«Candel deia que has d’entendre què li passa a un immigrant, no deportar-lo»

Genís Sinca (Manresa, 1970) té la virtut d’aprendre dels personatges que fa vint anys que radiografia, un conjunt imponent que traça un retrat lúcid i polièdric de la Catalunya del segle XX. Les trobades que va mantenir amb l’escriptor Paco Candel des de l’octubre del 2001 i fins a la mort de l’autor d’"Els altres catalans", el 2007, van cristal·litzar en un llibre -"La providència es diu Paco" (La Magrana)- que enguany ha reescrit a petició del segell editorial Comanegra. «És una biografia molt diferent, un altre enfocament, més íntim i personal, per recuperar el testimoni d’una figura que és molt vigent», assegura.

"Candel"

Genís Sinca

Comanegra

22,90 euros

120 pàgines

Biografia

Candel va néixer el 1925 a Cases Altes, al País Valencià, i de petit va venir a Catalunya amb els pares. Ja parlava de la immigració als anys 60 i també als 2000. El llibre ens ajuda a veure la Catalunya del 25? 

Tot el que diu Candel, la manera d’interpretar el tema de la immigració, em sembla un discurs molt actual. És una bona solució. Una solució que ja va funcionar aleshores, la solució Candel, qui per primera vegada va explicar el fenomen de la immigració de forma completa. De manera inesperada, res de sociologia ni càtedres universitàries. Tot ve de la barraca, d’un personatge que ve a parar a la faldilla de Montjuïc en una barraca, se’n va a les cases barates, i allà comença a captar el que serà el primer gran escenari literari, la novel·la "Donde la ciudad cambia su nombre". Després va anar a viure a la parròquia de Port, quan al pare li van donar feina de campaner.

Un escenari des del qual va entendre el país?

Allí comença a escriure aquestes obres que el faran molt conegut: la cabdal, un assaig inesperat, un encàrrec d’Edicions 62 que es titularà "Els altres catalans". Per primera vegada, Candel explica de manera molt efectiva un fenomen que no sempre s’havia sabut abordar, tothom ho titllava de problema. I en aquest llibre, el 23 d’abril del 1964, no tan sols rebenta les expectatives, sinó que és capaç de vaticinar la Catalunya actual, que no es pot entendre sense els Rodríguez, els Álvarez, els López, sense gallecs, extremenys, andalusos, aragonesos o valencians. És impossible.

Candel alerta i vaticina. Sobre educació, homogeneïtzació cultural, tecnologia, immigració, ...

Del tema de la digitalització ve el fet de posar la màquina d’escriure al títol. La importància que té aquest objecte en un moment en què el món digital ni es veia a venir, un món on les coses es feien de forma més humana, directa, cara a cara, picant a màquina. El personatge em serveix per entendre què funcionava allà i què pot funcionar avui: veure’s, xerrar, fer dinars que s’eternitzen, la vida ens ha canviat molt, cap a malament, és evident, l’estrès, ... El personatge m’omple molts buits.

Va parlar també dels desheretats, els pobres.

Té un llibre, "Los que nunca opinan", on parla dels que no parlen, del que mai opinen. I a "Ser obrero no es ninguna ganga", per primer cop hi ha algú, sota el franquisme, que parla de la necessitat de millorar la situació dels treballadors. Però és amb "Els altres catalans" on clava el seu concepte més reeixit. Un autor que venia d’on venia, sense cap expectativa. Em té fascinat, res apuntava cap al que s’ha convertit: probablement, un dels catalans més importants del segle XX.

El món digital ni es veia a venir, era un món on les coses es feien de manera més humana, cara a cara

Vàlid al XXI?

