes de Hierro ja es coneixien en època romana. Allà s’ha ficat molta dinamita. I han quedat moltes cicatrius al paisatge. Aquelles explotacions a cel obert es van deixar un dia i la natura ha recuperat la verdor. Les bombes de buidatge van parar i els buits s’han convertit en llacs. Bonics però inquietants. Perquè a sota hi ha un passat. I aquell passat amaga dolor, ressentiment, suor i sang.

I vostè va i a les primeres pàgines empeny al buit Teresa Echegaray, la propietària de la mina. L’obsessiona arrencar fort?

Això és així. I mantenir la tensió en aquests pics de serra perquè el lector sempre estigui en tensió i no vulgui parar de llegir. Dono moltes voltes a les trames, també per buscar un ancoratge en el terreny social. Jo volia abordar l’encariment de les matèries primeres. A Euskadi encara no hi ha cap mina que es pretengui reobrir, però s’està donant a Galícia, a Pontevedra, amb una oposició veïnal absoluta. I és el que he intentat plantejar jo. Si una família rica de Neguri volgués tornar a obrir, què passaria?

I si a això hi afegim supersticions i velles llegendes... Es documenta molt?

Sí, acostumo a passar molt temps als escenaris on després mato gent [rialles]. I m’agrada amarar-me’n i picar molta pedra. Ho faig sense presentar-me com a escriptor, com un curiós. I abans de burxar als Montes de Hierro de Biscaia he de veure quines històries hi caben allà. I el que descobreixo en aquest territori tan torturat, tan trist, és que ha deixat una sèrie de llegendes que no tenen res a veure amb la mitologia basca. Estan relacionades amb la mina, i això em serveix de fil argumental per plasmar la pura suggestió col·lectiva. Ha tornat Alma Negra, que va ser un psicòpata que va sembrar el terror entre els seus veïns fa 150 anys. Doncs a veure si el següent seràs tu.

Com han acollit la novel·la en aquests pobles?

La recepció ha sigut magnífica, de molt agraïment, perquè hi ha molta gent gran que va treballar a les mines que s’hi reconeix. Per a qui es vulgui acostar li recomano La Arboleda, a 20 minuts del Guggenheim de Bilbao. Des d’allà es veu tota la desembocadura de la ria. Allà a prop hi ha la cova de la Magdalena, que és una galeria quilomètrica, amb una ermita. Amb un simple frontal pots veure els pals de l’electricitat, les restes de la infraestructura minera. Hi ha la mina de Gallarta. És espectacular.

També recorre a l’Ertzaintza. Hi té molts infiltrats? Perquè sembla que treballi mà a mà amb el cos...

Intento que la ficció estigui ancorada en la realitat. I arran dels llibres he parlat amb moltes unitats i sempre m’atenen bé i crec que els agrada que es conegui la seva feina. Per exemple si he de parlar de com fan un retrat robot doncs parlo amb els de la científica, que, per cert, hauria de dir amb les de la científica, perquè gairebé tot són dones. I això que al cos encara en el dia d’avui hi ha només un 18% de dones. Aquest programa de les boques, els ulls... es diu Carta de Trets i s’utilitza menys del que es veu a les pel·lícules. Menys de cent vegades a l’any.

Els agraden a ells les seves novel·les?

Doncs no ho sé. El que sí que em traslladen quan hi ha confiança és aquesta queixa constant de la falta de mitjans, de la falta de personal, tot el que afligeix el sector públic en molts àmbits en el dia d’avui. I això espanta. Per desemparat. La mateixa policia està també desemparada i això ho he reflectit també a la novel·la.

La mateixa Ane Cestero està suspesa per haver disparat a un sospitós...

D’acord. És una cosa que no s’ha d’arribar a fer. Però també et parla molt d’indefensió, d’impunitat. Una de les coses que més m’ha agradat d’aquesta novel·la és que Cestero aquí ha d’investigar una trama paral·lela a la principal com una civil, perquè no té ni placa ni arma.

La cobdícia mou les seves pàgines?

Per a mi és el gran motor. A Alma negra ho veiem en l’intent de reobrir la mina costi el que costi i en una trama paral·lela, la dels nadons robats. Hi va haver gent que va jugar a ser Déu decidint qui havia de tenir fills i a qui els n’arrabassaven.

Tanca una aventura que va començar fa anys. S’imaginava que Ane Cestero li procuraria diverses novel·les i molts lectors?

En absolut. Tot el meu recorregut està vinculat a ella. Jo quan començo a escriure novel·la negra, perquè abans feia novel·la històrica i guies de viatge, ho faig amb Ane Cestero com a personatge secundari a El faro del silencio, creix després en quatre novel·les, i després, quan fitxo per Plaza&Janés arriben La danza de los tulipanes, La hora de las gaviotas, El ladrón de rostros i ara aquesta. A mi m’ha donat moltes alegries, i pel que m’expliquen els lectors, a ells també, però creia que havia arribat el moment de deixar anar amarres.

I ara què? La pàgina en blanc?

Ara estic en aquest punt en què sé que he pres la decisió correcta. És el divorci amistós d’Ibon amb Cestero. Però tinc el vertigen de pensar: ‘Segur que el que vindrà és millor?’ Bé, sí, hem de fer que sigui millor. Però no què és el pròxim que escriuré. Continuaré amb el thriller. Continuaré lligat a la meva terra, el País Basc, però no en sé gaire més.