Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Bones notícies per a la dansa d’arrel

La fotògrafa barcelonina Roser Blanch és l’autora de la mostra «Un gest d’arrel» que acull el Casino de Manresa

Es va inaugurar durant la Festa Major i aquests dies s’integrarà en la Fira Mediterrània de la capital bagenca

La fotògrafa Roser Blanch i Jordi Fosas, director artístic de la Mediterrània, a l'exposició del Casino

La fotògrafa Roser Blanch i Jordi Fosas, director artístic de la Mediterrània, a l'exposició del Casino / OSCAR BAYONA

Toni Mata i Riu

Toni Mata i Riu

Manresa

Què està passant a la dansa d’arrel? La resposta inclou una declaració de principis ambiciosa i contundent sobre l’aportació que el gènere pot fer a la societat i també la constatació que els esbarts, fidels defensors de la tradició, s’estan començant a obrir i a treure el ball al carrer. Les antenes de Roser Blanch, atentes a la remor de fons que creixia amb un soroll cada cop més intens, van captar la transformació i va decidir mirar directament al gest i fotografiar-lo. Tot va començar en la Fira Mediterrània de la pandèmia, l’octubre del 2020, amb la creació del Programa d’Impuls a la Dansa d’Arrel, i cinc anys després el camí recorregut es concreta en l’exposició "Un gest d’arrel", que està oberta al Casino de Manresa fins al 19 d’octubre i serà des de demà dijous un dels escenaris de la Fira Mediterrània.

«Em van donar una beca Barcelona Crea i entre finals del 2021 i inicis del 2022 vaig estar treballant amb l’Esbart Sant Martí, que aleshores preparava l’espectacle "N9U". A mesura que m’hi trobava, vaig anar trobant més motius per investigar i vaig començar a anar als assaigs i a conèixer el grup més a fons», explica l’actriu i fotògrafa Roser Blanch, que es va adaptar als horaris de la colla per captar l’essència del que estaven fent.

La barcelonina va proposar a la Mediterrània muntar una exposició amb la feina feta, recorda Jordi Fosas, director artístic de la fira manresana, «i li vam proposar que amplies el nombre de projectes i mires què esta passant en la dansa d’arrel en diversos àmbits». L’encàrrec va multiplicar per set el volum inicial i Blanch va contactar amb sis grups més: Esbart Ciutat Comtal (amb l’espectacle "L’Esbartjo"), Sara Cano i els Joves del Programa d’Impuls ("Vibra"), Xavier Gumà, Quim Bigas i Esbart Rocasagna de Gelida ("Era"), L’Esbord i Pere Seda ("Folk as Queer") i l’Esbart Manresa, amb "Raepte". Un repertori divers de maneres d’enfocar la dansa que es va fer realitat per la complicitat de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat, de la qual penja la fira.

Comissariada per Marina Escoda i escenografiada per Anna Alcubierre, l’exposició, elaborada amb la voluntat que sigui itinerant, ha convertit la sala gran del Casino en una paradoxa: omplir l’espai de moviment a partir de la imatge estàtica. I no es pot dir que no hagi reeixit perquè l’espectador es pot passejar entre un conjunt de plafons que reflecteixen la iniciativa de Blanch inspirada en el treball seqüencial d’Eadweard Muybridge, que en els inicis de la fotografia, al segle XIX, va retratar el moviment continu del cavall per demostrar que hi ha un moment que cap de les peülles toquen a terra. Els dansaires de Blanch prolonguen el gest i, vistos en conjunt, formen una coreografia imponent.

Els set projectes del Programa d’Impuls seleccionats conformen un espectre ampli de perspectives sobre la dansa d’arrel d’avui dia. «Volíem agafar esbarts que treballen llenguatges més contemporanis, com el de Gelida i el de Sant Martí, que en l’àmbit de la cultura popular es plantegen fer coses diferents sense passar pel sedàs de cap coreògraf professional», explica Blanch, però «també volíem la mirada professional, amb Xavier Gumà i el seu laboratori, i Pere Seda amb "Folk as Queer"». «Així mateix, vam buscar la dansa de carrer i vaig treballar amb l’Esbart Ciutat Comtal» i, «per al mapa que volíem traçar» es va completar el repertori amb el muntatge Vibra, «un híbrid amb un grup de joves i una coreògrafa a qui no coneixien, és una proposta semiprofessional». La pregunta que hi ha al darrere és «què passa amb la dansa tradicional de nova creació?».

L’ús de nous llenguatges, treure la dansa al carrer, fer-la participativa, la implicació de gent jove, ... El ball tradicional viu revolucionat i un dels grups que estan impulsant el canvi és l’Esbart Manresà. «Vaig trucar al Jordi Gros i de seguida li va agradar la idea», recorda la fotògrafa, que va treballar amb el col·lectiu bagenc al Teatre Conservatori i en un estudi de Barcelona. «En aquells moments estaven assajant Raepte», afegeix.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents