«No parlaré només del que és popular per comoditat»

Magdalena Blažević va néixer a Žepce, Bòsnia i Hercegovina, el 1982. Es va aficionar a la lectura des de petita: «La guerra és molt avorrida quan ets un nen», diu, «només pots escapar de la realitat amb històries». El 2020 va publicar el recull "Svetkovina" i, dos anys després, la seva primera novel·la: "A finals d’estiu" (L’Agulla Daurada, 2023). Amb "El temps de la collita" (L’Agulla Daurada, 2025) s’ha consolidat com una de les veus balcàniques més importants. Els relats íntims i antibel·licistes han estat traduïts a set llengües. 

S’esperava aquesta traducció?

Va ser una sorpresa. El Jordi Cumplido va proposar el meu llibre a l’editorial i vaig agrair tant que conegués la meva cultura com que hagués llegit el llibre.  

«A finals d’estiu» comença amb una massacre …

És una tragèdia familiar de l’agost de 1993. La vaig escriure per primer cop al meu diari quan tenia 13 anys, no volia que es perdés si moríem. La novel·la la vaig començar fa 25 anys. Ningú anirà a la presó per aquelles morts, però ara n’hi ha testimoni.

Recorda aquell dia?

Quan faig memòria veig la cara de la meva germana en groc i en violeta. La por té molts colors, és una emoció extrema. Jo era una nena, tenia una visió de la guerra naïf però sincera i és la que transmet la meva literatura. 

Com és la seva escriptura?

És difícil. Creo el mínim de personatges i em centro en el món interior. Faig frases curtes i imatges poètiques. M’interessa la forma i la llengua, com a lectora també. No sé si faré una gran novel·la.

És molt lírica…

El meu llenguatge neix del paisatge bosnià, el riu, el bosc, els camps i sovint vaig a llocs abandonats on queden rastres de vida, com si fos un museu. Fotografio el que vull descriure i m’agrada explicar històries brutals amb paraules boniques. És difícil escriure un llibre curt.  

Fa novel·les polítiques?

Faig parlar les persones sense lligar-les a nacions. Tothom és víctima en una guerra, del bàndol que sigui. El dolor és universal, transcendeix fronteres.  

Té una visió molt femenina …

Fins fa 15 o 20 anys la literatura era d’homes. Ningú no parlava de nens ni de dones. S’ha de parlar més de l’experiència femenina de la guerra. A El temps de la collita descric una violació. És el més difícil que he escrit mai. Incomoda, però no parlaré només del que és popular. 

Quina funció té la literatura?

Quan va acabar la guerra vaig pensar que l’endemà seria diferent. Però tot va seguir igual, només que ja no ens disparaven. No sé quant dura una postguerra, però nosaltres no l’hem acabat. I això s’ha d’explicar.