«Cantar al Cirque du Soleil és com una fantasia»

L’espectacle «Corteo», del Cirque du Soleil, mou pel món un poble ambulant de 120 persones i 25 tràilers que té com a únic cantant masculí David Repullès, un dissenyador gràfic manresà de 44 anys que un dia de 2019 va passar d’interpretar músiques de festa major els caps de setmana a volar fins a Montreal per incorporar-se a una de les empreses d’entreteniment més importants del món. Acaba de tornar d’una gira europea i, a l’agost, se’n va tres mesos a Austràlia i Nova Zelanda. Per lluny que sigui, no deixa de perfeccionar la seva tècnica amb el consell a distància del navarclí Jordi Noguera.

Quan diu que està al Cirque du Soleil li deuen demanar si és trapezista.

Sí! He de deixar clar que sóc el cantant i no em dedico a fer la vertical! (riu) Durant la gira tenim un massatge a la setmana i el fisioterapeuta sempre em diu: què fas tu amb aquest cos en un circ? Perquè allà els artistes tenen un cos atlètic, i els diferents som els nou músics de la banda: jo, una cantant, un xiulador considerat un dels millors del món i sis instrumentistes.

Com recorda el dia que es va presentar a la seu central de l’empresa a Montreal?

Recordo que estava cagat, cagat. La meva mare em va portar a l’aeroport i si no m’arriba a empènyer a pujar a l’avió em quedo. Em feia molta por. Era sis anys més jove que ara, tenia un anglès macarrònic, em preocupava no encaixar... Amb totes aquestes pors no vaig poder gaudir de debò del que suposava fer aquest pas. Un cop allà ja tot va anar bé, perquè l’acollida va ser fantàstica, tenia un traductor, em van posar un ‘coach’ vocal... Vaig estar tres setmanes a Montreal assajant i ja em vaig incorporar a la gira de «Corteo», que estava en marxa. El primer dia en concert també va ser de pànic, però l’adaptació va ser ràpida. I ara ja porto gairebé 900 funcions.

Com és una setmana normal de gira?

Normalment fem estades d’una setmana en un escenari gran de cada ciutat, sovint un gran espai esportiu. Dilluns viatgem i arribem a l’hotel, dimarts el tenim lliure, dimecres es fan les primeres proves a la tarda, i actuem de dijous a diumenge. El cap de setmana no deixa gaire marge perquè acostumem a fer doble sessió i, alguna vegada, fins i tot tres sessions. Si, sí, tres. (riu) Hem arribat a fer 11 xous en una setmana. Però és molt relaxat, ho aguanto bé. Hi ha cinc cuiners que et proposen una bona dieta, ‘coach’ si vols fer exercici físic, un metge que et cuida... Era molt més cansat anar de bolos amb La banda del coche rojo!

Hi ha temps per visitar la ciutat, i l’aprofita?

Normalment sí, tot i que de vegades vas a parar a ciutats que dius: però què hi ha aquí? Intento comprar una postal de cada lloc i apuntar-hi el que hi ha passat per poder recordar on he estat

Sent l’única veu masculina de l’espectacle, què passa si es refreda o agafa el grip?

A diferència de la majoria, que són més d’un i es poden reorganitzar, jo i la veu femenina no tenim substitut. Hi ha una pista gravada i, si no puc cantar, surto igualment però faig play-back. És molt poc habitual. Potser passa tres o quatre cops l’any. Una vegada vaig tenir un atac de ciàtica i no vaig poder ni estar-hi present, però és molt estrany. Quan va ser terrible va ser durant la covid, amb gent de baixa cada dos per tres.

Com es troba la motivació per cantar un repertori idèntic per nou-centena vegada?

Mira, La banda del coche rojo, de la que jo formava part, va ser com una mili musical, perquè tocaves a les tres del matí, no t’escoltaven, hi havia molts beguts... feies sempre el mateix repertori i obtenies molt poca resposta. En canvi, ara tinc una resposta al·lucinant. Veus els ulls oberts del públic, llàgrimes, cares d’admiració... tot això és un estímul molt gran. A més, és un repertori que m’agrada molt, en sóc molt fan.

Després de la gira per Oceania, què?

Després de Nova Zelanda no sé què passarà. Fa molt temps que m’esforço per no perdre de vista que això que m’està passant és un cim laboral i que aquestes condicions meravelloses, veient món, amb un sou fantàstic i tornant a casa cada dos o tres mesos, no duraran per sempre. M’esforço per dir-li al meu cervell que això és com una fantasia, que l’he de gaudir i estar preparat per quan s’acabi.

Què n’ha après d’aquesta experiència?

Jo crec que, sobretot, he après moltíssim a adaptar-me. Penso que això ha estat clau, perquè tens una veu i uns coneixements, però has de saber com encaixar tot el que et toca fer, sigui el que sigui, sense problemes i amb el cap molt obert. També he après a entendre més la meva veu, noto que l’he enfortida, i m’he solidificat com a cantant. A part, he après anglès!

Subscriu-te per seguir llegint