Sempre que parlem de Candel ens oblidem que és un gran autor. Va escriure molt, i va escriure molt efectivament, va saber trobar els temes, cada Sant Jordi treia un llibre, i cada vegada ho clavava. Feia els seus vaticinis simplement retratant els veïns que va tenir a la Zona Franca, amics, coneguts i familiars. A partir d’aquest món desheretat construeix el país que existirà. No ho ha fet ningú més. Amb el que significa això en l'àmbit comercial, cap editor et compra res sobre rodamons, pobres o miserables. I, en canvi, s’ha convertit en el gran tema mundial avui dia. Com ho va resoldre? Literàriament. Va fer una cosa que, per mi, es diu poc. L’any 58 treu "Donde la ciudad cambia su nombre", una novel·la on retrata els seus antics veïns de les cases barates. Fa un retrat quirúrgic de la misèria i el pintoresquisme d’aquella gent. Gitanos, catalans de can Tunis, ... L’entusiasme per publicar, per superar el desavantatge, és tan gran que es descuida i ho fa amb noms i cognoms reals. L’endemà, els personatges el van a buscar amb pals i pedres a la parròquia de Port. El seu pare l’amaga, no el troben i al tercer dia el Candel surt a demanar perdó als veïns. Després, alguns d’aquests personatges li demanaran per què no els treu als seus llibres. Els ha fet famosos. Gent que  no estava destinada a la glòria.

La veu dels sense veu.

Troba la fórmula: amb noms i cognoms, retrata un país amb els personatges que li faran el fenomen. És la tècnica literària que aplica a "Els altres catalans". Retrata tota aquella gent que li dona el tema. Té un amic de Sevilla que no parla català, que ha decidit que això és Espanya i no ha de fer l’esforç. El seu únic somni és anar al 'pueblo' a l’estiu, i quan hi va li passa una cosa espectacular. Només arribar li han dit ‘el catalán’, i s’ha quedat fotut. Sobretot perquè aquell vespre, a la seva casa natal, s’adona que troba a faltar casa seva, que ja no és Sevilla sinó Catalunya. Torna a Barcelona i li demana a Candel que li busqui algú que li ensenyi a parlar català. Ha fet el seu viatge. I cadascú té el seu. 

Candel és a les llibreries? 

No, no. Està molt descatalogat. I els millors no són aquests que t’he dit. Els millors són "Les meves escoles", "La nova pobresa", un gran llibre, on fa el mateix que a "Els altres catalans" i a "Donde la ciudad cambia su nombre". Amb noms i cognoms, fa un petit gran retrat de molta gent nova que arriba aquí. La solució no falla mai: respecte mutu. Això crea una base de diàleg. Sona molt trillat, però no es fa. És qüestió de dignitat humana. Estic en una barraca, és igual de digne que qui està en un àtic de Pedralbes. Els problemes seran els mateixos. I el que més m’agrada de Candel és l’empatia. Dignitat, respecte i empatia. Candel t’omple, veus un immigrant d’una manera diferent, amb els problemes i mancances, i amb tu com a part activa.

Hi pensa en què diria Candel de la Catalunya d’avui en dia?

Jo li vaig preguntar pel tema dels àrabs que arriben. Va dir: vindran reptes molt diferents del nostre, és una cultura completament diferent, hi ha el tema de la religió, que pot arribar-se a fanatitzar. Però has d’entendre, em va comentar, que el pinyol sempre és una persona que s’ha hagut de traslladar. Gent que no ha vingut per necessitat. No tothom ha tingut la sort que ha tingut vostè, em va dir: va néixer en un lloc, on s’ha pogut desenvolupar, té uns pares que l’han portat a aquest lloc, s’hi ha pogut quedar, ells han desaparegut i vostè segueix al mateix lloc. No ha hagut mai de marxar de casa seva. Imagini-s’ho i entendrà potser el què els passa a aquesta gent. El que no pot fer és posar un mur i deportar-los. Perquè això es gira en contra. 

Són temps de Trump i Orriols.

Hi ha més àrabs a Manresa que a Ripoll. No pots comparar. Però tenim una eina molt potent, que ells van saber-la apreciar, que és la cultura, la cultura catalana, molt debilitada però molt potent. 

Candel és incòmode?

Ara m’he adonat que sí. L’anterior legislatura em va proposar ser el comissari de l’Any Candel i, en guanyar els socialistes, tot això s’ha esfumat. Per quina raó? No ho entenc. Desconeixement? No ho crec. Per incomoditat? Segurament.

I d’on neix la incomoditat?

No ho sé, no ho entenc. Si era del PSUC, no ho entenc. Tan enrevessat és tot com per deixar de reivindicar un personatge com Candel? Ara s’estan afanyant, per fer-ho, però jo ja no vull saber res. Ja el reivindico a la meva manera. No necessitem un polític per reivindicar Candel. És millor escapar-ne.