"Si una cosa té interès per mi, en pot tenir pels lectors"

Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) va guanyar la darrera edició del Premi Santa Eulàlia de novel·la de Barcelona amb "El passatge" (Comanegra), un relat de superació personal ambientat al barri de Sant Pere de la capital catalana a finals del segle XIX i la primera meitat del XX. L'autora, que ja ha publicat 73 llibres, en va parlar dies enrere a la llibreria Parcir de Manresa.

Li agrada la Barcelona del segle XXI?

No ho sé ... Barcelona és una gran ciutat, molt plural, i té molts vessants, però no m'acabo de sentir còmode a la Barcelona d'ara, no m'agrada com està evolucionant, tot i que me l'estimo.

Poc o gens s'assembla a la que descriu. 

Quan escric m'agrada viatjar a altres èpoques i maneres d'entendre la ciutat. M'agrada l'urbanisme, quan la ciutat està al servei de la gent que l'habita. Però avui dia hem perdut coses, tenim menys transport públic que fa uns anys. 

I carrers per on no passen cotxes

La idea de Consell de Cent és maca, poder anar caminant, ... però trenca amb la ciutat igualitària de Cerdà, que volia tots els carrers iguals. Vull pensar que tot anirà millor, i que se'ns consultarà. Sento que allò que fan m'ho imposen, i dels governs d'esquerres se suposa una altra manera d'actuar. Espero que a partir d'ara se'ns consultarà.

Vist tot el què diu, el premi que porta el nom de la ciutat us deu haver remogut per dins?

Em fa molta il·lusió. Fa tres anys, quan van presentar la primera convocatòria ja em va agradar el fet que dugui el nom de la patrona, Santa Eulàlia. I vaig pensar que algun dia m'hi presentaria.

La seva bibliografia és plena de novel·les centrades en altres indrets de la geografia catalana, però sovint torna a la capital. En són exemple "A punt d'estrena", "Les illes interiors", "A Bàrcino", ...

Barcelona és el meu poble. Per escriure, em motiven personatges, situacions, llocs, ... i a Barcelona hi ha un indret molt peculiar, el barri de Sant Pere, també se n'hi diu el quarter de Sant Pere. És un barri força desconegut, fins i tot pels barcelonins, tot i que hi ha edificis com el Palau de la Música, el mercat de Santa Caterina, el monestir de Sant Pere de les Puel·les, ...

I altres no tan coneguts com els passatges que centren la novel·la?

N'hi ha un parell, el d'en Cirici, que ara es diu de les Manufactures, que va del carrer Sant Pere Més Alt al de Trafalgar i té molt protagonisme a la novel·la. Ara hi ha un establiment de la cadena hotelera Yurbban, l'ha remodelat, tot i que li falta una mica aquell encant rònec ... a mitjan segle XX estava ple de quiosquets, botiguetes minúscules, gent que hi passava o hi vivia, ... Travessar el passatge és com passar de la ciutat vella a la nova, i té la particularitat d'un desnivell de quatre meses que se supera amb escales.

Això és molt desnivell.

Barcelona és un lloc ple de turonets, aiguamolls, però no n'ets conscient. Se'n diu el graó de Barcelona. A la plaça Sant Jaume, per exemple, tenim el Mont Tàber. I Sant Pere de les Puel·les també està sobre un turonet. 

L'altre passatge de la novel·la és el de Sert.

És paral·lel al de Cirici i una mica anterior. Hi va néixer Josep Maria Sert i Badia, que va ser un gran muralista i pintor. Jo vaig néixer al Gòtic i de Sant Pere només me'n separava la Via Laietana. El meu pare va ser professor a la Salle Comtal, amb la mare anàvem al mercat de Santa Caterina. El record que tinc d'aquella zona em va empènyer a muntar una història, que parla d'amor, amistat i superació, amb molts secrets i venjança.

Per què diu que Sant Pere és desconegut? No s'hi ha situat cap novel·la?

És molt desconegut, poc treballat, Dolors Monserdà, a inicis del XX, va publicar "La fabricanta", i allí en parla. Narcís Oller, a "Pilar Prim", esmenta el passatge de Manufactures. Jo he volgut fer un retrat de què hi havia i del que encara podem trobar. La Regina, la protagonista, diu que "en aquest barri hi ha de tot". 

Abans ha citat tres edificis prou coneguts.

També podem citar la farmàcia Pedrell, la més antiga de la ciutat. I hi havia una agència de dides quan aquest servei era important. L'Orfeó Català, abans del Palau, vinculat a Sant Pere Apòstol. La fàbrica Vilomara, que encara podem veure com era. Tot estava a tocar. La Xirgu va viure al barri, el pare de Joan Maragall era un industrial textil, ... i Josep Maria Sert.

Per tot plegat va triar l'època en què transcorre l'acció?

Podria haver centrat la història en un altre moment, però tenia interès en Sert, un geni controvertit, injustament oblidat perquè va tenir molt renom. De petit era esquifit, tenia mala salut, però ja apuntava maneres de gran pintor. Va ser un faldiller empedreït, golafre, també molt religiós, espiritual. Després que el 1936 cremessin l'obra que havia fet a la catedral de Vic, la va repintar.

El protagonisme de la novel·la, però, el té la Regina.

Al costat d'un personatge real com Sert, vaig voler crear un personatge femení inventat, molt potent. Entre ambdós faig néixer una amistat que comença quan són petits. Tenen un amor entre ells molt especial.

En la seva anterior novel·la, "Les illes interiors", també va novel·lar la vida d'una dona potent, la Clotilde Cerdà. La Regina va en aquesta línia?

La diferència és que la Cerdà va ser real. Però sí, són dones potents. La Regina me l'he inventat, però podria haver existit, una nena de classe humil, a qui li complico la vida, les hi faig passar de mil colors, però va creixent i tirant endavant.

Un dels elements que expliquen l'ascens social de la Regina és el teatre.

Orfe de mare, és la força que l'empeny a aprendre i créixer. La Regina descobreix el teatre a Sant Pere Apòstol i li agrada. Llegeix, anirà a veure obre al Romea, el Goya, i després al Liceu. El fet que la Xirgu hagués viscut a Sant Pere també em va bé perquè es coneguin amb la Regina. 

Sembla, doncs, que tot li demanava d'escriure aquesta novel·la.

És una dèria que tinc: si per a mi una cosa té interès, penso que també en pot tenir per als lectors. A mi el teatre m'agrada molt. I serveix d'excusa perquè la Regina, una dona físicament atractiva, amb personalitat, valenta i carismàtica, vagi creixent socialment. De mica en mica es converteix en una burgesa ... La cultura trenca barreres i acosta les persones.

Creu que "El passatge" pot interessar lectors de fora de Barcelona?

He ambientat les meves novel·les al Ripollès, l'Empordà, el Delta de l'Ebre, ... els qui em segueixen ho saben. Situar una novel·la a Barcelona és com fer-ho a París, per exemple. Barcelona és nostrada per tothom. I jo defenso que no hi hagi centralisme perquè Catalunya és molt plural. Com Manresa, cor de Catalunya.