Quan un pensa en els avis, li poden venir a la ment records sensorials, com ara olors d’aigua de lavanda, de vainilla o de ceba, o el sabor dolç dels caramels que et solien regalar. O també una imatge, a vegades més emotiva: una cadira buida, per exemple. Aquests són alguns dels elements que els autors finalistes del 13è Concurs de relats breus de Regió7 fan aparèixer en les seves obres, que aquest 2025 havien d’estar inspirades en el tema «amor d’avis». 

En total, són deu els textos que han arribat a la fase final del certamen dels 95 que s’hi van presentar, rècord fins a la data. Són textos emotius, que destil·len gratitud, estima i amor, i una bona lectura per a aquests mesos d’estiu. Els publiquem acompanyats per deu il·lustracions creades expressament per a cadascun un d’ells per deu joves artistes de la Catalunya central. Textos i dibuixos es poden veure, també, en una exposició que es va inaugurar dimecres passat a l’Espai Jove Joan Amades (carrer de Sant Blai, 14, de Manresa), on s’estarà fins a final de mes i després recorrerà diferents espais de la ciutat.

El jurat, format enguany pels manresans Núria Bacardit (Les orquídies del mal) i Pep Molist (72 dies i un vestit. La volta al món de Nellie Bly), l’artesenc Lluís Riera (L’Escorxador) i Susana Paz, cap de Cultures de Regió7, va decidir atorgar el primer premi a Ricard Bahí Alburquerque, pel relat Aigua de lavanda. Roger Prat Oliveras s’ha endut el segon premi per Els caramels de la iaia. I Àngel Fabregat Morera, el tercer, per La cadira buida. El concurs compta amb el suport de l’Ajuntament de Manresa, Parcir, Alba Editorial i Zenobita.

Aigua de lavanda

RELAT: Ricard Bahí Alburquerque IL·LUSTRACIÓ: Pol Ribelles

Sona “La del manojo de rosas”. La Lola roman asseguda en la cadira de rodes al llindar del balcó. El sol li il·lumina la cara solcada pels anys, tanca els ulls i prem els llavis, d’un rosat decandit. En Josep, el seu marit, arriba content i animat de veure-la. Obre les balconeres i s’asseu al seu davant. Segueix el mateix ritual des de fa tres anys: li posa dues gotes d’aigua de lavanda al coll, just sota les orelles. La seva colònia preferida. I li diu: Lola, soc aquí amb tu. Llavors s’inclina cap al front i li fa un petó, li amoixa les mans clivellades pel temps i li parla calmosament com un xiuxiueig. La Lola se’l mira amb indiferència. No existeix el record, aquest s’ha precipitat en l’abisme profund de la memòria. En Josep, amb paciència i estima, procura despertar-la aprofitant l’àlbum de fotos que sempre l’acompanya. Reviu en cada imatge tota una existència, s’atura en la fotografia que surt la Lola asseguda enmig d’un prat d’espígol, duu el vestit blanc amb un mocador de seda al coll; es mostra exultant amb els cabells daurats, els ulls radiants i un somriure vermell; abraça amb força els seus dos fills enjogassats i enriolats com espurnes. Ella calla, immòbil. Cap gest. És un silenci sever cisellat per l’oblit. De sobte, una alenada càlida de lavanda entra pel balcó que els perfuma de vida. La Lola tanca els ulls, li rodola el record galta avall. De fons “...sin saber quién eres cometí la locura de quererte de veras”

Els caramels de la iaia

RELAT: Roger Prat Oliveras IL·LUSTRACIÓ: Candela Esteban

Cada dijous, en Nil corria cap a casa de la iaia Mercè amb el cor bombant com un tambor. La porta sempre estava entreoberta, i l’olor a canyella i vainilla l’abraçava abans que ella.

—¡Ensucrat! —exclamava la iaia, amb els ulls brillant com monedes d’or al sol—. Avui tens una sorpresa.

Dins el calaix de la cuina, amagat sota estovalles de puntes, hi havia una capsa de llauna plena de caramels de mel. Els feia a mà, com li havien ensenyat a ella de petita, i deia que portaven dins tot l’amor que no cabia al seu cor. En Nil n’agafava un, i el sucre li fonia a la llengua mentre ella li explicava històries de quan el seu avi, el Joan, li portava flors silvestres cada divendres.

—L’amor d’avis és com aquests caramels —xiuxiuejava la Mercè—. No es gasta mai, només es transforma.

