Antonio Orozco relata la seva caiguda i ressorgiment després de tocar fons: “Havia perdut el control i això em va espantar”

Aquella nit a Múrcia alguna cosa es va trencar. Estava tan cansat que Antonio Orozco (Barcelona, 1972) va prendre una pastilla per dormir. Ho va fer a la carretera, a dues hores d’arribar al destí. Volia arribar descansat, amb prou força per encarar el concert que estava a punt de començar. Tanmateix, una boira espessa el va encegar tan bon punt va trepitjar l’escenari. Un cop que li va provocar una estranya sensació de vulnerabilitat. “No es tractava només de cansament i estrès. Havia perdut el control i això em va espantar”, escriu a Inevitablemente yo, el llibre on relata la batalla que ha lliurat després de tocar fons. Aquell 2023 va fer un pas enrere i va cancel·lar una gira amb 111 dates exhaurides per recuperar-se. Ara, dos anys després, en un altre moment vital, reivindica el dret a la fragilitat que el va ajudar a retrobar-se.

“Sabia que allò era més que un refredat: era el cos cridant el que jo no volia escoltar. No em vaig aixecar en tot el dia perquè em feia mal tot, com si hagués corregut una marató. No feia res més que estar estirat […]. Creia que em moriria. Vivia amb una ansietat extrema que em mantenia en tensió. Per què m’estava passant això quan ja havia decidit aturar-me? Necessitava assegurar-me que allò que imaginava, que era realment aterridor, no arribés a succeir. A vegades, la ment et porta a llocs on no voldries ser”, continua en la seva narració. Un text sense adorns ni màscares en què reflexiona sobre la importància d’escoltar el cos. En cas contrari, si hagués continuat forçant-lo, com diu, no ho estaria explicant. Acaba de complir 25 anys sobre els escenaris, està de gira. Ha tornat.

És avui un altre Antonio?

Honestament, l’únic que ha canviat és que ara sóc jo qui em controlo. Abans ho feien la manca de temps i l’acumulació d’estrès. L’ordre de les meves prioritats és un altre, estic en un moment dolç. El públic m’ha donat prou temps per tornar. He après a cantar, viure i escoltar.

Qui el va sostenir?

La meva família i els meus músics. Cada vegada que m’anava a caure, algú em subjectava. Es van acumular coses difícils i vaig petar. Hi ha situacions que no tries viure i et toquen. Aquest llibre està escrit amb el cor, ha estat bonic explicar el que vaig experimentar. Quina sort vaig tenir que algú m’animés a fer-ho.

Li va doldre tornar a remenar la ferida?

Quan això va passar, vam decidir gravar el que m’estava passant amb els mòbils. Si aconseguíem que tingués un final feliç, valdria la pena. I, si no, encara seria millor història. Així que vaig començar un videoblog que, amb el temps, quan el vam ordenar, tenia un fil conductor. Crec que és una lectura que t’atrapa.

A Castelló va viure un episodi desagradable quan, en plena voràgine, després de l’episodi de Múrcia, es va fer viral un vídeo en què apareixia a punt d’enfonsar-se. El van acusar d’anar borratxo quan, en realitat, les seves forces estaven al límit. L’endemà, un mitjà nacional es va fer ressò de la gravació sense contrastar la informació. Va col·lapsar. Allò va aconseguir enfosquir tants anys d’èxit?

Saps què passa? Que, en aquest món, quan acabes una etapa bona, comences de zero. La memòria no existeix. Si el periodista que va publicar aquella peça hagués llegit les crítiques que els seus companys van fer del mateix concert, s’hauria adonat que era mentida. Com es valora el dany col·lateral? Allò em va trencar el cap. No m’amago. Encara avui em preocupen moltíssimes coses. En general, sóc més comeditiu a l’escenari. Un mal tir de càmera pot donar una idea equivocada de tu.

Com va descobrir que havia de parar?

En tornar de Brussel·les vaig començar a sentir-me malament. Em vaig fer proves que em van portar d’una consulta a una altra fins a arribar a un diagnòstic. Tenia un problema molt greu d’estrès del qual no era conscient. Aquest va ser l’inici de l’aturada que va donar lloc a aquest manuscrit.

Què va fer?

Parlar amb les persones amb qui treballava per saber si m’ho podia permetre. El problema que tenen les persones que pateixen un trastorn d’aquestes característiques és que no poden aturar-se, les mengen les factures. Hi ha qui no sap com enfrontar-s’hi. Vaig haver de rebutjar compromisos, desfer plans. I, en comptes de viatjar, em vaig prometre escriure el millor disc de la meva vida. Ho vaig aconseguir.

No li va fer vertigen cancel·lar 111 concerts per afrontar la seva recuperació?

Era una obra de teatre anomenada La canción que nunca viste. Estava acabada, interpretada, dissenyada… I, des de llavors, guardada tal com la vaig parir. Està esperant el moment que no va tenir. Algum dia el tindrà.

Havia de ser complicat.

Van ser anys sense parar. No recordo l’última vegada que vaig anar de vacances, he treballat tots els estius. Fins a aquest últim, que ha estat increïble. La música em va salvar.

Va poder compondre en aquell estat?

Un àlbum complet. Precisament, les cançons que el formen parlen del temps que no es recupera. Tots els moments que no gaudeixes ni t’emociones no tornaran mai més. Vaig escriure 24 temes, dels quals en vaig gravar 12. La resta ja tenen els seus propis destinataris.

Què ha après d’aquest procés?

Més aviat ho he desaprès tot. Res no estava en equilibri, ha estat una experiència grandíssima. En aquests 25 anys, el 90% dels moments han estat bons. Per sort, aquesta és una història amb final feliç.