La rabiosa actualitat

Quan es va estrenar l’any 2002, "28 días después" es va convertir en un títol de culte gairebé instantani. Ho va aconseguir en relació amb el seu gènere, perquè va contribuir decisivament a modernitzar el cinema de zombis amb el seu realisme brut, les variants argumentals (aquests infectats que corren de pura ràbia, després imitats fins a l’infinit) i les seves àcides metàfores polítiques. També ho va ser en relació amb la carrera del seu director, Danny Boyle, que necessitava un èxit de crítica i públic per demostrar que "Trainspotting" no havia estat un simple miratge. Cinc anys després, el cineasta canari Juan Carlos Fresnadillo dirigia "28 semanas después", que perdia part del to de denúncia de l’original, però encertava de ple a l’hora d’expandir el seu univers. Sobretot gràcies a un final esplèndid que obria les portes a una saga molt prometedora.

Però potser perquè el gènere va acabar saturat de tant zombi corredor, la cosa va acabar aturada durant molts anys malgrat el clam perseverant dels seus seguidors. Finalment, ha estat el mateix Boyle i el seu guionista, el gran Alex Garland, els qui han ressuscitat la saga amb una entrega que apunta a unes recaptacions espectaculars. "28 años después" no només és la seqüela somiada de la primera part, sinó que és una demostració de com revitalitzar un imaginari i també un dels millors treballs de Boyle en molts anys. Dues hores de cruesa i nervi narratiu que estan plantejades com l’inici d’una trilogia on retrobarem vells coneguts de la trama.

"28 años después" presenta un món en què l’expansió del virus ha obligat els supervivents a normalitzar l’apocalipsi i a viure a llocs remots per evitar la infecció. Els protagonistes d’aquesta història viuen en una illa i han construït el més semblant a una convivència normal, però amb unes normes inalterables per garantir la seva seguretat. Quan s’adonen que els recursos comencen a ser escassos, un escamot es dedica a viatjar a terra ferma per aconseguir-los. Però a la seva darrera incursió, la primera en un cert temps, els seus membres fan un descobriment que canvia la seva percepció de la pandèmia, un secret sobre els infectats però també sobre la resta de supervivents.

Rodada amb càmeres de mòbil i muntada amb molta intel·ligència, "28 años después" clava a la butaca amb una història que dialoga amb l’actualitat política (això és mèrit de Garland, com demostra la seva brillant carrera com a director) i amb unes escenes d’acció i suspens que tallen la respiració.

També destaca un gran repartiment, encapçalat per Jack O’Connell (que té en cartell la magistral "Los pecadores"), Aaron Taylor-Johnson, Jodie Comer, Emma Laird, Erin Kellyman i el gran Ralph Fiennes.