Un dia, la caixa va quedar buida. La iaia ja no podia remenar el cassó, però en Nil va agafar la cullera de fusta i va començar a mesclar mel i sucre sota la seva mirada. Quan els primers caramels van estar llestos, ella en va prendre un i va somriure amb els llavis tremolant.

—Ara ets tu qui m’endolceixes la vida —va dir, estrenyent-li la mà.

I en Nil va entendre que l’amor no era només rebre, sinó també aprendre a donar-ho tot, fins i tot quan semblava que no quedava res. Perquè l’amor d’avis, com els caramels de mel, sempre deixava un rastre dolç que mai no s’esvaïa.

La cadira buida

RELAT: Àngel Fabregat Morera IL·LUSTRACIÓ: Núria Pórtoles

Aquell Nadal, el cel era net de neu i la meva germana petita estava trista. Per animar-la, el pare li va prometre portar-la al cinema a veure una pel·lícula de dibuixos animats. Però aquell matí teníem una altra cita: com cada any, acolliríem un avi del geriàtric on havia viscut l’avi Manel. Ens esperava dret, amb una americana de colzeres gastades i sabates nàutiques. Somreia com si ens conegués de sempre. La cuidadora ens va advertir: “Feu-li el joc”. Estava una mica perdut, però desbordava il·lusió.

Durant el trajecte, parlava dels carrers com si hagués estat taxista. Presumia d’haver portat gent important. A casa, es va instal·lar com un de la família. Li vam donar les sabatilles noves del pare i la cadira que ningú ocupava des que l’avi ja no hi era. Va fer cagar el tió, va rebre mitjons, mocadors i llaminadures. Va devorar l’escudella, va repetir rostit, i amb el cava es va deixar anar. Parlava com si hagués retrobat un tros de vida. Fins que va preguntar per la seva neta.

El silenci va caure com una boira espessa. Ens miràvem, sense saber què dir. Llavors la meva germana, amb una tendresa inesperada, va murmurar: «Sóc aquí, avi». Ell va esclatar en llàgrimes. Ella s’hi va acostar, li va fer un petó i li va agafar la mà. I el pare, amb veu trencada, va dir: «I si l’acollíssim com a l’avi Manel?». Aquella cadira buida, per fi, tornava a tenir ànima.

Ells també em van estimar

RELAT: Enriqueta Moix Maré  IL·LUSTRACIÓ: Noa Hervàs

La fotografia en sèpia dels meus avis estava damunt del moble del menjador, just al costat del rellotge de paret que feia anys que havia deixat de funcionar. Només hi eren ells dos, asseguts al porxo de la casa, envoltats per un silenci que es podia sentir. L’àvia duia un vestit gris amb flors petites i blanques, ampul·lós de mànigues, i l’avi, una americana i pantalons negres, una camisa blanca i un corbatí negre. Ell tenia la mirada perduda i ella somreia lleugerament.

Vaig agafar la fotografia i me la vaig col·locar damunt el pit, acaronant-la amb el palmell de la mà. Va ser llavors quan em va envair una melangia que em va fer mal, però amb la saviesa que m’havia donat la vida, vaig retenir les llàgrimes que intentaven emergir.

Feia temps que els meus avis havien mort, però els continuava estimant. El seu amor es va fer visible des del meu naixement i fructificà més amb el pas dels anys. Només ells, em van ensenyar els valors entre carantoines i petons; em van estimar sense condicions, sense demanar-me res a canvi, potser, tal vegada… una abraçada.

Vaig deixar la fotografia al seu lloc, testimoni mut d’un món que ja no hi era. Les parets d’aquella casa retenien l’alè i el so dels passos perduts dels meus avantpassats.

Aquell instant es va quedar congelat en el temps, i amb el record de saber que un dia, ells també em van estimar.

«Nen, el teu avi no canviarà mai»

RELAT: Joan Antoni Fernández Peña IL·LUSTRACIÓ: Yolanda Nedelciu

L’avi Pere tenia un hort al Poal, però el va deixar perquè va perdre la batalla contra les males herbes. Ell diu, amb ironia, que hi ha tanta inseguretat a Manresa que no només li robaven els tomàquets, sinó que també les eines de conreu, que jo mateix el vaig ajudar a vendre per Wallapop. Ara passeja, dona instruccions correctores als operaris de la via pública, reivindica els drets de les persones grans els dilluns a la plaça Major, visita la Biblioteca del Casino -per llegir el diari i anar al lavabo-, mira el Barça, el temps i s’engresca amb l’ordinador.

