Pau Brunet i la seva «Manrússia» amenacen amb èxit

«Poder decidir el final de les històries m’ha agradat moltíssim». Per formació professional, el periodista manresà Pau Brunet (1980), cap de l’edició digital d’aquest diari, no ho pot fer en el seu dia a dia. Tampoc inventar-les, les històries. Ni ser corrupte, violent o especulador (ni ell ni, de fet, ningú). Però pot ser «pirata», com va confessar públicament), i traspassar de la realitat a la ficció una ciutat on no hi ha un pam de net per decidir com -i amb qui- acaben les històries.  

Sense amenaces. La crònica negra sempre té molts clics en la pàgina web dels diaris i Manrússia (Edicions Xandri), el seu debut en la literatura, segueix el mateix camí: Brunet va esgotar tots els exemplars d’una novel·la que porta a l’extrem una Manresa corrupta, violenta, especuladora i envaïda per les drogues en la presentació de dimecres a la llibreria Abacus de Manresa (no és cap espòiler, els adjectius es llegeixen a la contraportada). I, tot i que a la prèvia, tenint en compte que jugava el Barça, aventurar-se en una presentació podria semblar temerari, el cas és que no va ser així i la llibreria va congregar més d’una setantena de persones. I sense amenaces.

"MANRÚSSIA"

Pau Brunet

Edicions Xandri

21,50 euros

348 pàgines

Novel·la negra

De les sèries al llibre. Acompanyat del també periodista i escriptor de novel·la negra d’aquesta casa Jordi Agut, la presentació de Manrússia es va convertir en una xerrada distesa entre periodistes que volen saber-ne més. Dimecres, de l’autor i de la novel·la. Un primer capítol «rodó», un final que «atrapa» i pàgines amb «humor negre» van ser tres de les frases que va utilitzar Agut per servir en safata les primeres píndoles de l’obra als presents. La vena cinematogràfica de Brunet, molt dirigida a sèries, va sortir ràpidament quan va explicar que després d’acabar Homeland va llegir La huída de Carrie, d’Andrew Kaplan, basat en la producció televisiva i va comprovar «que hi ha llibres que es llegeixen com una sèrie». D’això se’n diu el detonant per acabar escrivint les 346 pàgines de Manrússia.

«He portat a l’extrem la idea que Manresa és una ciutat insegura»

Realitat i ficció. A la novel·la hi ha històries reals de la pàgina de successos de la ciutat, en especial aquelles que van colpir a l’autor, com el cas dels germans Òrrit (una de les seves germanes, la Mari Carme, va assistir a la presentació i va agrair a l’autor no deixar-los caure en l’oblit d’un cas no resolt) o l’assassinat de la Joana Garrucho (la caixera del McDonald’s). O que va descobrir, com l’accident en què van morir tres estudiants del Lluís de Peguera en un viatge de final de curs en autocar. La resta de successos, tots reelaborats a fi de bé per la narració. 

Per què Manresa, d’escenari? «Per què soc d’aquí i m’estimo i m’agrada Manresa». I, a més, va reblar Brunet, «tenia clar com començava la novel·la i com acabava». I ho fa en dos indrets manresans. Pel mig, i en una trama de corrupció, el Nou Congost (ell, és molt del Baxi). Aquí no se salva ni l’apuntador. Brunet ha portat a l’extrem el que ell mateix va definir d’etiqueta: «una ciutat insegura» que, va dir en to seriós, no s’ha de confondre amb la realitat (que sapiguem, a la presentació no hi havia ni l’alcalde Aloy ni en Barcardit de Junts per dir-hi la seva). Al capdavall, l’autor ha creat una «ficció» que beu d’elements reals en una obra que, encara que passi a Manresa, està destinada «a qualsevol persona a qui li agradi el gènere negre».

Qui és qui. Tres protagonistes, el Rasheed, fill d’immigrants magribins, el Marc Altarriba, periodista i la Mosso d’Esquadra, Taia Farré, cap d’ells ni blanc ni negre. Plens de grisos: «fosquegen més que blanquegen». Els matisos són importants. I ella ha estat un personatge del qual l’autor es va «enamorar», va agafar volada i ha acabat a la portada de la novel·la. Per cert, cada personatge té la seva playlist.

Existirà un Manraqueix? Brunet s’ho ha passat bé posant «adjectius» i deixant pistes en una novel·la que ha escrit esgarrapant minuts i hores de son. Es va definir de «caos», de sentir-se un «intrús» com a novel·lista, però el verí ja està inoculat i un personatge secundari podria fer un spin-off. Existirà un Manraqueix?... Han de saber que, inicialment, el títol no era Manrússia

El qüestionari

A l’hora d’escriure, imaginació o notícies del diari? 

Soc un pirata de la realitat. Mig mig.

Per inspirar-se, cafè o copa de vi? 

Te negre. Ben negre.

Què tenen en comú la seva heroïna, Taia Farré i Carrie Anne Mathison, la protagonista de Homeland? 

Són dones imparables, imprevisibles i, com tothom, amb desordre intern.

El millor atribut dels seus personatges?

Que tenen moltes capes, moltes cares, no són plans.

Camilleri o Nesbo? 

Andrew Kaplan (La huída de Carrie)

Qui mata millor, els homes o les dones?

Les dones. 

Triï, verí, pistola o ganivet de cuina?

Un cotxe: atropellament mortal. No soc d’embrutar-me les mans.

El seu referent/heroi/antiheroi de novel·la negra?

Márquez i Barlés de la novel·la Territorio Comanche de Pérez-Reverte.

I el cinematogràfic?

Jed Mercurio, escriptor, periodista, productor i director britànic, creador de les sèries Line of Duty i Bodyguard i productor executiu de Tigger Point.

La segona part de Manrússia serà Manraqueix?

En un futur potser sí que m’agradaria saber què passa amb alguns dels personatges que queden vius.

El millor que li pot passar al gènere negre...  

Que no desaparegui mai.