La carta des del Palace de Madrid en què Dalí i Lorca demanen diners per a Buñuel

Tan inteligentes i sans argent!  (Tan intel·ligents i sense diners!) Aquesta frase l’escrivien uns joves Federico García Lorca i Salvador Dalí a finals dels anys vint del segle passat des del Palace de Madrid a l’escriptor canari Claudio de la Torre. En una carta plena de dibuixos i amb uns versos improvisats, el poeta granadí i l’artista empordanès demanaven unes pessetes per al seu amic Luis Buñuel, que havia anat a la capital a visitar-los i s’havia gastat tot el que tenia.

"S’ho va gastar tot i ha de marxar a Saragossa. Recorrem a tu. Deixa’ns cent vint-i-cinc pessetes. Te les tornarem d’aquí a cinc dies. No veiem cap altra solució! Moltes gràcies", es pot llegir en aquest paper amb capçalera oficial que decora la paret del 27 Club, espai on es trobava l’antic Museo Bar del conegut hotel madrileny, que recentment s’ha incorporat al catàleg de The Luxury Collection de Marriot després d’una reforma de dos anys i 90 milions d’euros.

Versos lorquians

Un sol, un arbre o una mena de ninot que toca el violí són alguns dels dibuixos fets per Dalí que acompanyen aquesta petició signada per Federico. L’un il·lustra i l’altre hi posa els versos, en el que potser va ser un intent d’afalagar un De la Torre que, en les dates en què es calcula que els artistes van coincidir a Madrid, consolidava el projecte del Teatre Mínim a Las Palmas de Gran Canaria i participava activament en l’escena literària i teatral de la capital espanyola.

"Alfonso doce de plata / vuela en la moneda blanca / de corcho y hoja de lata / mi cuerno de la abundancia / Me gasté en el bar del Palace / ¡mis monedillas de agua!", escrivia un Lorca gairebé trentí fent al·lusió al monarca que apareixia a les pessetes d’aleshores. La missiva, a més de divertida i espontània, revela el grau de complicitat entre els tres joves —Federico, Salvador i Luis— i la confiança que dipositaven en Claudio de la Torre, a qui van recórrer com a possible salvavides econòmic. No va ser una elecció casual.

En aquell moment, l’escriptor canari ja s’havia fet un nom dins el panorama literari espanyol: havia guanyat el Premi Nacional de Literatura l’any 1924, amb la seva novel·la En la vida del señor Alegre (premi compartit amb Roberto Molina i la seva obra Dolor de juventud), sent ja un escriptor respectat, solvent, i una figura amb certa rellevància dins del teixit cultural en què es movien els creadors més avantguardistes del moment.

Fill de Bernardo de la Torre i Francisca Millares Cubas, Claudio era un intel·lectual d’una família influent a qui probablement no li va costar gaire deixar 125 pessetes (menys d’un euro) a uns joves artistes que potser s’havien allargat massa aquella nit al bar de l’hotel.

Trobades intel·lectuals

La carta és també testimoni d’una època efervescent, en què els límits entre les arts eren porosos i les idees viatjaven entre cafès, teatres, estudis i hotels de luxe, com el Palace, lloc habitual de trobada dels intel·lectuals i creadors d’aquella època. S’hi celebraven nombroses tertúlies i trobades per parlar de poesia, política, filosofia o qualsevol tema que mereixés uns pensaments compartits.

En aquell Madrid dels anys vint, moment d’efervescència de la Generació del 27, l’art i la vida es confonien en converses nocturnes, en cartes com aquesta i en idees que germinaven regades per les begudes que es servien dins de l’hotel. El que avui penja emmarcat en una paret del Palace no és només una anècdota simpàtica de versos i dibuixos, sinó una peça de la història viva d’una generació que va transformar la cultura espanyola del segle XX.

Josefina i Lorca

També en aquesta escena destaca el nom de la germana petita de Claudio, Josefina de la Torre, veu importantíssima de les lletres canàries —a més d’actriu, cantant lírica, dobladora de pel·lícules, adaptadora de guions, traductora i empresària— que admirava profundament Lorca i que, acompanyada pel seu germà, també es va moure per la capital del país en aquells anys d’ebullició cultural.

Així, ella mateixa va ser un dels noms que va donar vida a la Generació del 27, nom sovint oblidat pel fet de ser una dona que es movia amb fermesa en un món d’homes.

Josefina, igual que el seu germà Claudio, es va convertir en un pont cultural entre Canàries i la Península, un pont que Lorca i Dalí, embriagats per la seva joventut, no van dubtar a fer servir per demanar un petit favor i ajudar el seu amic Buñuel, en una petició que recorda que fins i tot les figures més monumentals i significatives van ser, en els seus inicis, éssers "intel·ligents i sense diners", que es movien entre la precarietat, l’art, els versos i la barra del bar d’un dels hotels més luxosos de Madrid.

Via: Empordà