Va fer un curs d’iniciació a la informàtica al local de l’associació de veïns. Només fa servir el dit índex per escriure. A vegades s’empipa perquè se li bloqueja la pantalla. «Que no ho veus, nen, que està ple de virus?», diu. Sospita que la pandèmia de la Covid en realitat es va originar en un ordinador infectat. Sé que no està bé, però per desbloquejar-ho, he vist les últimes consultes que ha fet a Google: remeis naturals que van bé per la pròstata, quants futbolistes gais hi ha a Espanya, efectes secundaris de la viagra...També hi ha un document de Word titulat «Carta a la meva dona Montserrat».

Avui és l’aniversari de la meva estimada àvia Montserrat. L’avi Pere mai s’oblida, i li ha regalat un ram de roses, una carta d’amor, un petó i, dissimuladament, li ha tocat el cul. L’àvia li ha regalat una plantofada a la mà i amb un somriure m’ha dit: «Nen, el teu avi no canviarà mai».

El gust exacte

RELAT: Georgina Gorchs López IL·LUSTRACIÓ: Miriam Piedra

L’àvia sempre cuinava sense receptes. «A ull», deia, mentre afegia un pessic de sal i una mirada tendra al brou que feia ballar la cassola.

Jo l’observava asseguda al tamboret, intentant aprendre aquell art secret que no sortia als llibres.

Quan es va fer gran i ja no recordava l’ordre dels passos, vam invertir els papers. Jo enfarinava la carn, i ella em mirava, de vegades perduda, de vegades com si em tornés a veure néixer.

«No és prou espès», murmurava. I jo hi afegia ceba, paciència.

El dia que va marxar, vaig intentar reproduir el seu fricandó. Vaig seguir tots els seus “a ull”, però no tenia gust.

Fins que vaig trobar, al fons del calaix de les estovalles, una nota escrita amb la seva lletra torta:

 “L’ingredient que mai pot faltar: cuina per a algú que estimes.”

Des de llavors, cada cop que remeno una olla, la torno a sentir.

No pas pel gust exacte. Sinó per l’amor que hi bull.

Olor de ceba

RELAT: Núria Argelaguet Pont IL·LUSTRACIÓ: Júlia Corominas

L´olor de la ceba tallada em recorda sempre la meva infantesa. Inevitablement les llàgrimes brotaven de forma incontrolada mentre l´àvia amb el seu gran davantal les eixugava. Les seves mans eren oloroses i manyagues i sempre trobaven una peça de fruita o un bocí de pa per alimentar-me. Precisament era aquesta la principal i única  missió en la seva vida, proporcionar-me aliment.

Quan encara no arribava als fogons, l´observava com feinejava per la cuina enfilada a la seva faldilla, intentant veure com remenava la cassola de fang amb el cullerot gran de fusta, mentre la cuina s´anava impregnant de les olors de sofregit i farigola.  

Quan ja arribava als fogons, em va convertir en la seva ajudant i còmplice en innombrables receptes i en tots els seus secrets, com fer que el caldo de Nadal o aquell rostit de vedella tinguessin un sabor únic i especial. Frec a frec a la taula, passàvem les hores tallant patates, partint mongetes tendres, o bé desgranant magranes, incorporant nous sabors, suggerint noves idees i textures, algunes agosarades.

Ara sóc jo la que la peixo, mentre l´àvia està permanentment asseguda en la seva cadira de la cuina, amb la mirada buida de records i dolor. Les seves mans molsudes, plegades damunt la faldilla ja no fan olor de ceba , ni de romaní, són com dos ocells que no saben volar. L´àvia em mira sense mirar i jo no puc observar una solitària llàgrima lliscant, perdent-se galtes avall.

