Sant Fruitós viatja a la Viena del XIX amb «Una Schubertíada»

Per primera vegada en aquesta edició, el Festival Internacional de Música Clàssica de Sant Fruitós es va poder celebrar als jardins de Món Sant Benet que es van omplir, dijous a la nit, per escoltar «Una Schubertíada». El concert, protagonitzat pel pradenc Jordi Armengol al piano, acompanyat del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i de l’actor Bernat Cot, sota la direcció de Xavier Puig i Anna Romaní, va portar més d’una vintena d’intèrprets a l’escenari per actuar davant de prop de 300 espectadors.

L’espectacle, que ja fa mesos que fa ruta per Catalunya, té la intenció de recrear les vetllades de la Viena de principis del segle XIX, quan un grup d’artistes i amics del compositor austríac Franz Peter Schubert es reunien a casa de la família Sonnleithner per cantar, recitar poesia i crear obres pictòriques. Així doncs, el festival bagenc va oferir una vetllada amb música coral i liederística de Schubert, però també d’altres compositors com Haydn, Beethoven i Rossini.

Doble homenatge al Festival de Sant Fruitós, en una nit de canvis d’última hora

El silenci abans de començar es va trencar quan Armengol, a la pell de Schubert, va tocar les primeres notes al piano de la peça Des Tages Weihe. Tots plegats, amb el gran piano de cua al centre, i els músics del Cor de Cambra, van recrear una escena de saló vienès perfilant un quadre perfectament emmarcat per l’entorn verd del jardí. La segona peça, Ständchen D921, va arribar acompanyada del primer parlament de l’actor Bernat Cot, qui amb un somriure murri, va convidar els protagonistes de la trobada: «que corri el beure, l’amistat i la música!». Aleshores, les veus femenines del cor van prendre el relleu cantant a cappella la peça següent.

Cinema, òpera, sarsuela i una Schubertíada en el Festival de Sant Fruitós

Ja amb la sisena obra, Der Tanz, l’ambient va esclatar en un vals juganer i elegant, que més tard tornaria com a bis per acomiadar la nit. Entre les peces, el relat dramatitzat de Bernat Cot cosia el fil narratiu que unia Schubert amb els altres tres compositors. La de Beethoven, Das Göttliche, sense piano, va ser tota una exhibició de la potència vocal femenina; mentre que Gott ist mein Hirt D706 retornava la figura del pianista al centre, ara també, només acompanyat de veus agudes.

Després del bis, la Schubertíada va acabar amb l’entrega dels tradicionals rams de roses i un llarg aplaudiment del públic.