Si alguna vegada han volgut fugir d’una reunió, d’una xarxa social o d’una crítica demolidora... pensin que la seva situació no és extraordinària. Ja al segle XIX, un jove pintat per Pere Borrell del Caso va tractar de fer exactament això mateix. Spoiler: continua intentant-ho. Així que, la pròxima vegada que sentin que algú els observa, o que estan a punt d’escapolir-se d’alguna amenaça, recordin que va haver-hi un nen que ho va intentar abans. Pintat a l’oli.

L’obra es titula Fugint de la crítica, i encara que va ser pintada en 1874, sembla haver estat concebuda per als nostres temps. Un nen es llança fora del marc amb cara d’esglai, com si el judici dels qui l’observen fos insuportable. La pintura no només desafia les lleis de la lògica i la perspectiva amb un artifici espectacular, sinó també la manera de mirar del públic.

Actualment, aquesta obra forma part de la col·lecció del Banc d’Espanya, però s’ha presentat en diferents exposicions, tant a escala nacional com internacional. Alguns exemples: l’exposició d’Objectes d’Art, a Barcelona; Five Centuries of Trompe l’Oeil Painting, de la Galeria Nacional d’Art de Washington; o Hiperreal, del museu Thyssen de Madrid. Precisament, una de les comissàries d’aquesta última exposició, Mar Borobia, explica per a aquest reportatge algunes claus de l’obra i de l’artista.

L’autor, Pere Borrell del Caso, va néixer a Puigcerdà en 1835 i va morir a Barcelona en 1910. Pintor de talent minuciós, dominava com pocs la tècnica de l’artifici: aquest art d’enganyar l’ull per fer creure que allò pintat és real. «Jo crec que l’objectiu de l’artifici és precisament el seu nom, un engany on es juga amb l’espectador, es juga amb un espai real i amb un espai imaginari», explica Mar Borobia.

Més enllà del truc visual, Borrell sembla llançar un missatge amb aquest quadre. El personatge que s’escapa del marc, és només un exercici de virtuosisme o una declaració sobre la pressió social, la censura i el desig de trencar amb allò establert? El mateix títol obre lectures múltiples. Doncs bé, segons apunta l’experta: «El quadre ha tingut al llarg de la seva història tres títols. Un d’ells va ser Noi sortint d’un quadre; el segon, Una altra cosa que no pot ser; i el més conegut, Fugint de la crítica. Aquest últim fa al·lusió precisament als judicis als quals se sotmet l’artista».

Format a l’Escola de la Llotja de Barcelona, el pintor es va moure entre l’academicisme i un realisme gairebé teatral. Influències flamenques i del barroc espanyol es colen en la seva obra, però és en l’artifici on realment s’allibera. «La seva és una obra que està tan ben executada dins del gènere que la du pràcticament fora de temps», reflexiona la comissària.

I no obstant això, Borrell no va ser un pintor estrictament entregat a l’artifici. «Estava molt dedicat a l’ensenyament, tenia una acadèmia on va formar molts artistes de l’òrbita catalana, i se centrava sobretot en retrats i encàrrecs», assenyala l’especialista. «Però sí que és cert que a vegades va usar recursos de l’artifici, per exemple en retrats de nens amb un parapet que sembla sobresortir del quadre, un efecte que ve del segle XV». Un exemple clar en pot ser el quadre Dues noies rient.

L’elecció d’aquesta tècnica a Fugint de la crítica no responia a una moda del seu temps. Com aclareix Mar Borobia, quan es va pintar aquest quadre, l’artifici no estava en un moment especialment rellevant. La seva edat d’or es va allargar del Renaixement al Barroc. «Però aquesta obra és tan representativa del gènere que va arribar a ser candidata a portada en una exposició sobre hiperrealisme, encara que va acabar sent descartada perquè ja s’havia usat en moltes publicacions. És rar el llibre sobre artifici on no aparegui», revela.

Malgrat que Fugint de la crítica és un dels artificis més cèlebres de l’art, no ha estat l’únic intent d’esborrar la frontera entre la pintura i la vida real. Pintors anteriors a Borrell van convidar els seus personatges i la seva audiència a practicar aquest joc de final incert.

Per exemple, a Bombolles de sabó (1764), Charles-Amédée-Philippe van Lloo crea una il·lusió subtil, però efectiva: petits detalls, com el vestit de la jove que s’avança lleugerament cap a l’espectador, trenquen la barrera entre l’escena representada sobre el llenç i el món exterior, aquell que ocupen els espectadors. Sense necessitat de grans gestos, Van Lloo aconsegueix que el quadre respiri l’aire que hi ha més enllà dels seus límits.