La mirada de l’amor

RELAT: Loli Pérez Jiménez IL·LUSTRACIÓ: Elisabet Rovira

Arribo a casa amb la meva filla i la veig de lluny, caminant amb la mirada cansada, en un lent avançar, amb el cistell de la compra ple com sempre i amb un núvol de pensaments que li encorba l’esquena. Qui és aquesta senyora? No la reconec.. Ella té un caminar ràpid, ferm, no para, sempre amb un somriure…Sí, és ella! La mare, però sense filtres ni cuirasses. I de cop ens veu i tot canvia, camina lleugera i li surt un somriure reparador. Ens abracem com fem sempre, primer molt fort a la meva filla i després a la seva sense tanta passió. Els nostres ulls es creuen i la veig…la seva mirada, la mirada de l’amor. El reflex de l’esgotament i de la immensa estimació que ha donat en els últims anys. Amor i mort han anat agafats de la mà com ara va amb la meva filla admirant a la iaia valenta i feliç. Fortalesa i alegria sota un vel de patiment i dolor, teixit per la pèrdua de l’acompanyant de vida i intentant assumir que un dels seus fills ha marxat abans que ella. I la torno a mirar..Com pot seguir endavant amb aquesta motxilla de rocs que porta? Però entenc que la vitalitat i afecció que rep ha fet que l’esquerda del cor cada vegada sigui més petita (mai es tanca), som la força per seguir endavant.

Tot i així els seus ulls no m’enganyen…cada vegada més petits, esgotats de cada llàgrima d’amor, de cada llàgrima de pèrdua. Marxem amb els nervis de la joventut i les obligacions de la maduresa. T’estimo iaia! T’estimo mare! I els seus ulls brillen més que mai.

Només jo

RELAT: Sílvia Solé Guitart IL·LUSTRACIÓ: Jordi Plans

La nostra trajectòria no ha estat mai una línia recta, no. Ha estat un vol de papallona; erràtic, vacil·lant. Ningú sap si la recta ens hauria dut més lluny o just seríem en el punt on ens trobem ara mateix.

Només jo sé que aquestes mans, solcades, balbes, entrellaçades damunt del ventre feinejaven destres per preparar l’arròs amb la ciència exacta del safrà i el fumet.

Només jo et sabia les petites venjances quan et disgustava una decisió o un dir i et veia la cella alçada mig centímetre, la mirada fuetejant. Només jo et podia endolcir les arestes.

Només jo et sentia la inflexió de la veu quan se’t nuava la gola de gelor i m’adonava de l’alenada ronca quan exhalaves alleujament.

Només jo t’he vist l’èxtasi en les pupil·les, la tremor del cos donat. Només jo he recomptat cent vegades les pigues sembrades malucs avall i t’he resseguit els replecs dels genolls.

Només jo he estimat el color corall que t’il·luminava el rostre. Són meus el reflex del mirall que es pentinava amb un ball de dits traçuts, la cura amb què et pintaves els llavis, l’olor de lilàs del teu pit.

Només jo et vaig percebre, una a una, les defallences quan t’assaltaven els anys. I et veia recompondre’t, orgullosa i altiva a ulls dels altres. Només jo, que tenia el càlcul precís del balanceig dels passos, els he vist escurçar-se, indecisos i oscil·lants.

Només jo custodio gelosament la pell i els passos que ens han fet nostres.

Taula parada

RELAT: Noah Lozano Martínez IL·LUSTRACIÓ: Joana Carrascosa

Per primer cop, vaig obrir la porta sabent que no estaves al darrere. Les claus tremolaven a les meves mans, sense forces. El meu cos, abatut, i la mirada vidriosa reflectien el meu sentir. 

Em vaig trobar aturada davant d’un menjador buit d’ànima, amb la taula encara parada de l’últim cop que vas preparar-te el sopar. Segurament havies pensat en cuinar pollastre, amb alguna de les teves salses, d’aquelles que s’oloraven des del carrer, i escalfar-te les mongetes tendres, que ja no tenien el color que devien quan les vaig trobar a la nevera.

Tot semblava estar com sempre: el mantell de punt que havia cosit la tieta, la finestra oberta deixant pas al sol, i les sabatilles al costat del llit, per si t’aixecaves a la nit. La teva bata, però, no es trobava al seu lloc, sinó estesa sobre el llit, ben col·locada. Les teves espatlles ja mai més la sostindrien al teu pas.

Com que no hi eres, àvia, vaig treure la llibreta i vaig començar a escriure. Vaig trobar a faltar els ulls orgullosos que em miraven des del rebost, i els teus passos dèbils, que acostumaven a arrossegar-se i que ara haurien evitat fer soroll per no distreure’m.

I aleshores, asseguda allà, envoltada per les teves coses, vaig comprendre que no estaves del tot absent. Et reconeixia en les olors impregnades a les parets, en la calma present a cada racó de la casa, en la senzillesa de tot el que havies deixat enrere.

Encara que el teu cos ja no hi fos, àvia, la teva presència persistia, subtil i tendra, amb mi.