Rosalía obre el seu diari personal: reflexions sobre Leonard Cohen, la música i el pas del temps al seu nou newsletter

Una mica de junk diary, ideetes, pensaments, cançons, sensacions o gustos i disgustos, però no tot alhora. Així és com va definir Rosalía el passat 4 de setembre les cartes que els seus seguidors trobarien al seu nou perfil de Substack. La cantant hi ha obert un compte en aquesta xarxa social de moda, un espai que es converteix en una mena de bloc personal o newsletter que els seus subscriptors reben per correu electrònic, on també hi escriuen noms com Margaret Atwood, Pamela Anderson, Lena Dunham, Patti Smith i Catherine Lacey. La plataforma continua en auge i Substack ja ha arribat als 35 milions de subscriptors actius al març de 2025, segons dades de la mateixa empresa.

En aquesta xarxa social, on la intèrpret ja ha publicat dos escrits, comparteix els seus sentiments, de vegades amb alguna petita falta d’ortografia però amb bona escriptura literària, i parla dels seus referents musicals, explica el seu procés personal de composició d’un disc i, fins i tot, celebra amb poques ganes de festa, com ella mateixa confessa, el seu aniversari amb els seguidors.

Per a molts, també deixa pistes sobre el llançament del seu proper àlbum, que sembla cada cop més a prop, igual que en el seu moment va fer amb un compte secundari d’Instagram on mostrava imatges del procés de creació de Motomami, que va revelar poc abans de la sortida del disc. De fet, la primera publicació va ser molt enigmàtica, i hi ha qui afirma que podria tractar-se d’un vers del nou àlbum: “Construiré el meu paradís en el teu nom, perquè tot està per venir.”

El desig de compondre

L’artista de Sant Estece Sesrovires va publicar la primera carta del seu bloc el passat 14 de setembre, dedicada al cantautor Leonard Cohen. “Leonard Cohen solia dir que tothom té una cançó. Si és veritat que cada poeta té un poema, cada cineasta una pel·lícula i cada músic una cançó dins seu, aleshores jo espero no trobar mai la meva”, començava l’artista. La intèrpret expressava el seu desig de dedicar tota la seva vida a no trobar mai aquesta cançó, tot i invertir-hi la major part del seu temps. “Ell va encendre en mi el desig d’escriure, i tant de bo jo l’encengui en algú, com ell va fer amb mi.”

En el text, Rosalía revela que va començar a estudiar música als nou anys i que encara es veu com una aprenenta. Parla de l’error com una presència constant —“sempre és allà parat, mirant-me, així que jo també el miro de tornada”— en el seu ofici i reivindica la necessitat d’abraçar la imperfecció. “Paradoxalment, també és l’error el que et manté exercitant-te i essent músic, un fuet dolç que t’invita a continuar”, reflexiona la cantant.

Creació d’un disc

L’artista descriu també com neix un disc: “Passa de manera invisible molt abans que toquis cap tecla, escriguis cap frase o, fins i tot, cap nota. Tot comença molt abans que puguis assenyalar-ho o, encara menys, anomenar-ho; com una llavor que ni tan sols sabies que estaves cultivant i, d’un dia per l’altre, és com si el teu arbre s’hagués aixecat sol.” Més tard, afegeix, comences a “esbossar, dissoldre, desordenar, destrossar, recompondre, esmicolar i aixecar una idea.”

Rosalía esmenta tres fases inevitables a l’hora de fer un àlbum: la primera és bolcar, vòmit i joc fruit de la intuïció. La segona és la persistència: què hi ha més avorrit que el mig d’alguna cosa? El tram elàstic, gelós i que convida a la destrucció. Finalment, el polit: quan et dediques a donar tersor tot i estar completament exhaust, cosa que ets capaç de fer per una sola raó, perquè després d’haver donat deu mil tombs finalment tens una visió diàfana d’allò que tens entre mans, potser propera a la pulsió original o potser completament allunyada d’ella. I amb això arriba el final, l’hora de deixar anar o saltar.

Un aniversari diferent

En la segona entrada del seu bloc, i de moment l’última, Rosalía va celebrar el seu aniversari, el passat dijous 25 de setembre, amb algunes reflexions sobre el pas del temps que va compartir amb tots els seus subscriptors. “Fer anys: ni ho desitjo ni m’espanta. Tinc una relació estranya amb la meva edat”, escrivia l’artista. “A vegades m’afegeixo mesos i a vegades crec que tinc un any menys. A vegades sento que vaig arribar ahir i d’altres m’oblido de les dècades que porto aquí.”