Molt més directe és l’efecte que aconsegueix Frans van Mieris el Vell en A boy blowing bubbles (1663), en què, com el seu títol explicita, un nen bufa bombolles des d’una finestra pintada com un marc de pedra. Un barret que descansar en l’ampit i unes fulles que apunten cap a l’exterior reforcen la il·lusió de profunditat, i conviden l’observador a preguntar-se què és real i què pertany a la pintura.

Són només dos exemples que demostren que, al llarg de la història de l’art, la temptació de burlar el marc, i amb ell, totes les regles de la representació, ha estat massa forta per a molts artistes. I la seva debilitat s’ha acabat convertint en el gaudi estètic.

«Pràcticament desconegut i gairebé oblidat» 

Així és presentat Pere Borrell del Caso al Diccionari d’artistes catalans, valencians i balears de l’Institut d’Estudis Catalans i el Museu Nacional d’Art de Catalunya:

«Pere Borrell del Caso fou un pintor decididament realista molt apreciat a la seva època. Tant el públic com la crítica valoraven la seva obra artística i la constant tasca pedagògica que dugué a terme amb la seva acadèmia particular de Barcelona durant trenta anys. Per l’acadèmia hi van passar tres generacions d’estudiants, molts d’ells amb obres a diversos museus, reconeguts puntals de l’art català vuitcentista. Malgrat que aquestes dues premisses el situen en un alt nivell de qualitat, Borrell va ser un pintor pràcticament desconegut i gairebé oblidat durant el segle XX».- C.R.

Trampes per a la mirada

L’actualitat proporciona múltiples exemples de la influència de la tècnica de Borrell, del 3D digital al cartell d’un espectacle del còmic de Cardona Berto Romero

El quadre Fugint de la crítica, del pintor de Puigcerdà Pere Borrell del Caso, continua ressonant avui, en ple segle XXI. Perquè continuem escapolint-nos: del que no entenem, del que ens sobrepassa, de la mirada dels altres. I ho fem en formats nous: pantalles, xarxes, metaversos... La il·lusió d’escapar s’ha tornat digital.

Com afirma la comissària Mar Borobia, «l’artifici no ha mort. Només ha canviat d’eines». Des del punt de vista d’aquesta especialista, «els objectius que té l’artifici són els mateixos del 3D actual, el qual no deixa de ser una il·lusió òptica. És l’evolució natural d’alguna cosa que porta en la pintura des de temps immemorials».Tant és així que fins i tot la cultura pop ha recuperat aquesta imatge. Berto Romero, el popular humorista nascut a Cardona, ha fet de la distorsió de la realitat una constant en la seva obra. Al seu espectacle Lo nunca visto, Berto juga amb el que veiem, amb el que creiem veure i amb el que preferim evitar. Casualitat? Potser. Inspiració? Probablement.

Procediment d’efectes especials per al llargmetratge «Avatar». / Arxiu particular

També la tecnologia ha portat l’artifici més enllà de la pintura: amb la realitat mixta i augmentada, amb els deepfakes... Amb la intervenció de la intel·ligència artificial, avui es poden crear imatges tan realistes com enganyoses. Però aquesta sorpresa, aquesta incomoditat, aquesta sensació de pensar “això no hauria d’estar passant”, ja va ser generada per Borrell del Caso fa gairebé 150 anys. Si al segle XIX aquest artista de Puigcerdà sorprenia el públic amb un nen que s’escapava del llenç, la quarta i la cinquena revolucions industrials han portat l’engany visual a un nou nivell. L’artifici ha evolucionat des de l’oli fins a la pantalla, però l’objectiu continua sent el mateix: confondre l’espectador.

Un exemple impactant de la manipulació digital va ser el vídeo viral en què l’expresident dels Estats Units Barack Obama semblava pronunciar frases que en realitat mai havia dit. Creat mitjançant tècniques d’intel·ligència artificial, a la producció audiovisual es combinaven imatges reals amb una imitació perfecta de la seva veu i els seus gestos. El contingut generat era completament fals, però terriblement versemblant.

L’aplicació de l’empresa Ikea per ajudar els seus clients / Arxiu particular

El cinema també ha afavorit aquestes innovacions: a Avatar (2009), James Cameron va revolucionar la captura de moviment facial per crear personatges digitals que semblaven reals. Gràcies a petits sensors col·locats als rostres dels actors, les expressions humanes es traslladaven als avatars amb una naturalitat inèdita, esborrant així les fronteres entre el tangible i el virtual.

A més de l’art o l’entreteniment, el màrqueting i la publicitat estan explotant igualment aquest nou artifici. Marques com Ikea han portat la il·lusió al terreny de la vida quotidiana. Amb la seva aplicació de realitat augmentada, permeten als usuaris situar mobles a casa seva abans de comprar-los. Així poden veure com quedarien en l’espai real. Igual que Borrell del Caso enganyava l’ull amb pinzellades, els píxels maregen el cervell. Han canviat les eines, però no la sorpresa.